Aquestes eleccions no sols han certificat el final del sistema de partits, que s’havia establert a França des dels anys 70, i també el final —per ara, tot sempre torna, especialment el PS— de les dues gran formacions, republicans gaullistes, de centre-dreta, i el partit socialista, de centre-esquerra, les gran derrotades sense cap mena de pal·liatius, sinó que han mostrat quelcom que es començava a captar i que és la profunda escissió —per no utilitzar la paraula polarització— de la població francesa. Un escissió que trenca l’eix esquerra-dreta i que se situa en dos eixos ben diferents, si bé interrelacionats: l’eix de la França urbana i benestant de diferents ciutats i regions i el de la França rural i obrera i, en especial, la que treballa en les seccions més baixos del sector serveis —incloent-hi els públics—, per un costat, i, per l’altre, l’eix federalista europeu i l’eix sobiranista francès que vol desvincular-se de la Unió Europea perquè la identifica com la culpable del seu empobriment.
No hi ha dubte que continua existint l’eix dreta-esquerra, però, quan els altres dos eixos acaparen tots els debats i totes les tensions electorals, aquest tendeix a diluir-se. D’altra banda, quan els dos extrems ideològics es converteixen en dos projectes sòlids d’alternança, sorprèn, i molt, veure com tots dos acaben defensant posicions similars —amb llenguatge i símbols diferents—, cosa que afavoreix que aquest eix trontolli. De debò, és molt impactant, amb excepció del tema de polítiques socials, immigració i Islam, la similitud d’algunes polítiques pel fa referència a les reformes impositives, política europea i de seguretat, que no deixen de ser els grans temes.
En el primer eix, el gap és cada dia més gran entre la França urbana de classes altes i mitjanes -a France de Cadres- i la França obrera, popular i rural. Només cal passejar-se per alguns barris del nord de París i alguns dels seus suburbis, per les zones del nord i del gran est, del sud i en especial de la regió d’Occitània. Aquestes diferències havien existit sempre, però no eren tan grans: en els darrers vint anys s’ha viscut un procés de caiguda del nivell de vida, de caiguda dels preus dels productes agrícoles i de l’augment dels costos, de la pèrdua de població en favor de les urbs, del canvi de població amb l’arribada sostinguda i continuada de migracions musulmanes i subsaharianes. El fenomen dels Gilets jaunes, va ser l’exemple inesperat d’aquest malestar.
D’altra banda en els barris populars i obrers, progressivament els partits d’esquerra, que tenien una funció mediadora i representativa de la població, han estat substituïts per partits de l’extrema dreta, els quals, en comptes de mediar, incendien, i en comptes d’integrar, separen. La mitja desaparició del PSF —encara queden regions amb una presència significativa, com es veu en les eleccions locals— i la total desaparició del PCF han deixat els barris obrers a mans de Le Penn. Així mateix, Macron ha estat incapaç de desplegar una política i un relat sensible amb aquests sectors. Ell és vist com el representant de la France de Riches, com diu Melenchon. No té un partit capaç d’inserir-se en aquests espais. En el món rural, on hi havia una històrica i sòlida presència de gaullisme i de republicanisme, la crisi ha deixat orfes uns sectors de ciutadans que cerquen també en Le Penn i Zemmour les respostes a les seves preocupacions i dificultats.
Existeix també el segon eix que divideix els francesos. Per un costat, aquells qui veuen amb angoixa i menyspreu el procés de globalització i la liquidació de les fronteres econòmiques, a més del procés de construcció europeu, i que volen el retorn de la sobirania que la Unió Europea els ha manllevat; aquests són els “sobiranistes francesos”: Le Penn, Zemmour i Melenchon, en menor grau. Per l’altre costat, els qui aposten per un reforçament de la Unió Europea —alguns parlen del sobiranisme europeu—, representats per Macron, Pétresse, Jadot i Hidalgo. Novament el món urbà, universitari, classes mitjanes que s’han beneficiat de la globalització i que entenen que, sense una Unió Europea forta, França no serà res dintre de vint anys, i aquells que malviuen la globalització i que culpen —seguint els seus líders— Brussel·les de ser la culpable de tots els seus mals. En aquestes eleccions, aquest és, probablement, el tema central que està en joc.
Quina França ha guanyat en la primera volta? Tornem als mateixos candidats. Macron. Pétresse (Republicans, corregint unes declaracions anteriors), Jadott (Ecologistes), Hidalgo (PSF) ja han demanat el vot per a Macron. Melenchon, tercer amb un 21% ha assegurat que després de la primera volta França es troba en una situació “d’estat d’urgència”, que s’han d’evitar errors que podrien ser irreparables: sabem —diu— “a qui no votarem mai”, o sigui “a la senyora Le Penn”, però no demana per ara el vot explícit a Macron. El problema de Macron és que cap dels perdedors d’aquest bloc demanen un vot per ell amb una mica d’entusiasme. Si ells no en tenen, què faran els seus votants?
Le Penn emergeix com la candidatura “nacional” que vol recuperar la sobirania perquè els francesos decideixin per ells mateixos. Zemmour ha demanat votar Le Penn. Per ara és l’únic dels candidats que ho ha demanat. El seu electorat està molt més mobilitzat que el de Macron. Veuen que aquesta vegada és possible la victòria. Ambdós, Le Penn i Zemmour, volen representar la França antisistema; senzillament, el que ja hem vist als Estats Units amb Trump.
En el fons, ens trobem novament en una segona volta, amb les dues ànimes de França. A diferència de fa cinc anys, no és evident la victòria de Macron. Tot, tot serà molt més complicat.
Presidencials a França: unes eleccions fantasmes i sorprenents
Catalunya Plural, 2024 
