En un món on tothom sembla haver nascut amb la lliçó apresa, de colossal sapiència, és molt temptador tirar la tovallola i abraçar el silenci públic, escriure per a un mateix i deixar, després del darrer sospir, un llegat en forma de testament a vessar de papers, sobretot ara, quan la Humanitat fa fàstic suprem per la forma d’abordar una guerra o ningú roman il·lès, si bé alguns prefereixen potenciar l’oblit instantani i la desinformació mitjançant l’espectacle i l’emocionalitat, doncs la reflexió intel·lectual es prohibí fa dècades, després de la caiguda del mur, i anà a la paperera de la Història per la obligació de conrear el pensament únic, benamat pel Capitalisme.
Amb les Barcelones, el mutisme podria ser una possibilitat, però tranquils, almenys aquells agraïts, no tinc cap intenció d’abandonar la tinta de cada dijous, això sí, a tots aquells amb tants i tants coneixements els animo a investigar dia rere dia i publicar les seves conclusions, o, com a mínim, tenir un xic de consideració per qui ho fa de manera desinteressada, com és el cas després de més de dos-cents articles.
Dit això, ens apropem a l’adéu d’un de tants limbes. Encara continuo al carrer Aragó, però els peus em condueixen amb celeritat envers la cruïlla de València amb Enamorats, significativa per unir dos universos, el modern de l’Eixample, desnaturalitzat per voler fondre’s amb allò pretèrit de camins plens de molins ja extints, amb mínim rastre a la superfície, potser si m’apuren només al preciós carrer de l’Arc de Sant Sever, més concretament a la seva part de darrera, invisible pels que no s’endinsen als llocs.
Des d’aquesta alçada tinc dos tiberis a la meva taula investigadora. Un segueix sense gaudir de molta resolució. La vista es dispara per darrera vegada a la cantonada d’Aragó amb A Corunya. A la façana del 580, junt a un rostre de tarannà clàssic semblant als del número 109 de la Meridiana, llegeixo 1892. La preceptiva visita a l’Arxiu Municipal no dilucida pas els meus dubtes, excepte per concedir la dada de propietat el 1918, quan es féu una reforma efectuada per l’arquitecte Bernat Pejoan, o Pijoan, el cognom saltant en funció del document. L’autor original del bloc podria ser Ribera Rodríguez per alguns elements decoratius, però tampoc puc afirmar-ho amb rotunditat per mancar de les proves necessàries.
En canvi, el plec corresponent a València 600 si regala tot allò anhelat per a les meves cabòries. Des de fa anys aquest immoble m’obsessiona. Segons el cadastre s’acabà, quelcom probable, el 1960, però a una fotografia un xic anterior lluïa des de la meva perspectiva preferida, emmarcant-lo a l’horitzó junt a la casa Delfí Sabadell.
Quin era el motiu de la meva obcecació? Amb tota probabilitat observar moltes afinitats amb altres propostes dels anys quaranta, quan el Franquisme activà una sèrie de lleis, encara amb influència de José Antonio Primo de Rivera, per a pal·liar el greu problema de la vivenda després de la Guerra Civil.
Els germans del número 592-600 de València es troben ben escampats per Barcelona des de dues tipologies. A les seves memòries, Oriol Bohigas definí aquest estil com una mescla d’arquitectura feixista amb ribets brunelleschians i un reguitzell de Noucentisme. No anava pas desencaminat, si bé el seu afany era criticar aquestes realitzacions per ser la dels seus mestres a l’Escola, on es fascinà i s’enconà a parts iguals amb Raimon Duran y Reynals, un dels mes grans exponents d’aquesta tendència, encara amb certs deutes amb els anys vint per aquella lateralització de les façanes centrals, com si així adquirissin més potència a la perspectiva, allargant-se com si fossin vaixells de pedra.
El primer d’aquesta estirp seria el conjunt de Francesc Mitjans a Bori i Fontestà amb Pérez Cabrero, rubricat el 1944 per l’inefable Francesc Mitjans. El segueixen al meu llistat diversos gegants sorgits quan s’inicià la ronda del Guinardó, situats a la cruïlla d’aquesta amb el carrer de Sardenya i una mica mes avall, a la confluència amb el carrer de Praga i a la invenció, doncs la mola de Ramon Tort fou suficient per a fer brollar un carrer sense veïns, d’Abd El-Kader, frec a frec amb el Parc de les Aigües.
Com és comprensible m’oblidaré de molts altres, doncs aquest no és l’indret per a ser exhaustiu. Els de la ronda del Guinardó coincideixen amb el de València amb Enamorats per ser causa de la llei de vivenda del 19 de novembre de 1948, modificadora d’una altra, poden seguir l’evolució a les plaques supervivents a l’espai urbà, del 25 de novembre de 1944 sobre vivendes bonificades.
El decret resumia les bones intencions del govern, contra les cordes per l’ostracisme internacional, a partir de voler solucionar la crisi habitacional i esmenar el galopant atur obrer involuntari. Aquesta darrera expressió té molta tela per emprar una paraula maleïda, solien anomenar-los productors a les seves prèdiques, com per no aclarir el significat d’involuntari dins d’aquesta equació.
La finca de València 592-600 complia tots els requisits de les de primera categoria pels següents motius: els seus materials eren tinguts per bons, fusteria de qualitat indubtable, contrafinestres o enrotllables de fusta als buits exteriors, escales i paviment de marbre pel portal i òptim a la resta de superfícies, bé de pedra natural, bé artificial de tipus continu.
Les habitacions per a viure o dormir havien de representar, com a mínim, el 60% de la superfície útil, assaonades amb un bany, traster independent i cuines amb termosifó, excepte si es disposava d’equip central d’aigua calenta. La gran novetat per a tots els veïns seria l’ascensor si s’assolien o es superaven les quatre plantes, amb la baixa, sempre amb vestíbul com a concessió a una certa aparença luxosa, com a excepció a la norma.
Aquestes premisses foren assumides sense pestanyejar per la immobiliària Columbus i l’home destinat a lucrar-se per les seves dots tècniques i artístiques amb la operació, Pedro Ricart Bioy, un tipus molt peculiar, amb entrada a l’Enciclopèdia Catalana pels seus èxits esportius al llançament de disc i ben posicionat a l’esfera municipal de la dictadura on, entre d’altres horripilants meravelles, dirigí el malson del polígon de Torre Llobeta.
Aquí, a València, disposà de materials molt més dignes, sens oblidar la ubicació, doncs no sempre ens és donat traçar una frontera entre dos hemisferis renuents a trobar-se malgrat l’inevitable xoc. Això encara pot apreciar-se avui en dia per la tranquil·litat d’Enamorats, silenciosa entre la seva arbrada i la via lliure cap a la plaça de l’Oca i la incessant contaminació acústica de València cap a la Meridiana, el contrast, com diria William Blake, del matrimoni entre el cel i l’infern, units i separats per aquesta punta de llança de L’Imperialisme, com si fos una fletxa de l’Eixample contra la perifèria o, si així ho volen, del poder contra els vençuts dels marges, encara a l’actualitat esperançats a conservar les engrunes del seu bell passat, ignorat per les autoritats, felices amb discursos triomfals per a sí mateixes, sense importar si les pronunciava l’alcalde Mateu o les piula Janet Sanz. El Guepard a Barcelona sempre gaudi amb el seu inesborrable ascendent.
Catalunya Plural, 2024 
