Com amb les suposades maniobres militars russes a la frontera ucraïnesa abans de la guerra, l’administració nord-americana ens va tornar a advertir que l’anunci rus de retirada no era un redesplegament. I, és més, que hem d’estar preparats per a més ofensives en altres zones d’Ucraïna.
Dies abans de les últimes converses a Istanbul en què Rússia va anunciar una retirada per concentrar-se només al Donbass, ja hi havia tropes russes desplaçant-se des de Geòrgia (2000 soldats de les regions ocupades de Tskhinvali i Abkhazia), armènies dirigint-se al mar Negre (incloent submarins nuclears ), i contemplant-se l’entrada directa de Bielorússia a la guerra. També el dictador Lukaixenko va detenir el cònsol polonès a Grodno per espia.
Ucraïna va anunciar que Rússia va donar antídots contra armes químiques als seus soldats el 17 i 20 de març, i el Kremlin que respondran al reforçament de l’OTAN per la seva frontera est. Es parla de l’“Operació Nus Gordià” per unes cartes d’analistes russos desvetllant atacs contra objectius limitats en territori de l’OTAN, començant per Polònia, si Putin es veiés acorralat. Al mateix temps que proliferen notícies a Rússia presentant Polònia com un país agressiu i russòfob, qüestionant que l’OTAN acudís en auxili seu.
Tota aquesta sèrie de moviments no concorden amb un replegament militar rus. Aquest tipus d’aturades són força típics a les guerres i es donen per proveir, reorganitzar-se i per a un recanvi de tropes. Quan Rússia es va comprometre a altres desescalades mai no les va complir; es van convertir en un truc atroç. A Síria va incomplir diversos armisticis i després va continuar bombardejant durant anys, hospitals inclosos. I a Donbass en els últims vuit anys va trencar 20-30 vegades l’alto el foc.
De les zones on s’ha retirat després de destruir-les i no poder prendre el control, estem veient aparèixer matances barbàriques, molts Grodznis i Alepos que continuaran apareixent els propers dies. I alhora que desvien la seva campanya cap a l’est, els bombardejos al voltant de Kyiv i a la zona oest del país no cessen. El dimecres 6 es va reportar un atac rus a un tanc d’àcid nítric a Rubizhne-Luhansk, encara per confirmar.
Sobre la neutralitat
El 1994 es va exigir a Ucraïna un desarmament nuclear perquè era la tercera potència ja que albergava 5000 ogives procedents de l’antiga URSS, encara que no tenia poder operatiu sobre aquestes, a canvi de garanties per a la seva integritat territorial. Això s’ha violat des del 2014 per part russa sense que cap país signant del memoràndum de Budapest hagi acudit al seu auxili. A més de Rússia, també Bielorússia i Kazakhstan van signar el memoràndum comprometent-se a respectar les seves fronteres.
El més lògic seria demanar aquestes garanties als qui participen de l’agressió i no pas a l’agredit. Ucraïna s’ha vist indefensa davant de dos atacs russos, el 2014 i el 2022, de manera que plantejar un nou desarmament d’Ucraïna és absurd, és no és haver entrat encara en una veritable negociació. Els interessos de Rússia són de tipus territorial i la qüestió de la neutralitat és una excusa sense sentit.
No obstant, de la situació actual sí que es podria plantejar un control nuclear sobre Rússia i que no s’expandeixi territorialment, ja que és Putin, i no Ucraïna, qui suposa un gran perill per a tot Europa. Ni Ucraïna ni l’expansió de l’OTAN no han estat mai una amenaça per a Rússia. Per això qualsevol acord, fins i tot amb els EUA, no hauria de passar això per alt. Igual que un nou tipus d’associació de països que s’aprestin a defensar Ucraïna en cas d’agressió hauria de tenir un caràcter obligatori, ja que no es pot deixar Ucraïna indefensa per tercera vegada com li ha passat amb la inconsistència del memoràndum de Budapest.
Sobre la postguerra
Totes les postguerres russes deixen zones desestabilitzades, una mena de zona grisa on el conflicte continua amb intensitat baixa. Ho hem vist a Síria i a les regions agredides de Geòrgia 2008 i Ucraïna 2014. Per això cal esperar que després de les capitulacions les zones que quedin sota el poder de Rússia continuïn com el Donbass des de 2014, amb contínues ruptures de l’alto el foc, cosa que la missió de monitorització de l’OSCE va estar constatant en multitud d’ocasions. Encara no sabem si Rússia es farà només amb el Donbass fins a Crimea, de manera que tancaria a Ucraïna l’accés al mar d’Azov, o si aconseguirà connectar aquesta zona amb Transnístria al nord de Moldàvia, per a la qual cosa prendre el control d’Odessa seria essencial .
En aquest darrer cas, Ucraïna quedaria ja sense cap accés al mar. Però a jutjar pels pocs avenços militars russos i la potent resistència ucraïnesa, sembla difícil que pugui fer-se amb aquesta segona zona. Fins ara ha destruït ciutats, però no n’ha pres el control. Pel que a Putin encara li queda molt per seure a una taula de negociacions reals, en què posi damunt la taula els seus veritables objectius. I Putin no vol anar a la taula de les negociacions reals sense poder posar-hi al damunt més territori.
Els refugiats procedents de les zones que quedin en poder de Rússia mai no podran tornar, i els de les zones destruïdes hauran d’esperar molts anys fins que es culminin les tasques de desminat i reconstrucció. Una altra qüestió són els deportats, tema que està passant desapercebut, però no per això és menys sagnant i sobre el que caldrà fer alguna cosa. No sabem quants en quedaran a Rússia i Bielorússia, però la intel·ligència ucraïnesa està alertant que milers procedents de Mariúpol han estat portats a les illes Kurils. Amb això ara s’entén per què s’estaven duent a terme maniobres militars russes en aquesta zona des d’abans de la guerra, per la qual cosa el Japó va protestar a principis de febrer. Sembla que Putin ho tenia tot molt planejat.
Catalunya Plural, 2024 
