“Si no li posen fre, Rússia no té per què acontentar-se amb Ucraïna. Clar que pot seguir amb Moldàvia, amb les repúbliques bàltiques i amb Polònia. Estan bombardejant a 20 quilòmetres de la nostra frontera. Per descomptat que hi ha por. La meva pròpia filla està aterrida”, explica a la seva casa Jan Pieklo, ambaixador polonès a Ucraïna entre 2016 i 2019, mentre helicòpters apatxe creuen sobre els nostres caps. Es dirigeixen a la base militar que els Estats Units té en els voltants de Cracòvia, una ciutat en la qual al seu milió d’habitants ha sumat en dues setmanes més de 100.000 persones refugiades.
“Aquesta guerra va començar en 1991, quan Ucraïna va declarar una independència que Rússia mai ha acceptat. I després va venir el seu intent per integrar-se en l’OTAN i a la Unió Europea”, afegeix qui va començar la seva vida professional com a periodista de Solidaritat, la revista del sindicat obrer que es va enfrontar al règim soviètic en els anys 80. Després, en els 90, va cobrir la guerra dels Balcans com a reporter. “Quan va acabar, vaig deixar el periodisme per la frustració que no ens escoltessin i la impotència de sentir que no servia per a res el que fèiem”. Ara, treballa com a assessor de l’eurodiputat conservador polonès Witold Waszczykowski, membre del Comitè d’Afers exteriors del Parlament Europeu. Pieklo és dels que sostenen que l’única sortida a aquesta crisi és la implicació directa de l’OTAN sobre el terreny.
“Putin vol utilitzar a Ucraïna la mateixa estratègia militar que en 1939 Hitler va emprar a Polònia o a França: el blitzkrieg, bombardejar molt, entrar veloçment amb tropes i aixafar així a la resistència. La situació de la Ucraïna actual és molt semblant a la de Polònia de 1939. I els aliats, com llavors, no estan ajudant molt perquè Ucraïna no és un membre de l’OTAN”, exposa, qui considera que el primer pas hauria de ser la declaració d’un espai d’exclusió aèria. “Per descomptat que Putin l’interpretarà com una agressió militar, però si Europa vol viure temps de pau en els pròxims anys, ha d’assumir riscos”, conclou.
Però no tots pensen com ell. Syamand, el pseudònim triat per aquest diplomàtic procedent d’Orient Pròxim, resideix a Polònia des de fa tres dècades i atresora un detallat coneixement de l’escenari iraquià i sirià. “És com amb les Primaveres Àrabs. Els Estats Units els encoratjava a sortir als carrers a demanar llibertats i drets, i després els van deixar abandonats. Jo crec que Zelensky acabarà negociant perquè no té una altra sortida. Rússia mai acceptarà que Ucraïna entri en l’OTAN, i això ho sap tothom des que va declarar la seva independència. El contrari només ens deixaria un país en ruïnes, milions de refugiats i de morts”, explica, qui preserva el seu anonimat per a poder expressar-se amb llibertat.
“Parlem clar: Ucraïna no era una democràcia plena, estava en el camí, però és un país controlat per màfies familiars. Zelensky sap que no té cap opció de guanyar, així que crec que acabarà per acceptar que Ucraïna ha de convertir-se en un país neutral, renunciar a entrar en l’OTAN i acceptar que Rússia es quedi amb Crimea. I tot això se sabia abans, així que clar que es podria haver evitat”, subratlla, qui dona crèdit a la informació de Rússia que assegura que «els Estats Units està produint en els seus laboratoris armes biològiques». Syamand sap que la seva anàlisi és poc popular aquests dies entre la població polonesa, on el temor a ser envaïts i el xoc provocat per les imatges dels bombardejos russos a Ucraïna han augmentat el suport a una intervenció de l’OTAN.
Polònia, amb una població de 38 milions d’habitants, ha rebut en tot just 15 dies al voltant de 1,6 milions de refugiats i refugiades. En la seva majoria, dones amb menors que trobem pertot arreu: en les estacions de tren, en les estacions d’autobusos, en els aeroports, en les llars particulars. Perquè ni el govern central, presidit per Andrzej Dubte, ni la Unió Europea han implantat un pla d’acolliment que garanteixi, almenys, un allotjament i recursos bàsics a aquestes persones. Per això, és la pròpia ciutadania la que s’ha organitzat informalment per a acollir-los, almenys, de manera temporal.
Així ho ha fet Wojciech Wojtasiewicz, funcionari administratiu de 30 anys, qui, com molts dels seus amics, es va acostar la setmana passada a l’estació de trens de Cracòvia per a oferir una habitació a la seva casa. “La meva casa és petita, així que vaig veure a Ina amb la seva filla de 3 anys, la hi vaig oferir i es van venir”. Wojciech també ha treballat com a periodista freelance a Ucraïna i Bielorússia i parla rus, la qual cosa li facilita la seva comunicació amb Ina, qui va fugir de la ciutat de Dnipro quan les tropes russes van començar a bombardejar els barris residencials.
“Sincerament és normal que persones que no volien que vinguessin refugiats de Bielorússia, ara es mostrin solidaries amb els ucraïnesos. Compartim història, cultura i religió, i tenim molta relació per ser veïns. A més, hi ha una altra cosa fonamental: ara nosaltres també temem ser atacats pels russos”, explica aquest home de 30 anys en el saló de la seva casa, mentre Ina abriga amb diverses capes d’abric a la seva filla.
Encara que divendres passat Ina va passar més de sis hores fent cua davant el consolat ucraïnès a Cracòvia, no va aconseguir que arribés el seu torn per a poder documentar a la seva filla. A la petita els seus pares no li havien fet el passaport encara perquè no tenien plans de viatjar a l’estranger. “Fins al mateix dia en què va començar la invasió russa, mai ens vam imaginar que pogués donar-se”, explica, mentre prepara tot per a anar a l’aeroport i intentar agafar un vol a Sicília (Itàlia) on té una cosina. Malgrat que la menor no estava documentada, les autoritats li van permetre pujar al vol, la qual cosa dona mostra del descontrol i la inseguretat que regna ara mateix entorn dels menors refugiats a Polònia. Diverses ONG internacionals han alertat del risc que suposa aquest èxode massiu, que l’ONU ja xifra en més de 2,7 milions de persones, perquè dones i nenes acabin segrestades per tràfic amb finalitats d’explotació sexual. Malgrat que les alertes sobre una possible invasió russa d’Ucraïna porten succeint-se des de principis de gener, almenys, la comunitat internacional s’ha mostrat incapaç de preveure una resposta humanitària mínima. No així, militar.
En l’última setmana, a través de Polònia, han arribat a Ucraïna centenars de míssils Stinger i armes antitancs procedents dels Estats Units, que ha destinat una ajuda de 350 milions de dòlars per a fer costat al país envaït. També s’ha convertit en el corredor de les armes enviades per països de la Unió Europea, que ha aprovat ajudes per més de 490 milions de dòlars. I el propi Govern polonès està enviant combois de morters, drons i míssils portàtils coneguts com manpads. Una decisió del partit del Govern ultraconservador que no ha trobat a penes resistència entre l’oposició.
Un país desbordat
És dissabte i la bella ribera del riu Vístula comença el dia a Cracòvia amb joves corrent, famílies passejant a les seves mascotes i el seu regidor de cultura, Robert Piaskowski, al telèfon coordinant la resposta humanitària de les institucions artístiques d’aquesta ciutat. Al voltant, el groc i el blau de la bandera ucraïnesa es manifesta en banderes als balcons i en els aparadors dels comerços, en les pelfes que recullen les cabelleres de les nenes i, fins i tot, en xapes com la que porta en el seu abric l’edil.
Ens trobem en un cafè antic pròxim al barri jueu de Cracòvia, on també abunden els símbols en suport a Ucraïna malgrat que Vladímir Putin hagi venut la seva “operació militar” amb l’objectiu de la “desnazificació” d’Ucraïna.
“És una situació molt complexa perquè els municipis no tenim competència per a gestionar l’ajuda humanitària, així que podem fer poc més que obrir els nostres edificis públics als refugiats i aconseguir béns de primera necessitat perquè els voluntaris els reparteixin”, explica, en al·lusió als símptomes d’esgotament que comença a donar la societat civil. A través de xarxes socials, ja són molts els grups que en diferents ciutats poloneses han alertat que se’ls acaben els aliments per a repartir.
“És una situació molt complexa perquè els refugiats no volen abandonar les estacions de tren perquè volen seguir el seu viatge o perquè volen estar prop de la frontera per a tornar si la situació canvia. I, d’altra banda, tenim molts que no són ucraïnesos però que vivien allí, i que no es poden acollir a l’estatut de refugiat que ha establert la UE per a aquesta situació d’emergència”, afegeix Piaskowski. De fet, recorda, tornen a ser destacats membres de la jerarquia eclesiàstica els que estan atiant l’odi al refugiat. El més famós, Tadeusz Rydzyk, el sacerdot fonamentalista catòlic propietari de Radi María, a més de tot el consorci de mitjans de comunicació més influents de Polònia. En les seves últimes intervencions ha advertit als polonesos, a través dels seus nombrosos altaveus, que no es fiïn dels refugiats, “que mai se sap amb ells”.
“Hauria d’estar en l’estació ajudant en l’estació de tren”, li respon Robert Piaskowski, qui representa a l’ala més progressista de Polònia, defensora del dret a l’avortament -prohibit en aquest país-, dels drets de les persones LGTBIQ+, i de les refugiades, també de les que van arribar procedents de l’Afganistan, l’Iraq o l’Iran per la ruta Bielorússia. I, no obstant això, aquesta guerra també li ha fet reafirmar-se en la seva afinitat atlantista: “Entrar en l’OTAN ha estat una de les decisions més importants per a la nostra independència i la nostra seguretat. I així i tot, tenim aquesta sensació de ser part de l’escenari d’enfrontament”.
En una enquesta de Polskie Radi publicada el 20 de febrer, un 59% dels enquestats es mostrava a favor que en una hipotètica invasió russa l’OTAN defensés a Ucraïna. Quinze dies després que es fes realitat, el suport sembla ser molt major.
“Cal entendre la mentalitat soviètica per a acceptar que les sancions no aconseguiran que els oligarques russos li retirin el suport a Putin. Es poden morir de fam, però no es rendiran perquè precisament el que ha aconseguit Putin és restablir l’orgull que van sentir que havien perdut amb la dissolució de l’URSS”, explica el diplomàtic d’Orient Pròxim.
Una cosa en la qual dissenteix l’exambaixador Piecklo. “Els oligarques russos són postcomunistes, no conserven aquesta mentalitat. Molts d’ells van comprar fa anys la seva nacionalitat a Itàlia, Espanya o Suïssa i així van aconseguir també la protecció dels seus emporis. Uns altres, estan intentant portar les seves fortunes als països del Golf. Són increïblement rics, els seus fills han estudiat a Harvard, Cambridge, Stanford; han gaudit dels majors privilegis i ara poden perdre-ho tot”, explica qui confia que Putin pugui ser deposat des del mateix Kremlin. “La millor solució seria que Putin fos retirat per la seva pròpia gent, això obriria un nou capítol per a les negociacions”, conclou amb preocupació.
“Em preocupa quant pot mantenir-se en el temps aquesta onada de solidaritat i quant temps trigaran a calar els missatges del partit d’ultradreta Konfederacja de per què els refugiats poden utilitzar els banys, els serveis mèdics o els trens gratuïtament”, recorda Robert Piaskowski, el regidor de Cultura, abans d’afegir: “Aquest partit que, a més, té grans llaços amb Putin”.
Mentrestant, en les estacions de trens, en els aeroports, als parcs, en els museus, en la Òpera, en el metro… dones carregant amb nens plorosos, cansats, espantats als quals només els atén el poble.
Aquesta és una crònica original de La Marea
Catalunya Plural, 2024 
