En els darrers quaranta anys he viscut en directe diferents eleccions generals o presidencials. En la meva memòria hi ha encara intacta la victòria de François Miterrand el 21 de maig de 1981 que obria, després de dècades, un govern socialista amb suport directe del totpoderós, en aquella època, Partit Comunista Francès (PCF).
Puc assegurar que les eleccions d’ara (abril del 2022) són mig fantasmes si seguim l’ambient del carrer, si seguim els pocs actes ara com ara de campanya electoral, si mirem fins i tot els informatius nacionals bolcats en la cruel, absurda i criminal guerra de Putin que ens ha deixat a tots els occidentals garratibats i amb la por al cos, deixant els ucraïnians quasi sols davant el seu destí. I si a més fem cas de la projecció de les enquestes sobre les eleccions presidencials, que donen la victòria a l’abstenció —més del 40% de l’electorat—, podem entendre el titular del meu article, que trenca una tradició de participacions notables en el primer torn.
L’altra afirmació és que són unes eleccions diferents. Els dos partits que havien aixecat el sistema de partits des dels anys setanta, els Republicans —de centre-dreta, hereus de la tradició gaullista social— i el Partit Socialista —de centre-esquerra, amb un arrelament notable en el nord i el sud del país— han pràcticament desaparegut de l’escena política i, en especial, el PSF. La seva candidata, l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, en les projeccions de vot del 24 de març només recollia un 2% dels vots; tot i semblar inversemblant, pot explicar-se bàsicament per tres raons: pel trencament del partit amb els sectors populars amb una agenda urbana i anglosaxona amb la qual no s’identifiquen; pels funcionaris públics, que han decidit anar-se’n amb Jean-Luc Melenchon perquè té més probabilitats i els representa millor; i per la pèrdua d’un notable nombre d’electors de centre-esquerra de sectors urbans de classe mitjana benestant que creuen que Emmanuel Macron ja està prou bé.
Valérie Pécresse, del partit dels Republicans, Éric Zemmour, especialment i, en menor part, Le Penn, sense menystenir Macron, són els líders que pateixen més desgast per part del seu electorat històric. Un sector de la dreta es troba més identificat amb discursos més contundents. Hi ha qui fins i tot, dins dels Republicans, ja s’imagina Zemmour agrupant l’electorat gaullista (recordem el vídeo de presentació de la seva candidatura amb un micròfon de ràdio que feia pensar en la crida del General De Gaulle des de Londres, després de la desfeta de l’exercit francès l’any 1940).
Marinne Le Penn (18%), Melenchon (14%) i Zemmour (11%) es barallen per la segona plaça, ja que Macron té assegurada la primera amb un 30% dels vots. Le Penn representa una dreta extrema que dona suport de manera entusiasta als sectors populars nacionals —per tant, blancs— atemorits per la transformació del seus barris i poc inclinats a la globalització i a la Unió Europea. Zemmour té més suport en un electorat també nacional francès més culte, de classes mitjanes, fascinat per la contundència de la reivindicació d’una França que molts creiem que ja va acabar precisament en la desfeta vergonyant davant els nazis el segle passat.
Melechon, personatge que supera el seu homòleg de ficció a la sèrie Baron Noire, representa el partit dels funcionaris públics i de les seves prebendes, que són moltes, a França, amb el seu moviment de la France Insoubmise, amb cartells amb la foto de Macron i l’eslogan Contre la France des riches. Aquest partit té unes relacions molt estretes amb Unidas Podemos. Yannick Jadoth, ecologista, no arriba al 6% i dos altres candidats de l’extrema esquerra, que com fa dècades es presenten al primer torn, s’enduen un resultat millor que Hidalgo.
A Macron, que sembla que ha superat la crisi inesperada dels Gilets jaunes (ara recuperats per la demagògia sens embuts de Melenchon), li ha anat molt bé aquesta inesperada i, repeteixo, absurda guerra. Malgrat que les seves reunions amb Putin no van aconseguir aturar-la, i que fins a un cert punt va fer el ridícul —recordem aquella taula tan llarga—, els francesos estan orgullosos que el seu president es trobi al màxim nivell europeu —m’imagino que els espanyols també ho estarien amb Sánchez, però això no passarà—.
Ara bé, la clau del bon resultat de Macron, encara que tot pot espatllar-se en aquesta societat del risc i de la intempèrie, s’explica perquè més del 60% dels francesos li fan confiança per a guiar-los en temps de guerra. Le Penn, que va per davant en la segona volta, rep només el 19% dels vots. Sí, en temps d’incertesa, més val boig conegut que savi per conèixer, deuen pensar molts electors. Ni Guilets jaunes, ni gestió de la pandèmia: compta l’economia que va raonablement bé, amb la inflació que està a la meitat de l’espanyola i que, per sobre de tot, si la guerra continua, volen tenir algú serè i sòlid. Si es produeix una segona volta Macron versus Le Penn, les enquestes donen un 60%-39%.
Sobre la gran abstenció que pot produir-se, aquesta es concreta en dos sectors de la població, si hem de fer cas dels instituts demoscòpics i d’un reportatge molt ben fet de France 2, televisió pública de la República que no té rés a veure amb el provincianisme de TV3 i l’encarcarament de TV1. Aquets sectors són els joves —un clàssic— i les classes populars, especialment la població de procedència magrebina i subsahariana (si bé de nacionalitat francesa). És a dir, els treballadors que fan funcionar l’economia i els serveis del país i que es troben quasi sempre en l’esglaó més baix. Aquests no se senten representats per cap partit i la seva abstenció augmenta cada dia més. Per a ells, Macron, Pécresse, Zemmour i fins i tot el PS no existeixen. De Melechon, malgrat el seu relat complaent amb l’Islam, senzillament no se’n fien. Le Penn, la seva política nacionalista blanca, els fa senzillament por.
Penso, senzillament, que s’estan donant la causes objectives perquè França tingui ben aviat un partit del tipus “Islam i Justícia” que agrupi —si són capaços de superar les diferències d’origen nacional bàsicament marroquins, algerians, tunisians i turcs– amplis sectors de votants avui orfes.
Catalunya Plural, 2024 
