Les guerres les fan els dirigents dels països i no els pobles. Si ho mesurem per la solidaritat que han despertat els ucraïnesos, la gent normal ja l’hauria acabada aquesta guerra. Però els que tenen el poder de decidir-ho -Rússia, Ucraïna i els països de l’OTAN, liderats pels Estats Units-, volen la pau?
Des que Ucraïna s’ha convertit en el camp de batalla de la lluita entre Rússia i els Estats Units pel seu lloc al món, les coses no paren d’empitjorar sobre el terreny. Els russos que van decidir resoldre a sang i foc els seus greuges contra Occident, continuen arrasant terra ucraïnesa, mentre europeus i nord-americans s’entesten a fornir la munició de la guerra. I els efectes ja perjudiquen la resta de ciutadans d’Europa.
Tres mesos abans de la invasió russa d’Ucraïna, els nord-americans van avisar que es preparava l’atac, però no van fer res per evitar-lo. Feien sonar tambors de guerra mentre ignoraven les causes del ressentiment rus. Els Estats Units no poden dir que desconeixien el risc que la seva actitud comportava. Feia anys que diplomàtics i experts nord-americans alertaven del fet que Ucraïna era la pedra de toc i que, si s’insistia a voler-la incloure a l’OTAN, el conflicte amb Rússia estava servit.
Malgrat que fa trenta anys que Rússia ha deixat clara la seva posició en contra de la integració a l’OTAN dels antics països de l’Est, no hi ha hagut cap intent occidental de negociar des de la comprensió i el respecte a Rússia. Els líders americans i europeus han menystingut Vladímir Putin i menysvalorat la possibilitat que es llancés a aconseguir per la força el que se li negava per la via de la negociació: parar l’extensió de l’OTAN als antics territoris soviètics, i concretament, a Ucraïna.
De fet, pels Estats Units, la superpotència guanyadora de la guerra freda, la guerra actual no sembla una mala notícia. Ara podran vendre més gas, blat de moro transgènic i, sobretot més armes, a Europa. Davant la devastació i la mort provocada per les tropes russes, fins i tot l’opinió pública europea més contrària a la guerra, accepta ara que s’enviïn armes a Ucraïna i que s’augmentin els pressupostos europeus de defensa, un desig nord-americà que semblava impossible fins ara.
Els Estats Units són els primers productors d’armes del món. Les armes necessiten ser usades i les empreses que les produeixen, l’anomenat complexa militar industrial, tenen el poder d’aconseguir-ho. El 1961, el president Dwight Eisenhower ja va alertar del perill que suposaria per la democràcia que creixés el poder de la indústria d’armes a la política.
La realitat és que la influència del complexa militar industrial sorgeix dels mateixos funcionaris del Departament de Defensa dels Estats Units, el Pentàgon, a través de les famoses portes giratòries. Ja fa anys que això em va quedar clar a les classes de Duncan Clarke, un excel·lent professor de l’American University, a Washington D.C. que també havia treballat a l’administració.
Tot comença d’una manera senzilla. Hi ha funcionaris del Pentàgon que es poden jubilar a partir de vint anys de servei, quan encara són joves. La indústria de l’armament els sol contractar quan es retiren. D’aquesta manera, amb la perspectiva d’una nova vida professional quan es jubilin, aquests funcionaris vetllen pels interessos de les empreses d’armes en les seves decisions mentre són en actiu al Pentàgon.
Amb la seva política envers Ucraïna, els Estats Units volen matar diversos pardals d’un tret. Seguint la doctrina Bush de no permetre que creixi mai més un poder superior al nord-americà, volen enfonsar Rússia i també desgastar Europa. La guerra ha malmès per anys la relació entre russos i europeus, amb la qual cosa s’allunya el risc d’una possible aliança entre aquests països que pogués amenaçar el poder de Washington.
Inexplicablement, els actuals líders europeus prefereixen fer-se l’harakiri seguint la política nord-americana de sancions a Rússia i d’enviar armes a Ucraïna. Aquesta opció compromet el futur d’Europa com a potència i la vida dels ciutadans europeus que patirem una nova crisi econòmica pels efectes de la crisi energètica, la climàtica, les sancions a Rússia, els costos de la recuperació d’Ucraïna, la gestió dels refugiats, etc.
Durant trenta anys, Europa ha teixit llaços comercials i de tota mena amb Rússia que ara es tallen a correcuita i malament. En lloc de tanta sanció i tanta guerra, no seria més sensat arrossegar a Ucraïna a unes negociacions de pau amb Rússia que tinguessin en compte la seva seguretat i la de tota Europa?
Més avança el conflicte, més difícil és un acord. Però, si el polvorí nuclear sobre el qual seiem, no explota, aquesta guerra només pot acabar amb una negociació. Més aviat s’iniciï, més aviat alleujarem el patiment de tots.
Catalunya Plural, 2024 
