Franco ‘Bifo’ Berardi, (Bolonya, 1949) va ser a Barcelona per participar en el cicle de debats del CCCB La màscara mai menteix. La màscara: ser una altra persona. Aquest activista i referent en el pensament europeu contemporani hi va parlar de l’impacte que ha suposat la Covid-19 als nostres dies i de les seves investigacions plasmades en el seu últim llibre El tercer inconscient. La psicoesfera a l’època viral (Caixa Negra, 2021). Hem pogut entrevistar-lo després de la invasió russa a Ucraïna, on creu que “inaugura una consolidació de les fronteres, un estat de violència creixent”.
Fa uns dies, vostè va llançar una reflexió sobre els motius russos o dels “vells blancs impotents” per atacar qualsevol país. Deia el següent: “El vell rus sap que el poder es basa en una promesa nacionalista: es tracta de reafirmar l’honor violat de la Santa Mare Rússia”. Quina impressió té d’aquesta guerra acaba d’emprendre Putin i que alguns preveuen que pot ser llarga?
La guerra d’Ucraïna inaugura una carrera armamentista histèrica, una consolidació de fronteres, un estat de violència creixent. En realitat, aquestes demostracions de força són un signe del caos senil en què ha caigut Occident. El 23 de febrer de 2022, quan van entrar les tropes russes al Dombàs, Trump, expresident i precandidat a la propera presidència nord-americana, va qualificar Putin com un geni pacificador i va suggerir que els Estats Units haurien d’enviar a la frontera de Mèxic un exèrcit similar. Intentem entendre què significa l’obscè de Trump. Quin nucli de debò conté el seu deliri? Trump té el mèrit de dir-ho clar: els nostres enemics no són els russos, sinó els pobles de l’hemisferi sud, a qui hem explotat durant segles i ara pretenen compartir amb nosaltres les riqueses del planeta, i volen emigrar a les nostres terres. L’enemic és la Xina que hem humiliat, l’Àfrica que hem saquejat, no pas la molt blanca Rússia que forma part del Gran Occident.
La lògica trumpista es basa en la supremacia de la raça blanca de què Rússia és l’avançada extrema. El que està en joc és el mateix concepte d’Occident. Però, qui és Occident? Si fem una definició geogràfica de la paraula “Occident”, Rússia no en forma part. Però si pensem en aquesta paraula com el nucli antropològic i històric, aleshores Rússia és més occidental que qualsevol altre país de la zona.
Occident és la terra de la decadència, així i tot, també és la terra de l’obsessió pel futur. I totes dues coses són una, perquè per als organismes subjectes a la segona llei de la termodinàmica, com ho són els cossos individuals i socials, futur significa decadència. Per tant, estem units al futurisme i la decadència, és a dir, al deliri de l’omnipotència i la impotència desesperada: els occidentals d’Occident i els occidentals de la immensa pàtria russa.
Ha parlat de la lògica de Trump, i quina és la lògica de Biden?
La lògica de Biden és la defensa del món lliure que seria naturalment el seu, nascut d’un genocidi, de la deportació de milions d’esclaus, sistèmicament racista. Biden trenca el “Gran Occident” a favor d’un Occident sense Rússia, destinat a esquinçar-se a si mateix i a involucrar tot el planeta en el suïcidi.
Biden trenca el ‘Gran Occident’ a favor d’un Occident sense Rússia
Durant aquesta pandèmia ha publicat un nou llibre, El tercer inconscient. Ha aprofitat la seva edició per participar en trobades amb filòsofs i ha enviat qüestionaris als seus amics més joves preguntant-los sobre quin és l’impacte de la pandèmia, la imaginació o la vida eròtica.
Aquest llibre és un intent d’imaginar el panorama de la subjectivitat –sobretot el de la nova generació– des del punt de vista de l’afectivitat, de l’emoció, del cos eròtic perquè des d’aquí sorgeix la condició per poder pensar en una subjetivació social.
Em pregunto, com la societat podrà resistir als efectes de l’atac ininterromput si no hi ha una nova sensibilitat subjectiva?
La força destructora del virus no es pot entendre plenament si no pensem en la feblesa produïda per les polítiques de privatització i la manca de finançament de la sanitat pública. A la primavera del 2020 tots creiem que potser l’època de la privatització s’anava esgotant i que les polítiques de redistribució de la riquesa podien afirmar-se, però no és el que va passar. La distància entre pobres i rics al planeta ha augmentat enormement durant la pandèmia. És més, els plans de recuperació econòmica plantegen una acceleració del principi liberal.
I aquests joves han donat pistes de com capgirar aquest neoliberalisme que qualifica de criminal?
En aquest diàleg, els joves amics m’han ajudat a adonar-me de la dificultat en la construcció de relacions i imaginar projectes de vida col·lectiva… i de vida individual.
En la seva intervenció al CCCB parla de les conseqüències de la pandèmia al nostre món emocional i físic i se serveix d’Agambem per dir, textualment: “Els llavis i la veu són el punt de contacte entre la carn i el sentiment, i hi ha un lloc del cos a través del qual el món pren sentit de manera compartida. Aquí rau el desafiament que comencem a viure”. Com ens recuperarem d’aquesta repressió emocional provocada per la pandèmia?
No ho sé. No tinc cap recepta terapèutica ni política. En aquest moment, el que és clau és definir el camp més important per a una possible recomposició: el camp de la imaginació col·lectiva, la disposició psicopolítica. Podria prevaler, sobretot a la nova generació, una veritable pandèmia de depressió. La depressió no es pot contrastar, només es pot elaborar, i té un fort contingut de veritat: la veritat en què les condicions per a la vida feliç han estat esborrades pels quaranta anys d’agressió neoliberal i que al final, han estat destrossades pel por sanitària, física, epidèmica.
Aquesta depressió ha de ser entesa i transformada en una nova actitud cap al món i davant d’aquesta perspectiva, hem de ser capaços de respondre amb les eines teòriques i pràctiques de la teràpia, però, sobretot, per les que proporciona la imaginació. Elaborar el trauma no és només una tasca psicoterapèutica, és, sobretot, una tasca politicopoètica.
De la mateixa manera, la felicitat ha de ser redefinida, partint de la que es presenta com una veritable psicodeflació. La idea consumista és patògena i ens hem d’alliberar de la identificació del plaer amb el consum amb una insurrecció frugal, un abandonament massiu del mercat, de la producció, però també de la procreació i de la il·lusió democràtica. Aquesta és l’elaboració del trauma que jo preveig.
L’experiència del feixisme continua molt present a la memòria
Ha comentat que el virus ha tret a la llum allò que ja existia: la privatització dels serveis sanitaris i “els efectes de la desolidarització, de la precarització integral de la vida laboral, de la vida afectiva i de la vida comunicacional”. Però també parla de l’infovirus, podria explicar què és aquest terme?
La pandèmia no ha inventat res. Les condicions del distanciament físic ja existien a la digitalització de la comunicació. Les condicions de la por i de la depressió ja existien a la precarietat del treball. La pandèmia ha accelerat enormement aquestes tendències que ja existien.
El virus s’ha transformat en una entitat comunicacional fortíssima i ha redefinit el sistema mediàtic com a sistema de difusió del pànic. Ara el pànic sanitari està emplaçat pel pànic militar. Les fonts de pànic se sumen. Sortim del llindar pandèmic i entrem al túnel de la guerra.
En una entrevista vostè ha dit que no votaria a Itàlia, però que sí que ho faria a Espanya. Serà que comparteix el que pensava Toni Negri després del 15M quan deia que Espanya era el laboratori polític europeu?
No. Francament, no crec que sigui un laboratori. Crec que Espanya, com Portugal, gaudeix d’un retard feliç perquè, encara que comenci a dissoldre’s, l’experiència del feixisme continua molt present a la memòria. És una impressió superficial, però quan visito la península Ibèrica veig que el plaer del carrer, el de la trobada amistosa o el del contacte carnal no està totalment cancel·lat per la competència, la por o la solitud. Això no obstant, no és un laboratori del futur, és la supervivència d’un passat humà que generalment desapareix.
Des del seu punt de vista, el cervell blanc i supremacista està caminant cap al suïcidi, tanmateix, mor matant a les fronteres. La desmobilització social als col·lectius d’esquerra es produeix perquè s’estan contaminant, potser sense saber-ho, aquest racisme?
El racisme transcendeix la identitat política tant a l’esquerra com a la dreta. És un caràcter antropològic profund que no es pot oblidar o esborrar amb un acte de voluntat. L’herència de cinc segles d’explotació del món per la minoria blanca no es pot superar sense un cataclisme. De fet, estem vivint enmig d’aquest cataclisme, que en els anys vinents destrossarà els darrers vestigis de la civilització moderna. La raça dominadora no pot acceptar el declivi, la derrota i es rebel·la contra el seu destí amb tota la seva agressivitat. És una raça hiperarmada i està a punt per destrossar el planeta per defensar el seu privilegi. Aconseguirà la humanitat alliberar-se de la raça dominadora? No n’estic segur.
El racisme transcendeix la identitat politica, tant a l’esquerra com a la dreta
Si la il·lusió i l’esperança se situés en un mapa físic o polític, on col·locaries la xinxeta?
Esperança de què? De sobreviure? Molt poques després de conèixer que la central nuclear de Zaporiyia podria explorar aviat… I si aquesta no explota n’hi ha moltes altres que poden explotar demà. Esperança de viure? Gairebé zero. I amb molt de respecte diré que qui engendri avui un ésser humà és un irresponsable perquè, quantes són les probabilitats de vida feliç per a algú que neix avui? Gairebé zero.
Catalunya Plural, 2024 
