L’oca del Camp de l’Arpa guiarà un altre cop les nostres passes, però aquesta vegada des de la voluntat de jugar amb el passeig, amb l’advertència prèvia de no pretendre ni molt menys copsar la totalitat de la temàtica animalesca de la nostra ciutat, quelcom d’altra banda impossible donada l’abundància d’escultures relacionades amb aquest regne d’on formem part malgrat la negativa de moltes cabestres en acceptar-ho.
Dit això, per proximitat toca començar amb les vaques. El consum de llet a escala occidental no es produí fins a inicis del segle XX. El vuit-cents donà peu a la creació de vaqueries; els seus caps servien per a ornamentar els seus ingressos i edificis, com passa al carrer de Rossend Nobas del Clot, on al cim d’un immoble apreciem un cap boví, demostració de com és ben útil, i no només en aquest cas, mirar cap amunt. Per a completar el quadre, recomano paciència, haurem d’anar al carrer dels Escultors Claperós per a veure una rèplica idèntica de la testa a la façana posterior. Segons Pobles de Catalunya, una de les pàgines més dignes per la seva síntesi patrimonial, la vaqueria fou clau per a formar la barriada de Robacols; la seva estela sobreviu al seu homònim passatge, des del meu punt de vista tancat de manera il·legal, com també succeeix a la trilogia d’Encarnació, amb una tanca reforçada durant la Pandèmia, quelcom facilitat per l’absoluta desídia de l’Ajuntament, declarada incorrecta a una data tan llunyana com 1971.
Al 141 de carrer de Sants es trobava la vaqueria Benosa-Pau, obra de Modest Feu, arquitecte per antonomàsia d’aquests paratges durant el primer terç del segle XX. A un dels caps de bestiar li tallaren una banya. Tot i així, sobreviu, no com un boc del 46 del carrer de Montnegre de Les Corts, afectat per un pla urbanístic sense gaire contemplacions amb el vell Camp de la Creu. Caminar pels seus carrers proporciona una sensació repetida per a qui escriu, ja acostumat a sentir això de ser un cronista d’imminents desaparicions per la ignorància de les autoritats, i si les actuals són pitjors no vull imaginar el futur, amb un suposat partit catalanista i d’esquerres obstinat amb el bussiness friendly de BCN contra Barcelona, l’exaltació d’ampliar l’aeroport i tornar a indigestes sobredosis de turistes.
Al carrer de Morales encara es conserva un cap de cavall, segons les fonts consultades d’unes cavallerisses, amb tota probabilitat més exuberants que les de la Granja Guillén del torrent de Lligalbé, amenaçades per la piqueta i fràgils a la seva estructura, ara acompanyades per un aparcament on fins fa ben poc i hagué un hort, quelcom curiós, sobre tot si atenem al discurs del Consistori, tan ecologista i sostenible, només si ells en són artífexs.
Els equins, amb hipòdrom a Can Tunis, tingueren la seva rellevància, no així els micos, o almenys així ho vull pensar. Fóra meravellosa una Barcelona amb primats, no els de l’església, com a mascotes, propicia una major entesa de la nostra estupidesa contemporània davant la seva total i mínima lògica.
Dos simis s’enduen la palma. El primer, a la casa Josep Barnolas del carrer de les Camèlies, s’acompanya d’un gos. La iconografia dels micos parla d’alegria, intel·ligència i lleialtat, la darrera com els cans. Potser el propietària volia insistir en aquest atribut, no com el de la casa del 30 del carrer Margarit de Poble-Sec, firmada per Antonio Facerías i amb una trilogia escultòrica composada, d’aquests no en parlarem perquè fins i tot tenen un llibre, àligues i un simpàtic simi posseït amb els seus patins, la cua al vent, rostre d’estar onfire i un moníssim barret.
Les àligues també podrien sol·licitar asil en aquests paràgrafs. No gaire lluny dels magatzems amb aquesta au al cim, evaporada de les restes de l’incendi de 1971, veiem una d’aire feixista a Balmes amb Gran Via, però com la gent no llegeix a Pier Paolo Pasolini i ara tots som pels altres fans del Duce mudarem de bèsties i ens centrarem a les fonts dels concursos de la Comissió de l’Eixample.
A les de Josep Campeny donem amb una granota en aquest interstici entre Gràcia i l’Eixample, a la vora del Palau Robert. A la Font de la granota veiem con un noiet s’obstina en agafar aquest amfibi per aconseguir el broll de l’aigua. Les altres dues d’aquest artista, la del càntir i la del drapaire, són antropomòrfiques. Per a recol·lectar més exemplars pel zoo efímer fem un salt a una de les d’Eduard B. Alentorn, la de les tortugues de la plaça de Goya, fidel companya del monument a Francesc Layret. Les seves closques són la base per a la delícia dels putti, un xic trastocats per aquest tobogan, joia pel seu creador i els espectadors, per desgràcia cada cop menys per la fixació amb les pantalles.
Una altra adjudicació d’aquests anys concedí a Josep Tenas la possibilitat de reinterpretar el mito de la caputxeta vermella, primer acantonada a l’Arc de Triomf i després, a la fi dels anys vint, a un dels parcs escultòrics a potenciar de la capital catalana, el passeig de Sant Joan de Dalt. La protagonista d’un dels contes més celebres de tota la Història congenia bé amb el mamífer, tranquil i acollidor, sense cap violència.
Podríem emparellar-lo amb la Blancaneus Franquista i el seu cervató, de Josep Manuel Benedicto, on hi un cervató, còmplice d’un dels suprems horrors barcelonins. La relació d’ambdues informacions és aparent i no està de més llençar una pedra bona. Foren les fonts de Marés conseqüència d’un concurs l’any 1925? Com és que no hi ha menció als diaris o a la Gaseta Municipals? Als jardins de Jaume Vicens Vives de la Diagonal, entre La Caixa i el Princesa Sofía, assistim a un desplegament de lletjor degut al darrer Frederic Marés, exultant pel fet de regalar-nos cérvols, senglars, ossos i cabres. Tan sols faltaria un mamut. El tenim al parc de la Ciutadella, un lloc a revaloritzar, amb elements científics de l’Exposició de 1888 mig en ruïnes.
Al seu interior, del parc, no dels vestigis, el geòleg Norbert Font i Sagué emprengué la iniciativa de decorar-lo amb reproducció a gran escala d’animals extints. El temps li dóna tan sols pel mamut, apoteosi de selfis d’aborígens i turistes. És probable que cap dels dos col·lectius hagi mai trepitjat els jardins de Laribal a Montjuic, on pot cantar-se i admirar la font del gat, una noia, una noiaaa, baixant per la Font del Gat, una noia i un soldat.
Catalunya Plural, 2024 
