Columbus, l’home del Renaixement i els masos

Qui no estigui acostumat a passejar amb l’ingredient d’observar els detalls potser no percebi caminar a Barcelona per infinites fronteres. La de l’Edifici Columbus, amb la seva doble ocupació a Enamorats i València, i el seu entorn faciliten reconèixer una, encara més estranya per la disposició de l’espai al ser aquest, sense voler-ho, l’inici d’una plaça encara sense nom, metres rars, sobretot per trencar amb la dualitat i encetar la senda del carrer dedicada a la capital del Túria cap a la Meridiana des d’una altre ruptura intangible perquè supleix en la seva extensió allò que abans pertanyé al carrer de Bofarull.

En realitat, segons llegeixo a noticies de farà un any, al final tot aquest racó es denominarà la plaça de l’Oca, però ja tornarem a l’animalet de Frederic Marés, delícia de nens i les feministes, si bé aquestes no l’han pintat de violeta com a cada mes de març, destacant-se el de 2020, quan romangué d’aquest color durant mesos a causa de l’esclat de la Pandèmia.

Per ara miro l’immoble Columbus, amb la seva afinitat amb d’altre coetanis d’aquest final dels anys quaranta, indici per tota aquesta zona, si m’apuren fins als voltants de passeig de Sant Joan, de com la postguerra fou pròdiga en omplir buits per a resoldre el problema de la vivenda mentre, de mica en mica, canviava el model edilici per a unir densitat demogràfica i verticalitat per a esfondrar l’ideal republicà de la caseta i l’hortet.

He cercat més informació de la immobiliària Columbus i la seva existència; a priori, degué ser més aviat curta, doncs tan sols apareix a la Gaseta Municipal entre 1949 i 1955, amb ben poques intervencions, centrades al binomi d’Enamorats/ València i una d’altra incomprensible a Foment, des de 1925 Dega Bahí, una de les vies més especials del Camp de l’Arpa i un dels grans cavalls de batalla de la defensa patrimonial d’aquest barri perquè, des de la ignorància amb la Història dels mandataris, és massa suculent carregar-se tota la seva riquesa per a prosseguir de manera ben obscena el carrer de Provença, mort a l’alçada de Rogent.

No obstant, la immobiliària encara ens dóna per a uns pocs paràgrafs. Al plec de l’Arxiu Municipal ens diu que el seu amo seria un tal José Maria Colomé o Palomé; algú guixà el primer cognom per a, potser, adaptar-lo més a la rabiosa castellanització d’aquell instant. Hi ha més detalls mereixedors d’atenció, no només la consecució de l’anhelada primera categoria de la llei de vivendes bonificables.

Tot sorgí, sempre segons els documents, d’una reforma dels baixos per a alçar sis plantes i un àtic. La forma de la finca es defineix, quelcom meravellós, com a torrassa de xamfrà. Més tard, es canviaren les portes cantoneres per finestres, mantenint-se només l’ingrés principal, molt en consonància als cànons de noblesa d’aquella contemporaneïtat amb el seu vestíbul com a preludi a l’ascensor, venut com a súmmum de modernitat malgrat figurar a l’imaginari barceloní des dels balboteigs del Nou-Cents, quan alterà la distribució social per a privilegiar els pisos alts, d’antuvi destinats al servei.

Allò fascinant del Columbus, a més a més de la seva situació al mapa i la seva morfologia com a frontissa, és el seu arquitecte. Pere Ricart Bioy fou un personatge força heterodox, i qui sap si es pogué jutjar a sí mateix com un geni del Renaixement, si bé el més probable, o això ho intueixo, és entendre el seu èxit a partir d’una excepcional agenda de contactes.

Nasqué el 1911 i sobresortí a la dècada dels anys trenta i al primer lustre dels quaranta al camp esportiu, fins a obtenir diversos campionats i records atlètics, erigint-se en campió d’Espanya de llançament de disc el 1941, títol obtingut cinc vegades a Catalunya, a més de coronar-se a d’altres especialitats com el llançament de martell i els relleus del 4×1000, on el 1934 batí la plusmarca nacional amb una selecció universitària de Barcelona.

Ara m’ha donat per imaginar a Ricart Biot, de qui valdria la pena un estudi més aprofundit, com un frustrat Joan Antoni Samaranch. La seva retirada li deparà una nova singladura com a màxim dirigent de la Federació Catalana d’Atletisme durant dos anys, fins a la seva dimissió per a enfocar-se més a la seva feina arquitectònica, saldada amb peces notòries i a la vista de tothom, si bé aquí no el podem qualificar de secundari de luxe; més aviat li correspondria, no sé si disposava del títol, el perfil de l’oportunista amb cert talent.

Amb el Columbus, bé pogué imitar allò practicat per firmes molt superiors com les de Duran i Reynals o Francesc Mitjans. Al cap i a la fi, l’atractiu del nostre protagonista es cenyeix a un model, no com a d’altres creacions de Ricart Biot, com l’incomparable termòmetre de Can Cottet a portal de l’Àngel, per no parlar de la reforma del teatre Borràs, un referent de l’escena comtal, o els blocs propers a la rambla del Poblenou, pur porciolisme de primera hora per a liquidar el Somorrostro al passeig de Calvell i més tard, lucrar-se amb els guiris per aquesta proximitat amb la mar.

Per últim, dins de la seva carrera no podem oblidar el desastre de Torre Llobeta i el Palau Balañà del passeig de Sant Antoni, de 1965 i conseqüència de la seva bona relació amb l’empresa al llarg dels decennis.

Si deixo enrere el Columbus arribo a l’oca i el panorama és un trencaclosques com a forma de donar-me la benvinguda al Camp de l’Arpa, finalment vivificat per una anècdota demolidora, mai més ben dit. Farà poques setmanes, tiraren a terra la casa Estrella Coca de Rogent amb València. L’associació de Veins, dirigida des de fa massa anys per la mateixa persona com si fos el seu mas, la darrera fou queixar-se d’un ITV que a ningú molesta al passatge Puigmadrona, ha posat el crit al cel perquè el patrimoni és en risc, i per això mai és tard, però sorprèn de cop tot aquesta energia, Núñez y Navarro s’ha compromès a conferir a la façana el seu aspecte original, quan sense anar més lluny res es fa, més aviat s’accepta, per a evitar l’adéu de les casetes del carrer Trinxant amb Meridiana, de 1870, a reemplaçar per vivendes socials.

No han fet res perquè, sempre el PGM, les han deixat podrir per dins sense pensar en com podrien rehabilitar-se mitjançant un ús social i de memòria sense passar pel típic galó colauista, una paradoxa d’aquest segle a Barcelona, on sorgeixen alternatives veïnals perquè, per a molts, les AA.VV., es comprovà recentment al Baix Guinardó amb l’Hort el Brot i l’hotel per a persones sense sostre amb addiccions a deu metres d’una escola d’alta complexitat, són engranatges de les institucions, sense l’empenta dels anys setanta i amb necessitat d’urgent renovació.