Quan l’impossible va ocórrer, MarynaMatvieieva i KirillDavido es van adonar que el preciós apartament en el qual adoraven viure era exactament el lloc del qual s’havien d’en anar immediatament. Les magnífiques vistes de la ciutat de la qual havien gaudit fins llavors, ara es reduïen al que veien just sota els seus finestrals, situats en una novena planta: una immensa base militar. El mateix 25 de febrer, unes hores després que comencés la invasió russa, aquesta publicista i aquest arquitecte en la trentena, van segellar les finestres amb cinta adhesiva per a evitar que, de donar-se un bombardeig, els cristalls es convertissin en deu mil agulles. Van obrir l’aixeta i van omplir d’aigua la banyera, van ficar la seva documentació en la bossa d’ella, van agafar diverses mudes, van posar el dispensador automàtic de menjar en la peixera, van ficar als seus gats en els transportins i van tancar la porta sense saber si podrien tornar a veure tots aquests records que deixaven enrere.
Kirill mira per la finestra de l’apartament que va haver de deixar | Patricia Simón“La meva mare s’havia refugiat a Lviv, així que ens en vam anar al seu apartament”, explica Kirill, qui hagués preferit que la seva parella se n’anés amb ella, encara que sabia que no seria així. Tots dos havien participat, dia rere dia, en la revolució de Maidán de 2014, i sabia que aquesta dona que somriu quan vol plorar no abandonaria la seva ciutat. “Aquest és el meu país. Vull quedar-me aquí i ajudar al meu poble i als soldats que ens defensen en el que pugui: cuinant, fent còctels Molotov… El que sigui per a defensar la meva ciutat. Sento els nervis. És realment dolorós”, afirma ella, asseguda en el sofà del seu antic apartament, envoltada de fotografies de viatges per diferents països, abraçada al seu marit des que tenen vint anys. La porta de la nevera, plena dels imants que van anar col·leccionant en cada escapada. En el dormitori, un casc dels dies en Maidán, llibres de fotografies de l’aixecament, pinzells amb restes de pintura, cactus amb molts anys de vida, una butaca per a llegir al costat del finestral. És inevitable mirar-lo tot i preguntar-se quan ocupa una llar en enderrocs.Maryna vesteix una ronyonera groga, Kirill no es lleva la gorra per a l’entrevista perquè porta la bandera ucraïnesa. Molts habitants de Kíev porten algun element d’aquest color com a símbol d’adscripció a la defensa nacional. És cridaner com en un context de guerra, ràpidament, la societat adquireix una actitud marcial i de submissió a la causa comuna. Mentre és cridat a files, Kirill és voluntari en diverses iniciatives per a fer costat a l’Exèrcit.
L’ambient és de gravetat. Només un detall aconsegueix treure-li un somriure al matrimoni: quan expliquen com la tia de Kirill, que porta vivint 40 anys a Moscou, no els creï quan li conten el que està ocorrent. “Diu que és tot manipulació informativa ucraïnesa, que som marionetes del president Zelensky, que ens estem acte-bombardejant per a acusar a Putin, que som uns nazis”, compte ell mentre ella somriu amargament. No és un cas excepcional. Són molts els ucraïnesos amb familiars a Rússia els que lamenten a través de les xarxes socials casos molt semblants. També des de l’humor, que està sent una de les eines de resistència. Són molts els memes que fan al·lusió a aquestes negacions de la guerra que estan vivint. Resulta revelador com la propaganda que el Kremlin ha desplegat contra Ucraïna durant els últims vuit anys ha aconseguit la seva fi: construir una realitat paral·lela en la qual el poble rus és víctima d’un complot internacional. Els efectes finals de conceptes que als països en pau emprem massa alegrement com a ‘crispació’ o ‘polarització’.
Un control militar al centre de Kiev | Patricia Simón
Què fer amb els diners
Maryna i Kyrills han pres una altra decisió que divideix aquests dies a la població de Kíev: si treure dels caixers bastants diners en efectiu o si ingressar-ho per si, amb les tropes russes, arriben els saquejos. Ells han decidit ingressar-ho, però trobar un caixer que funcioni no és fàcil. Recorrem la part oest de la ciutat buscant un que els permeti aquesta opció. Creuem més d’una vintena de controls militars, en els quals hem de mostrar el passaport i en el cas d’aquesta periodista, el seu permís de premsa. L’activitat és incessant. Homes vestits de civil tiren cables al final dels quals col·loquen focus; uns altres, construeixen passadissos amb sacs terrers en zig-zag sobre els quals s’apostessin quan hagin de defensar la ciutat de la infanteria; sobre els blocs de formigó, caixes de dolços o de galetes salades per a quan hagin de calmar la fam; en les voreres, camions carregant bidons d’aigua, caixes de menjar imperible, mantes… Una ciutat de gairebé tres milions d’habitants que es transforma a marxes forçades en un camp de batalla, tan medieval com tots els camps de batalla.
Per fi, Maryna i Kyrills troben un caixer que funciona. La porta envidrada que donava entrada al banc, tancat com tots els de la ciutat, està trencada en mil miques. “Els sabotejadors”, diuen, sense entrar en més detalls. Cada vegada són més habituals les restes de cotxes calcinats a la ciutat propietat de persones que van fugir quan els van donar l’alt en un control policial. “Sabotejadors”, etziben, igualment, quan se’ls pregunta per ells. L’ansietat per identificar a russos infiltrats per a identificar objectius estratègics és un dels factors més perillosos de moure’s per la ciutat, encara que depèn del dia i de la zona. Hi ha soldats que han tingut moments de tensió amb periodistes per sospitar que podrien ser espies russos.
Un dels cotxes dels ‘sabotejadors’ russos pels carrers de Kiev | Patricia SimónUna altra dels establiments en els quals es concentra gent, esperant és en les oficines de Correus. Des d’allí envien i reben paquets i diners, en la majoria de les ocasions de productes bàsics com a medicines. Però també continuen arribant vestigis de la vida anterior al 24 de febrer.A la NataliaNesterenko se li entela lleugerament la mirada mentre fa cua en l’oficina de Correus situada dins d’un polígon industrial de Kíev. Té el pèl curt ros platí i cap intenció de deixar-se arrossegar per les emocions. Respira profund i alça la mirada. Ha vingut per a recollir unes sabates de taló que va demanar a Estònia abans que comencés la guerra. Riu abans d’explicar quin sentit té fer una cua d’una hora per a alguna cosa que no sap quan podrà utilitzar. “No em llevaran la feminitat. Semblarà una ximpleria, però és el poc que puc fer ara”. No és l’única que aquests dies s’arregla més de l’habitual, i totes donen la mateixa raó: és una forma de resistència. Alguna cosa que ocorria també en conflictes com el dels Balcans o a l’Iraq.
Natalia Nesterenko a l’oficina de Correos a Kiev | Patricia SimónNatalia treu el seu mòbil i ensenya la foto d’un parell de talons de xarol blancs i negres. És la mateixa dona que té aparcat el cotxe en el seu garatge llest per a sortir xiulant si comencen a bombardejar Kíev. Però, de moment, ha decidit quedar-se malgrat que, segons explica, té amics en diferents països que no entenen la seva decisió i que li ofereixen la seva casa per a allotjar-se. “Tinc dos fills, un d’ells amb problemes de salut mental, té atacs de pànic, i no vull sotmetre-li a la tensió de convertir-se en refugiat. A més sóc una dona amb formació superior i no vull haver de dedicar-me a netejar cases per una mica de diners”, afegeix aquesta empresària, sòcia d’una immobiliària i d’una constructora. “Quan acabi aquesta guerra haurem de reconstruir els edificis”, diu amb aquest humor amarg que no perd aquesta població i que s’ha convertit en l’única armilla antibales que té la majoria, inclosos part dels civils reclutats per a les Forces de Defensa Territorial.AlexeyBulava, un amic de Kirill i de Maryna, vesteix una armilla sense les plaques que li protegirien dels impactes. “Almenys alguna cosa farà, el niló és un material resistent”, apunta, amb resignació. Molts dels homes que vigilen llocs de control, edificis públics i establiments privats com a grans superfícies a penes tenen un esprai de gas pebre en la seva butxaca. Miren amb atenció les armilles antibales que vestim els periodistes.
Les cues a farmàcies, caixers i gasolineres son habituals | Patricia SimónAlhora, cada vegada són més nombrosos els comandos militars fortament armats i ben equipats. Avancen en grups de vuit i es mouen en jeeps. Des del cotxe, Kirill i Maryna els observen encara amb incredulitat. Cada vegada que sona el mòbil d’ell, escoltem la tornada de Smellsliketeenspirit, de Nirvana. “Amb les llums apagades és menys perillós / Aquí estem ara, ens diverteix”. L’himne autodestructiu que va compondre Kurt Cobain torna a ser la millor banda sonora per a la guerra. En aquest cas, per a una nova generació que va assaborir la victòria d’una revolució i que, vuit anys després, contempla com se li parteix la vida mentre la comunitat internacional -signifiqui el que signifiqui això- es mostra incapaç d’evitar tant de sofriment i dolor.”Tres dies després d’arribar a la casa de la meva sogra, ens va sorprendre uns pocs centenars de metres l’atac a la torre de telecomunicacions. Aquí ens vam adonar que no hi havia un lloc segur al qual fugir. Els meus avis van viure la II Guerra Mundial i el que diuen és que el més important és aconseguir un cel segur. No podem dormir mentre no sabem què passarà amb aquests sons que estan sobre els nostres caps, no podem deixar de pensar que podem ser assassinats en qualsevol moment. Ara mateix no som capaços d’entendre el que estem vivint. Potser en cinc o sis anys podem donar sentit a tots aquests pensaments”.
Fora, Kíev continua immersa en la metamorfosi d’una ciutat rica i moderna en un camp de batalla, tan medieval com tots els camps de batalla i com totes les guerres. L’endemà d’aquesta trobada, Kirill i Maryna a penes parlen. Mantenen la mirada fixa en direcció al sentit de la conducció. En un checkpoint, un soldat felicita Maryna pel Dia de la Dona.
Catalunya Plural, 2024 
