El nomenclàtor és una espècie de genoma urbà de la ciutat. En els noms dels seus carrers, places, avingudes o passejos, així com en els canvis que aquestes experimenten al llarg del temps, queda plasmada informació sobre els valors socials, els esdeveniments polítics i els fenòmens culturals que conté un enorme poder simbòlic. És així com l’anàlisi de l’odonímia urbana (els noms dels carrers) ens permet aproximar-nos a les relacions de poder de temps pretèrits (i contemporanis) i la forma selectiva en què aquestes produeixen i reprodueixen l’hegemonia de certes ideologies i identitats per sobre d’altres. I és que, en última instància, els noms dels carrers ens permeten identificar quins grups socials han tingut major poder i autoritat per a anomenar i ser anomenats, quins i en quines condicions han estat commemorats, quins no, i quins han estat minoritzats, invisibilitzats o directament oblidats.
Fa poc més d’un any, l’Ajuntament va assignar noms de dones a cinc noves places i carrers de la ciutat: la Plaça de Conxa Pérez Collado, lluitadora antifeixista tancada a la presó de Reina Amàlia, a Sant Antoni; el Mirador de Consol Casals i Genover, feminista, antimilitarista i cofundadora de Dones x Dones, al Park Güell; el Carrer de Teresa Boronat i Fabra, primera ballarina al Liceu i estudiosa de la dansa clàssica i tradicional, a Sant Andreu; els Jardins d’Isabel Domínguez Paniagua, activista política i sindical, al Bon Pastor; el Carrer d’Irena Sendler, infermera que salvà milers d’infants al setge de Varsòvia, a Sant Martí. Així mateix, es va canviar també el nom d’un carrer, el de l’Almirall Aixada, pel de la històrica lluitadora veïnal i contra l’especulació, Emília Llorca Martín, a la Barceloneta, acció que es va repetir no fa ni dos mesos, al substituir el nom del Carrer Ramiro de Maeztu pel de l’escriptora Ana Maria Matute Ausejo, al Districte d’Horta-Guinardó.
El consistori potencia així la incipient feminització del nomenclàtor de la ciutat. Ara bé, està justificada aquesta intensió política de conferir major visibilitat a les dones a través del nom dels carrers? Què ens diu el nomenclàtor de Barcelona si l’analitzem des d’una perspectiva de gènere? Abans de respondre a aquestes preguntes assenyalem una realitat demogràfica que serveix per contextualitzar les respostes. D’acord amb les dades facilitades pel mateix Ajuntament, l’any 2021 vivien a la ciutat 1,6 milions de persones, de les quals més de la meitat (52,4%) eren dones. Com en tantes altres ciutats catalanes, espanyoles o d’Europa, les dones són majoria a Barcelona. En termes generals, això s’explica per l’allargament de l’esperança de vida i per la major supervivència d’elles en les edats avançades. Aleshores, es veu reflectida aquesta preeminència demogràfica en el nomenclàtor de la nostra ciutat? La resposta és òbvia (altrament no escriuríem aquest article): no, ni de broma.
A la ciutat de Barcelona existeixen uns 4.500 vials (entre avingudes, carrers, places, passatges, torrents, rambles, etc.). D’aquests, poc més de la meitat (54%) evoquen llocs de Catalunya (carrer d’Agramunt), de l’Estat espanyol (carrer d’Andalusia) o de la resta del món (carrer de Buenos Aires), elements propis del regne vegetal o micològic com arbres (carrer de l’Olivera), plantes (carrer de la Menta), flors (carrer del Lliri) o bolets (Torrent del Rovelló), animals (carrer del Tigre) o insectes (carrer de les Mosques), o fan referència a un conjunt d’elements diversos en el que s’inclouen carrers amb noms d’ensomni, com el carrer dels Enamorats, dels Petons o del Descans, noms de famílies sense menció explícita a una persona, noms populars (Plaça de la Mainada), polígons industrials (Carrer Número 1), metalls (Carrer del Bonze), agrupacions gremials (Carrer d’Escudellers), batalles (Carrer de Trafalgar) i elements geogràfics com massissos (Carrer del Moixeró), pics (Carrer del Matagalls), muntanyes (Carrer del Pedraforca) o serralades (Carrer dels Agudells), entre una gran varietat de petits subgrups.
Per tant, això significa que l’altra meitat de noms dels vials (el 46%) fan referència a noms de persones. I és aquí on volíem arribar. L’anàlisi del nomenclàtor de la ciutat mostra que, mentre els carrers amb noms d’home o d’una personalitat masculina representen gairebé 4 de cada 10 (38%) del conjunt de vials de la ciutat, els que tenen nom de dona o d’una personalitat femenina tan sols representen 8 de cada 100 (8%). I, per si no n’hi hagués prou, aquests es redueixen a 5 de cada 100 (5,5%) si excloem aquells que són de caràcter religiós (Carrer Mare de Déu de Montserrat, Santa Eulàlia, etc.) o els que referencien a membres de la noblesa (Carrer de la Infanta Isabel). Per dir-ho d’una altra manera: a la ciutat de Barcelona hi ha 4,5 vials amb nom d’home per cada 1 amb nom de dona. Al nostre parer, aquesta constatació justificaria per sí mateixa avançar en la feminització del nomenclàtor. Però és que la cosa no acaba aquí…
Si caminéssim al llarg de tots i cadascun dels carrers de la ciutat recorreríem uns 1.377 quilòmetres, dels quals 480 (38,6%) serien sobre vials amb noms d’homes i tan sols 62,6 (6,3%) sobre vials amb noms de dones. La diferència entre el pes relatiu dels noms en femení (8,4%) i la quantitat de quilòmetres (6,3%) que efectivament es poden recórrer caminant sobre els que referencien a una dona s’explica perquè els carrers amb nom d’home, a més de ser aclaparadorament més nombrosos, són també més llargs. La longitud mitjana d’un vial amb nom d’home és de 310 metres, mentre que la d’un amb nom de dona és de 248 metres. Això vol dir que els vials amb nom de dona són, de mitjana, 62 metres més curts que aquells amb nom d’home. Efectivament, encara que es digui que no, sembla que en aquest cas la grandària (la llargada, en aquest cas) sí que importa!
També podem abordar el tema de les diferències de gènere en el nomenclàtor de la ciutat des de la perspectiva de la jerarquia viària ja que no és el mateix que li posin el teu nom a un camí que a un passatge, a un passatge que a un carrer, o a un carrer que a una avinguda. Estem d’acord en això, oi? Actualment, Barcelona compta amb 79 avingudes de les quals 30 prenen un nom que fa referència a una personalitat masculina. Quantes n’hi ha que evoquin a una dona? Tan sol tres! Però, alerta, d’aquestes dos són de caràcter religiós (Av. Mare de Déu de Lorda i Av. Mare de Déu de Montserrat) i la tercera nobiliària (Av. Reina Maria Cristina). Resumint, avui en dia, Barcelona no compta amb una sola avinguda el nom de la qual commemori a una dona de caràcter popular. Això sí, elles estan sobrerepresentades en aquells tipus de vies que, per dir-ho així, no molesten perquè no es veuen gaire com poden ser jardins, passatges o placetes. Si aquesta no és una actitud de senyoro total, llavors que algú ens expliqui què vol dir aquest jocós i encertat neologisme!
Una vegada, un representant de la ciutadania va dir que el canvi del nomenclàtor és un mal negoci en termes polítics atès que comporta un enorme desgast per a qui intenti executar-lo, mentre que té una afectació “real mínima” sobre la vida de les persones. En la nostra opinió, aquesta qualificació de l’afectació com a “real” i “mínima” depèn de la importància que se li doni als símbols que reflecteixen i perpetuen el món de mesquineses i injustícies materials en el que vivim. Per això els nomenclàtors canvien amb major facilitat durant períodes revolucionaris. Com en la majoria de les coses importants en aquest món, en això també anem tard. És per aquesta raó que aplaudim qualsevol avenç en la feminització del nomenclàtor. Quan la Barcelona del qui paga mana ens imposi un lloguer que ja no puguem pagar i ens obligui a marxar de la ciutat on vam néixer o que hem fet nostre, ens agradaria fer-ho caminant per menys carrers amb noms de terratinents, clergues, conquistadors i altres estaquirots i per més carrers que, com els de la Conxa, la Consol, la Teresa, la Isabel, la Irena, l’Emília o l’Ana María, evoquin a les tantíssimes dones dignes de reconeixement i d’admiració que ens han precedit. Tant de bo algun dia, caminant pel carrer de Ja-hi-som, a prop de la Carretera de les Aigües, puguem constatar que realment “ja hi som” a una ciutat amb nom de dona.
Catalunya Plural, 2024 
