Les estelades estan desapareixent progressivament dels balcons i finestres dels pobles i ciutats. La darrera enquesta de la Generalitat assenyala que el percentatge de catalans favorables a la independència és sensiblement inferior als contraris a la secessió. Jordi Cuixart i Elisenda Paluzie, dos referents de l’independentisme cívic, desvinculats dels aparells i les consignes dels partits polítics, són substituïts al capdavant dels reputats Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.
Jordi Sànchez, antecessor de Paluzie a l’ANC abans de ser empresonat com Cuixart, ha anunciat que deixarà la secretaria general de Junts per Catalunya, després de patir un profund procés d’erosió pels seus propis companys a la direcció del partit encapçalat per Carles Puigdemont. Per no caure en l’oblit boirós de Waterloo, el president emèrit ha d’esforçar-se cada dia per protagonitzar alguna notícia susceptible d’aparèixer a TV-3, flanquejat sempre per l’incombustible Toni Comín.
Sembla que Gabriel Rufián serà enviat en les eleccions municipals per la cúpula d’Esquerra Republicana a combatre per l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet, una missió gairebé impossible en un dels bastions més sòlids del PSC. El mordaç diputat, especialitzat en tuits desestabilitzadors com el de les “155 monedes de plata” de Puigdemont després de l’1-O, ja no gaudeix de la completa confiança de la direcció d’Esquerra, interessada a reduir a gairebé zero els decibels de les discrepàncies amb la Moncloa. Oriol Junqueras i Pere Aragonès necessiten un altre portaveu a Madrid menys cremat.
Mentrestant, les lluites lliurades a cel obert entre els dos socis del Govern català van corcant els fonaments de l’Executiu i dificulten la seva gestió en diferents departaments. El resultat més visible és el caos i la indignació que ha causat el conseller González Cambray al sistema educatiu català amb un seguit de decisions dictades des de despatxos sense cap intenció de cercar el consens. I precisament quan des dels tribunals espanyols continuen l’ofensiva (darrer capítol, el 25% de castellà) contra tot el que signifiqui no ja independentisme, sinó la simple defensa de la pervivència de la llengua catalana. Idioma, per cert, cada vegada menys parlat a les aules i els patis escolars.
Una part significativa del moviment independentista, aquell que s’ha mobilitzat des del 2010 i ha omplert avingudes i carreteres des de la sentència del Tribunal Constitucional contra el darrer Estatut de Catalunya, impulsat –recordem-ho—pel socialista Pasqual Maragall, no entén el viratge cap a la moderació i el pragmatisme del Govern d’Aragonès. La taula per al diàleg proposada per Pedro Sánchez està congelada. Ha demostrat ser un miratge per a l’estratègia pactada d’ERC i PSOE del “qui dia passa any empeny”.
Resulta difícil d’entendre per a un independentista coherent que un Govern nominalment secessionista defensi un projecte de Jocs Olímpics d’hivern per al 2030 que compta amb l’aval del Comitè Olímpic Espanyol i la possible participació d’Aragó, una comunitat autònoma que no té cap intenció de sortir de l’Estat espanyol. Els Jocs s’organitzen sempre en un únic país. Per tant, ¿està comunicant el Govern ERC-Junts als seus electors independentistes que el 2030 encara formarà part d’Espanya?
Durant els cinc anys immediatament posteriors a la mort del dictador Francisco Franco (1975), quan els espanyols vivien entre el postfranquisme i la primera transició democràtica, va aparèixer un fenomen que va ser anomenat “el desencanto”. Una part considerable de ciutadans havien passat de l’enorme il·lusió que causava l’anunci de la recuperació de llibertats individuals i col·lectives a l’extensió d’un sentiment de decepció per les resistències al canvi que oposaven les elits polítiques i econòmiques vinculades al franquisme, amb l’ajut imprescindible de l’aparell policial, militar i judicial de l’Estat, ensinistrat durant dècades a reprimir sense complexos ni mesura.
Aquest desencant que van patir els espanyols a finals dels anys setanta del segle passat –quan Lluís Llach va estrenar Companys, no és això (1978)– és semblant al desencís que mostren ara amplis sectors de l’independentisme català. Es nota a les trobades familiars, amb amics, amb companys de feina, on fins fa poc partidaris i contraris a la independència discutien amb més o menys passió sobre el procés; ara sol imperar el silenci. Aigua passada. La pandèmia hi ha influït, sens dubte. I també la crisi econòmica per la invasió d’Ucraïna. Però preval la decepció que molts independentistes han tingut amb els actuals líders dels partits separatistes.
Les seves constants pugnes, divisions internes i baralles. Moltes incoherències i algunes confessions: “Vam jugar de farol”, se sincerava l’exconsellera Ponsatí. “No teníem res preparat”. “Puigdemont no deia res ni sabia què fer”. S’hi afegeix més d’una traïció revelada en els nombrosos llibres entre biogràfics i autojustificatius publicats pels principals protagonistes del moviment. I, sobretot, una gestió governamental manifestament millorable que ha desembocat en manifestacions de protesta de professionals, com els de l’ensenyament i la sanitat, una part dels quals són també independentistes indignats. “¿Aquesta gent ens ha de governar a la Catalunya independent?”.
A l’època del “desencanto” espanyol més d’un ironitzava “contra Franco vivíem millor”. Ara, a Catalunya, algun independentista pot enyorar “contra Rajoy vivíem millor”. El “desencanto” va patir una sacsejada monumental amb el cop d’estat del 23 de febrer del 1981 i va desaparèixer en part amb la victòria socialista de l’octubre del 1982. Amb els anys arribarien moltíssimes altres decepcions. I conquestes. Però aquesta és una altra història.
Catalunya Plural, 2024 
