Som a una setmana de vacances, salutacions a tots aquells no Autònoms, he considerat oportú realitzar el meu ingrés al Camp de l’Arpa des de un record no gaire llunyà i ben útil per a enfocar aquest barri massa menyspreat, víctima i resistent de múltiples imperialismes.
Era dimecres 22 de desembre de 2021. Tot just havia tornat de Trieste i Barcelona em rebé amb un cel horrible, més aviat escàs en aquestes latituds, tan sols visible quan la humitat es condensa al cel fins a crear una boirina atípica i molt recognoscible de la capital catalana, transformada durant unes hores en plató de Blade Runner.
Com sempre, vaig arribar a la ciutat amb el temps just per a complir amb les meves obligacions professionals, aquella tarda consistents a gravar un programa a Ràdio Nacional d’Espanya. Quan vaig a l’emissora sempre aplico diverses possibilitats de ruta, si bé la més directa és baixar pel carrer Rogent, font de molts detalls a plantejar al llarg de les properes setmanes, quelcom senzill, doncs aquesta via per ara és l’arteria principal de Camp de l’Arpa.
Sempre es parla del perill de la seva gentrificació per la seva estranya bellesa, mig peatonal. A vegades hi circulen cotxes, però si ens fixem amb atenció gairebé podríem definir-la com un cas únic d’empoderament, quelcom més remarcat a d’altres urbs com Roma i Paris, on les polítiques municipals han fomentat a les persones envers ocupar certs carrer sense mals fums.
Rogent també té altres colors ben notoris a una tenda xinesa on Provença perd el seu nom en favor de Dega Bahí. Aquest negoci resumí com cap altra els ets i uts de la política catalana durant la tardor de 2017, quan exhibia una o altra bandera en funció de la setmana, cura d’humilitat per a la classe politica pàtria, convençuda de prendre’ns el pel com a xinesos quan són aquests els veritables jutges de les nostres emocions.
I d’elles volia parlar, sense mencions, excepte aquesta, al difunt Procés Sobiranista. Com tornava de Trieste i la tarda era lúgubre vaig recordar els meus passos per aquesta ciutat fronterera, molt connectada a l’imaginari pedant amb l’alta literatura. En aquesta, més enllà de l’anècdota dels anys de James Joyce al port adriàtic, destaca Italo Svevo, noms i cognoms sintètics i preciosos, doncs el primer mostra italianitat, mentre el segon abraça allò germànic, ambdues cultures suprems pilars de tot allò triestí.
Svevo nasqué a la via XX Settembre, un carrer gairebé peatonal, amb bonica arbrada, bars a banda i banda, un cinema bastant popular i un paviment semblat al de Rogent. Ho ignoren, però són vies bessones, amb una sèrie de diferències degudes a dimensions i estratificacions socials.
Trieste, no cal dir-ho, es molt més petita, i si bé ambdues son provincianes supera a la nostra habitual protagonista en aquest aspecte, sobre tot per com es dóna importància en determinats aspectes. Allò petit sol sobredimensionar-se i la prosa d’Svevo s’aprofità, a posteriori, d’aquest factor.
Com? A través d’una idealització des de fora perquè, com comprendran, als habitants de Trieste l’opinió d’un barceloní se li en fot de manera superlativa. Per a molts lectores europeus l’amor en aquest limes europeu té una màgia única pels relats del seu il·lustre escriptor.
Un amor a la via XX Settembre es pinta com més maco que al carrer de Rogent per allò burgés de la primera i la petitesa del marc on s’insereix, una terra bella i avorrida, per això mateix ideal per a desconnectar de sorolls i sentir-te a un limbe benèfic sense estendards ni altres objectes fantàstics per a alimentar les xemeneies quan arriba el fred de l’hivern.
En canvi, a Rogent deuen produir-se moltes fiblades, amb tota probabilitat més tòrrides i sense tantes voltes com a XX Settembre. Malgrat això, fins ara ningú s’ha preocupat per a escriure sobre aquesta matèria per la concepció de Barcelona dels mateixos barcelonins, molts d’ells incapaços de situar al Camp de l’Arpa a un mapa perquè per a ells, fins i tot pels Comuns, la ciutat és el casc antic, l’Eixample i Gràcia.
La resta és perifèria, i clar, des d’aquesta perspectiva Rogent no es noble com XX Settembre, però si ens donés per a realitzar literatura sobre la seva quotidianitat fóra molt més atractiva una prosa sincera, sense fullaraca ni ornaments al melic, només amb la voluntat de copsar les jornades des d’una observació rigorosa. Seria suficient amb seure’s a un banc i veure la vida passar amb els seu personatges, xerrades improvisades, la florista de Rogent amb València, el misteri pel tancament temporal de negocis, les terrasses de gom a gom, les cues al costat dels sempre més absents caixers, els riures d’una estanquera gens d’Amarcord, la feinada dels bars propers a la Meridiana, l’expectació junt al forn Elias per la qualitat del seu pa, els mítics embussaments a la porta de l’escola, els ocasionals bevedors a la font de la cantonada amb Joan de Peguera o els passeigs d’un home més aviat ancià, un xic anat i amb un puro apagat a la mà.
Aquest senyor haurà mort, no el veig des de fa mesos, com també ho fa, cerco de glosar-ho setmana rere setmana, molt patrimoni el Camp de l’Arpa i el Clot. Alguns diran el Camp de l’Arpa del Clot, una ofensa per a falsejar identitats. La Meridiana divideix i impera des de fa decennis, i sí, poden existir unions assenyalades de mode invisible per torrents i cursos fluvials, però cada zona és distinta ara mateix pel seu tarannà, abans també, ho hem narrat a moltes Barcelones.
En canvi, si aplaudeixo haver paralitzat les obres per a catalogar tot el seu increïble llegat arquitectònic, no tan sols des del totxo, sinó a través la morfologia de l’entorn. Espero i desitjo de tot cor poder participar per a formular una teoria de l’amor amb centre a Rogent i desenvolupament mitjançant nous usos dels elements patrimonials a conservar per a no perdre’n cap. Això reforçaria la personalitat del barri, filaria millor la trama de la ciutat Federal i fundaria una riquesa ja existent i omesa pel menyspreu sistemàtic d’aquest Ajuntament a la pluralitat representada pels barris.
Aquí, com a tancament, algú podria acusar-me de mentir, doncs al cap i a la fi la congelació de tota obra manifesta bones intencions. Mirin, estic ben fart de com es silencien crims sense sang amb el mètode d’ara una bona i de mentre una dolenta. El passat dijous aquestes Barcelones s’animaren amb un animalari, part del mateix des del Camp de la Creu de Les Corts, a enderrocar des del mutisme de la majoria de mitjans de comunicació per a gran alegria dels suposats caps pensants de la plaça de Sant Jaume. Recordin: una ciutat es coneix trepitjant-la, no amb els peus a la taula d’un despatx amb vistes a un doble no res mental i exterior.
Aquí, como cierre, alguien podría acusarme de mentir, pues al fin y al cabo la congelación de toda obra manifiesta buenas intenciones. Miren, estoy harto de silenciamientos de tropelías compensadas con el método una de cal y otra de arena. El pasado jueves estas Barcelonas se animaron con un animalario, parte del mismo desde el Camp de la Creu de Les Corts, a demoler desde el mutismo de la mayoría de medios de comunicación para gran alegría de las supuestas cabezas pensantes de la plaça de Sant Jaume. Recuerden: una ciudad se conoce pisándola, no con los pies en la mesa de un bonito despacho con vistas a una doble nada mental y exterior.
Catalunya Plural, 2024 
