“Arriben amb el que porten posat, en un èxode de llargues jornades, de vegades sentint caure bombes”, explica la família en conversa telefònica amb Efe, quan han iniciat el viatge de tornada a Espanya. Gairebé sempre són dones amb nens petits, pràcticament no han vist adolescents, nois que encara no tindrien la majoria d’edat que els obliga a romandre a Ucraïna.
La setmana passada, Bernat Bernabeu i Ingrid Espinach van decidir deixar de seguir els esdeveniments de la guerra des del sofà de casa i convertir-se en agents actius d’ajuda humanitària: van omplir una furgoneta prestada i una altra llogada de productes de primera necessitat i es van llançar a la carretera.
Acompanyats pel seu fill gran (Bernat júnior) i un amic d’aquest (Ron), els Bernabeu van arribar a última hora de la tarda del dissabte 5 de març a Medyka, després de passar-se gairebé els últims 200 quilòmetres atrapats en una llarga caravana de vehicles de voluntaris com ells, procedents de tot arreu d’Europa.
“No tenim amics a Ucraïna ni ningú ens havia demanat ajuda abans de sortir, però pel camí de Manresa a Medyka hem anat rebent missatges de gent que s’havia assabentat del nostre viatge i que sí que coneixien a ucraïnesos que buscaven transport per a sortir d’allí”, ha explicat Bernat a Efe. Bernat és un gran esportista (va culminar el passat octubre el repte personal de pujar i baixar corrent 500 vegades el cim de Collbaix, pròxim a Manresa) i una persona apassionada. No s’ho va pensar dues vegades, “havia de fer alguna cosa per ajudar”, explica.
Dissabte a la nit van aconseguir contactar amb els primers refugiats: Suitlana, i les seves dues filles, Nastia i Vikki, que volien viatjar a Madrid, on viuen els pares d’ella. Enrere, en un país que està sent envaït per les tropes russes, s’hi queda el seu marit i pare, que no pot marxar perquè té menys de 60 anys. Aquell dia també van recollir la Kristina, una noia de 25 anys casada que deixava el marit enrere, i la van portar a Cracòvia, a 400 km de Medyka, des d’on va agafar un avió per volar fins a Gandia, on viu el seu pare.
La primera furgoneta de la família, conduïda per Bernat júnior i Ron, va partir diumenge cap a Manresa, on van arribar dilluns al vespre. Van passar la nit a casa del Ron i l’endemà (ahir) tots cinc van agafar l’AVE fins a Madrid, on els esperaven els pares de la Suitlana i avis de les dues nenes.
“Ens vam fondre en una abraçada, tots ploràvem”
El segon vehicle, que condueix Bernat pare, va sortir de Polònia dilluns amb Taitiana, que viatjava amb el seu bebè Denis i les seves filles Eva i Arina, i amb una fillastra, Caterina, i el bebè d’aquesta, Mijail.
Aquestes dues dones i els seus fills i filles, amb família a Manresa, van arribar diumenge a Medyka en un tren procedent de Kíev, des del qual asseguren haver vist caure bombes durant bona part del trajecte de dos dies, i van passar la nit en una tenda de campanya. En realitat el seu periple havia començat molt abans, ja que procedeixen de Dnipropetrovsk, una província situada al sudest d’Ucraïna i considerada russòfila. De fet, Caterina ha explicat que el seu marit és rus i s’ha quedat a lluitar al costat dels ucraïnesos.
“Van arribar amb el que duien posat. Sense maletes. Els vam comprar una mica de roba, es van poder dutxar i descansar, i vam sortir de Polònia”, explica Ingrid, que assegura haver viscut un dels moments més commovedors de la seva vida quan es va trobar amb elles a Medyka: “Ens vam fondre en una abraçada enmig d’un gran nevada. Tots ploràvem”.
Entre les peripècies que han viscut aquests dies, destaquen les dificultats per trobar allotjament (gairebé impossible a menys de 200 quilòmetres de Medyka) i els alts preus que s’estan demanant per dormir als hotels. La primera nit van arribar a pagar 300 euros per una habitació d’hotel, en la qual van allotjar a la primera família que van acollir, mentre ells van dormir a la furgoneta perquè no hi havia més habitacions.
Cap de les persones que han recollit parlen anglès, ni per descomptat espanyol. Es comuniquen a través del traductor del mòbil, amb mímica i amb bon humor. “Al final el més important és compartir el somriure”, conclou el Bernat. A la Íngrid i el Bernat els ha sorprès també no haver vist cap jove adolescent entre els refugiats. “Només veus dones i nens i nenes petits, i jo em preguntava per què no hi ha xavals de 14, 15 o 16 anys”, malgrat que no els afecta encara per edat l’ordre de romandre al país per lluitar.
“Anar-hi sense saber a què és tonteria”
Malgrat les llargues hores a la carretera, el fred, la neu i les tristes escenes de comiats que han presenciat, els Bernabeu asseguren que aquest no serà el seu últim viatge a Polònia. “Per desgràcia, aquesta maleïda guerra no s’atura, però nosaltres tampoc. Hem decidit que pujarem les vegades que calgui i que anirem on puguem ser més útils”.
I això últim ho subratllen: “Anar-hi sense saber a qui vas a buscar és una tonteria, jo ja he hagut de frenar un parell d’amics que volien pujar tant sí com no; si no estàs disposat a quedar-t’hi els dies que faci falta a esperar a les persones que has anat a buscar és molt millor que donis els diners que t’anaves a gastar a Save the Children o a Càritas, que estan fent una feinada impressionant en el terreny”, afirma Bernat. Tampoc cal menjar ni roba d’abric, perquè això està arribant a tones i s’està llençant, afegeix.
Tot el cost del viatge se l’han pagat els Bernabeu de la seva butxaca, des del lloguer de la furgoneta fins a les cadiretes de nen que han hagut de comprar, si bé a mesura que la seva iniciativa s’ha anat fent coneguda han anat rebent petites donacions d’amics i coneguts.
I, si no hi ha cap imprevist, aquesta tarda-vespre arriben a Manresa els Bernabeu, amb la Caterina, el Mijail, la Taitiana, l’Eva, l’Arina i el Denis, després de creuar mitja Europa i fer 7.000 quilòmetres en una setmana.
Catalunya Plural, 2024 
