“El retorn: la vida després de l’ISIS” ha rebut el premi Gaudí a la millor pel·lícula documental. No és el primer Gaudí que guanya la seva directora, Alba Sotorra. En va guanyar un altre el 2015 per “Game Over”. Llicenciada en Comunicació audiovisual per la Universitat Complutense de Madrid, fa uns quinze anys que dirigeix llargmetratges documentals. Al portal d’Internet de la seva productora, Sotorra defineix els seus treballs com “genuïns, arriscats i atractius” i explica que proposen “noves maneres de viure i entendre la complexa realitat que ens envolta” amb “un punt de vista compromès i conscient de gènere per representar personatges alternatius als rols i estereotips de gènere habituals”. Ha passat llargues temporades a Qatar, l’Iran, Turquia i Síria. Al camp d’internament d’Al-Roj, a Baghuz (Síria) va enregistrar durant dos anys el documental que ha obtingut el premi Gaudí i que va ser nominat als Goya.
Un grup de dones que van anar a Síria atretes per la propaganda d’Estat Islàmic (ISIS) i que viuen en un centre d’internament de Baghuz protagonitzen “El retorn: la vida després de l’ISIS”. Perquè va decidir dedicar-los un llargmetratge documental?
Moltes vegades una pel·lícula neix de l’anterior. En aquest cas, el motor de la pel·lícula està directament relacionat amb el que vaig viure durant el rodatge de “Comandant Arian”, que va ser, potser, de totes les pel·lícules la que més m’ha marcat emocionalment. La protagonista de “Comandant Arian” és una dona kurda que lluita contra Estat Islàmic. Vaig estar integrada en un batalló de dones, vestida amb uniforme militar i al front de guerra. Vaig viure-hi uns mesos. Va ser un procés llarg, un procés de tres anys de fer la pel·lícula i d’uns quants mesos al front de guerra. Vaig viure en primera persona la guerra, amb tot el que suposa, amb la violència, el dolor, la sensació de frustració, d’injustícia que sents quan veus que gent mor sense saber ben bé perquè i en nom de qui. Jo estava amb les kurdes, al bàndol bo, diguéssim. Bones i dolents, en aquest cas. Eren dones que lluitaven sobretot per protegir el seu dret d’existir i en nom de la revolució al nord de Síria, a Rojava. Era una lluita defensiva. Uns altres entraven al seu territori i elles es defensaven. No era una guerra a l’ús, en què un estat s’enfronta a un altre i on hi ha una distància molt gran entre els bàndols. La guerra d’avui es fa a través de la tecnologia, amb avions, tancs enormes que disparen des de molt lluny. No són guerres cos a cos. Aquesta sí que era una guerra que es feia cos a cos. No la feien dos estats. La feien dues forces que la feien per motius ideològics molt forts. En el cas de les dones era la seva llibertat i en el cas d’ells era per la imposició de la sharia i l’expansió d’un califat musulmà, la qual cosa es contradeia radicalment amb el que aquelles dones volien per elles. Em resultava molt fàcil posicionar-me. Que hi hagi persones que puguin estar d’acord amb el que defensa Estat Islàmic em costa d’entendre però quan pensava en dones que havien crescut a Occident em costava molt més d’entendre com podien unir-s’hi. Estat Islàmic té justament la dona en un posició jugant un rol bàsicament reproductiu.
Així comença a gestar-se “El retorn: la vida després de l’ISIS”
Em vaig començar a preguntar el 2015, quan estava rodant l’altre documental, quines aspiracions tenien aquestes dones, què imaginaven que es trobarien… Quan Raqa va ser alliberada, va haver-hi un flux gran de dones, nens i nenes que havien estat amb Estat Islàmic cap als camps de detenció, però quan va acabar la guerra a Baghuz, en una setmana o dues, els kurds en van col·locar 60.000 o 70.000 en tres camps de detenció de molt difícil d’accés. Les ganes d’entendre les raons per les quals les dones van voler unir-se a Estat islàmic es van sumar al privilegi de poder tenir accés il·limitat a un d’aquests camps gràcies a la connexió que vaig fer amb les comandants kurdes en els tres anys de rodatge de la pel·lícula anterior. A més, em vaig assabentar que les dones kurdes no només coordinaven i protegien aquests camps sinó que hi havia començat a haver iniciatives que anaven més enllà del seu rol de cuidadores de les dones que estaven al seu territori. Havien començat a fer tallers intentant crear un enllaç, un pont de diàleg. Ho feien no només per humanitat sinó per la necessitat visceral d’entendre perquè havia passat això, per trobar solucions, sortides a un conflicte que havia estat tan violent.
El documental està enregistrat durant dos anys. Ha estat, per tant, un treball laboriós
És molt normal en el procés de creació d’un documental. Són anades i tornades. És la diferència entre el cinema documental i el periodisme. El periodisme de guerra està directament relacionat amb la immediatesa i el que està passant en aquest moment i ara. Nosaltres fem més un treball de fons, on necessites temps per crear un vincle amb les protagonistes que els doni la confiança que permeti que els seus testimonis siguin profunds, vagin més enllà i puguin, inclús, donar un punt de vista diferent al que donen als mitjans.
Les dones que protagonitzen el documental van anar a Síria procedents de països occidentals. Amb la derrota de l’ISIS volen tornar als seus llocs d’origen, però no poden. Els governs d’aquests països les rebutgen. Perquè?
Aquest tema s’ha polititzat molt i aquí hi ha una part de responsabilitat dels mitjans de comunicació, especialment dels anglosaxons, que són els que han liderat el debat sobre la repatriació. L’opinió púbica dominant, al principi, quan va acabar la guerra (ara està canviant) era la del no a la repatriació perquè es barrejaven els elements més perillosos, menys idonis a l’hora de fomentar un debat sà, que són la por, la desinformació i l’odi. La premsa va fomentar la por, la desinformació i l’odi. No diria que fos de manera intencionada però aquests titulars de “no se’n penedeix”, “diu que els atemptats de Manchester se’ls mereixien”… trets de context d’una entrevista feta a corre cuita en un camp de detenció a una nena que acaba de sortir de la guerra, traumatitzada, en un entorn on t’estan escoltant, encara amb la paranoia del que era viure dins Estat islàmic, on no es podia parlar contra Estat islàmic… Aquestes entrevistes fetes al principi a algunes de les noies que surten al nostre documental, que després es van tornar molt mediàtiques, van provocar un rebuig molt gran per part de la societat civil envers elles i els polítics van assumir aquest crit popular de “no les volem”. D’altra banda, hi ha raons geoestratègiques. En trobar-se en un territori del Kurdistan que no està legitimat, que és autònom de facto, no hi ha un interlocutor estatal o governamental amb qui negociar el retorn. A més, Turquia, que ha intentat i segueix intentant aniquilar el poble kurd, té molta força a Europa. Considera inacceptable que un estat com l’alemany negociï amb el poble kurd la repatriació d’aquestes dones. Això ha bloquejat en molts casos la repatriació.
Ha dit que això està canviant
Sí. Fa uns mesos que s’està repatriant. De les nostres sis protagonistes n’hi ha tres que les han repatriat. Són els cassos menys mediàtics, on hi ha menys soroll. Han tornat l’alemanya i les dues holandeses.
Xoca escoltar aquestes dones quan expliquen que van anar a Síria atretes pel missatge d’exaltació de l’Islam però que diuen que volen tornar a casa per menjar hamburgueses o els plats típics holandesos. Perquè se’n van anar amb Estat Islàmic?
Hem de tenir en compte en quin moment decideixen anar cap allà i com se senten. En el cas de la Shamima tenia 15 anys. Estat islàmic interpel·lava la seva identitat. Qui ets tu a Europa? Són noies de segona o tercera generació descendents de famílies musulmanes. Tu ets holandesa? Ets musulmana? Són noies que, en molts casos, venen de famílies no practicants. En alguns casos sí que vénen de famílies practicants que potser els obliguen a posar el mocador i després potser se’l posen per agradar els seus pares. Cada cas és un món però hi ha el denominador comú de la identitat. Qui sóc jo? Qui són els meus? És una recerca constant en l’adolescència i la joventut. Després hi ha una part de rebel·lió contra la injustícia. Estat islàmic parla molt de la necessitat de defensar el poble musulmà i les bombardejaven amb vídeos on es veuen els militars de Bashar al Assad torturant adolescents o els efectes de les bombes químiques llençats sobre pobles sencers. Estat islàmic es presenta com una resposta a aquests fets injustos. Com a jove, què pots fer per rebel·lar-te contra el sistema, contra el govern? Aquesta decisió és la més radical de totes. I l’atracció de formar part d’un grup, la idea de que quan arribessis allà no hi hauria racisme, no hi hauria banderes, no hi hauria estats; només hi hauria un poble vivint harmoniosament i lliurement. Moltes d’elles buscaven llibertat. A França no et pots posar un nikab on vulguis o no pots educar els teus fills segons les teves normes. Buscaven aquestes llibertats encara que després es trobessin amb què les que els oferia Estat islàmic eren falses.
El vostre documental pot haver incidit en què alguns països vagin obrint la porta a la tornada d’aquestes dones? A Anglaterra, “El retorn: la vida després de l’ISIS” va tenir molt bona acollida
A Anglaterra és, probablement, on ha tingut més repercussió. Abans d’estrenar-lo, l’opinió pública estava molt en contra de les nostres protagonistes, especialment de la Shamima. Assessorats per una associació d’advocats, que és la mateixa que ha lluitat en la defensa dels presos de Guantánamo, vam entrar en contacte amb periodistes dels grans mitjans (The Times, The Guardian,…), però amb els que no estaven radicalment en contra de les nostres dones, que tenien una posició intermèdia. Els vam enviar la pel·lícula. Vam tenir una resposta increïble. La setmana abans que s’estrenés a Sky TV, van publicar articles destacats, a doble pàgina, defensant una altra mirada cap a aquestes qüestions. Entre aquests articles, la pel·lícula i tot el debat que s’ha generat després hi ha hagut un gir en l’opinió pública. Hi havia un 70% en contra i ara quasi que hi ha una majoria que està a favor. Lamentablement, el cas de la Shamima s’ha estancat. Li han retirat la nacionalitat i no pot tornar.
El cas de Shamima és terrible. Els seus tres fills han mort
El que havia de pagar, l’error que va cometre, ja l’ha pagat. Va marxar amb dues amigues adolescents, de 15 i 16 anys. Les dues van morir. També ho té molt malament per tornar la dona de nacionalitat nord-americana. Hi ha un altre argument per la repatriació. No és simplement que per humanitat no podem tenir milers de dones i nens tancats en un camp de detenció sense haver tingut dret a un judici, sense accés a teràpia o a advocats que no siguin de pagament, amb nens que no tenen accés a l’educació… A més d’aquests drets humans bàsics, hi ha una part essencialment pràctica de pura necessitat de seguretat. Mantenir aquests camps oberts està afavorint el reclutament per part d’Estat Islàmic. La denúncia d’aquesta situació objectivament injusta fa que es faci més fort. D’altra banda, si Occident, enlloc de deixar aquestes dones allà, les repatria, les acull i deixa que parlin, les seves veus serien les més potents per desacreditar l’organització. Si volem treballar per la prevenció i lluitar contra Estat Islàmic perquè no fer-ho a través de les persones que el coneixen des de dins i diran que és una farsa, una mentida, una secta. I després també pels nens. Tenir milers de nens creixent en aquell entorn, aprenent els valors d’Estat Islàmic, és contraproduent per tothom. El dia de demà qui seran aquests nens.
Van anar amb Estat Islàmic en recerca d’identitat i per rebel·lar-se contra les injustícies
Al camp on es va enregistrar el documental només hi havia dones estrangeres?
Al camp nostre, Al-Roj, totes són estrangeres. Al camp més gran, que és el d’Alt-Hawl, hi ha dones d’Iraq i Síria. Al nostre n’hi ha unes 14.000; moltíssimes d’Europa, de Bèlgica, Holanda, França, Anglaterra,… dels Estats Units menys, Trinitat Tobago i algunes illes caribenyes, moltes de Rússia…
I d’Espanya?
Quatre.
No surten al documental
Van arribar al camp quan ja havíem començat a rodar i no van voler participar.
Una de les frases més impactants del documental és la de la dona que diu que no sap com explicarà als seus fills aquesta etapa de la seva vida. Podran refer la seva existència aquestes dones?
Estic en contacte amb una de les protagonistes, la Ouidad, que ha tornat a Alemanya fa uns tres mesos. Vaig seguint com se sent. És difícil. Ha tingut sort. Alemanya no ha posat càrrecs contra ella, no ha hagut d’anar a la presó, l’ajuden perquè pugui tenir un apartament, han escolaritzat de seguida els seus quatre fills. També ha tingut sort amb la família. En molts casos, les famílies les rebutgen. En el seu cas, la família l’ha acceptat de tornada, és molt oberta, dones casades amb alemanys. En canvi, a ella li està costant molt a nivell emocional. Diu que la seva família fa com si no hagués passat res. Però ha passat molt a la seva vida i no sap com relacionar-se amb els seus familiars. Ha canviat de ciutat per començar de zero i que ningú la conegui. Però a l’escola havia de dir-ho i explica que els professors es van quedar pàl·lids, no és que s’enfadessin; simplement no sabien com gestionar-ho. Encara no ha anat a la mesquita del seu barri. S’ha tret el mocador. Quasi totes se l’han tret per passar desapercebudes.
Mantenir oberts els camps de detenció està afavorint el reclutament per part d’Estat Islàmic
Al camp d’internament hi ha dones que continuen fidels a l’ISIS que les amenacen. Fins i tot, van matar una dona i els seus fills que havia renegat d’aquest grup cremant la seva tenda. Això fa la seva vida encara més difícil…
Es troben en territori hostil, dins els camps hi ha dones, poques però fortes perquè estan unides, que encara segueixen molt fidels a la ideologia d’Estat Islàmic, que no toleren que elles no ho facin, i menys que ho diguin obertament. Treure’t el mocador és impossible mentre ets allà. Portar uns texans és pretext per problemes, discussions. Ara, últimament, les autoritats han aconseguit posar-hi més control. Sobretot al camp d’Al Hawl hi ha hagut molts assassinats. Al nostre n’hi ha hagut bastants.
Què se n’ha fet de l’ISIS? Sembla com si ja no existís
Els monitoratges que es fan diuen que està en creixement. A l’Afganistan han fet atacs recentment. Estan molt actius també a Filipines, a les xarxes…
Amb la guerra a Ucraïna, aquest conflicte sembla que fa oblidar tantes crisis humanitàries i bèl·liques com hi ha al món. Té aquesta sensació?
Això ens passa en general als que fem documentals, quan fem el nostre treball de fons. Hi ha modes. No fa res era el Covid o l’Afganistan. Hi ha més de seixanta guerres obertes, igual de violentes i injustes. És una llàstima.
Fa prop de 15 anys que fa documentals. Aquest li ha deixat alguna empremta especial, diferent?
Per mi ha sigut molt interessant enfrontar-me als meus propis prejudicis. Quan vaig començar a fer el documental l’anava a orientar d’una altra manera. Em volia centrar bàsicament en la dona kurda. Em sap greu dir-ho però les dones d’Estat Islàmic les volia tractar com a grup. Volia parlar de què passa quan hi ha aquest intent de reconciliació. Quan tu intentes un procés de reconciliació, què passa a nivell emocional? Em va sorprendre i em vaig adonar que estem carregats de prejudicis. He après com n’és d’important donar una segona oportunitat i també la capacitat que tenen les dones, crec que és una cosa molt femenina, d’intentar parlar, de que, quan hi ha baralles, guerra, tenen el valor que, encara que hagin estat en bàndols enfrontats que s’han estat matant, poden abstreure-se’n, riure de qualsevol cosa i trobar allò que tots tenim en comú enlloc de pressionar-nos tant en les diferències.
A la intervenció que va fer en rebre el premi Gaudí va reclamar un major esforç en les polítiques de gènere de les administracions. La lluita per la igualtat de gènere és una constant del seu treball
És una qüestió de varietat de veus. És molt necessari que les veus des d’on expliquem coses siguin diverses. A les dones ens passen coses diferents i tenim una relació diferent amb el món. Cada dona té la seva però hi ha una mirada femenina comuna que ha d’estar present perquè si no ho està de forma paritària és complicat que tinguem justícia, igualtat, uns debats sans, que estiguem informats. Aquesta paritat hauria d’estar present en totes les diversitats de la societat.
Mentre fa un documental en prepara d’altres o produeix pel·lícules. Aquests dies presentava al Festival de Málaga el documental “Francesca i l’amor” i la pel·lícula “Mi vacío y yo”, on s’ha encarregat de la producció. Quan es dona per tancada la feina d’un documental?
Paral·leges, fas diverses coses a la vegada. Posem molt esforç en l’acompanyament. “El retorn: la vida després de l’ISIS” es va acabar a principis de l’any passat. Durant un any, que és el cicle de promoció, ens toca caminar al costat del documental. El vam estrenar el març als Estats Units, en un Festival, i l’hem acompanyat a festivals internacionals i a l’estrena als cinemes aquí, a Barcelona, i a la campanya pels premis. Passat un any entenem que pot caminar sol i després passa a plataformes on la gent el pot veure: TV3, Movistar, Filmin…
Com es pot finançar tot això? Es dura la vida del documentalista? Un bon documental requereix el treball de força gent
Tenim molta sort perquè tenim doble oportunitat. Podem comptar amb els fons nacionals de l’ICAA i els catalans de l’ICEC. Hi ha els fons europeus de Media i Euroimages. En “El retorn: la vida després de l’ISIS” hem tingut el suport de vàries televisions internacionals. L’hem finançat bé.
Hi ha qui diu que hi ha documentals i projectes que com que tenen garantida la subvenció europea i no s’han de preocupar per l’audiència tant els fa si arriben a molta gent o no
Hi ha diferents tipus de projectes audiovisuals. N’hi ha amb vocació comercial, comèdies, thrillers, amb l’entreteniment com a única voluntat, que tenen la capacitat de trobar vies de finançament directe, i després hi ha els que tenen una vocació cultural, artística, de difusió d’uns altres valors, i no estan pensats específicament pel gran públic sinó més aviat per altres públics, projectes independents… Aquests projectes necessiten dels fons públics. És una inversió. Quan els fons públics inverteixen en els nostres projectes estan invertint en pluralitat de mirades. Com més mitjans tinguis, millor per la creativitat. L’ideal és que no treballem de manera precària, que tots els equips puguin cobrar, que puguis treballar amb profunditat i temps… Els fons europeus són petits. Els fons gran són els estatals. Tal i com es plantegen les pel·lícules aquí ningú està fent cine sense aquests fons.
El documentalisme aquí ha donat i està donant molts fruïts i produccions de prestigi i qualitat
Aquí hem tingut escola, des del màster de la Universitat Pompeu Fabra amb Joaquim Jordà i José Luis Guerín. A Catalunya hi ha hagut una escola molt forta del documental des de finals dels noranta i principi dels dos mil. Són els temps de la pel·lícula “En construcción” de Guerín. Es va començar a obrir el format documental, que fins aleshores es limitava als “reportajes de La2”, i hi va haver una nova mirada. A Madrid hi havia Javier Corcuera, que feia uns documentals molt diferents. I això ha anat creant escola. També hi ha l’ESCAC, però pel que fa als documentals l’impuls fort ve de la Pompeu.
Un món on hi hagi més gent que vagi als cinemes a veure documentals com els seus que pel·lícules de Marvel és desitjable?
Seria molt interessant que, com a França, el cinema entrés a les aules des de la infància i que s’eduqués més en veure’n. És com en la literatura, si no acostumes un nen a llegir ja no és que no vulgui llegir segons quines obres literàries sinó que no voldrà llegir res. Amb el cinema és una mica això també. D’altra banda, nosaltres com a creadors i productors hem de ser conscients d’una realitat en què molta gent mira pel·lícules i documentals a les plataformes i ja no va al cine. Les plataformes són una finestra més. No sé què voldrà dir això el dia de demà perquè estan monopolitzant molt i tot el que queda en mans de pocs acaba marcant les normes. Han capgirat una mica com financem els projectes. Les televisions amb les que normalment solíem treballar ara tenen menys recursos i les plataformes volen un contingut mainstream, no com el que fem nosaltres. Però han vingut per quedar-se i esperem que s’obrin a altres mirades.
Catalunya Plural, 2024 
