Convuls seria una bona paraula per definir el panorama actual de Colòmbia: unes eleccions aviat —que seran determinants per a la implementació de la pau al país—, xifres de violència que deixen 48 líders socials assassinats en el que portem de any segons xifres d’Indepaz, la persistència del narcotràfic i altres factors que propicien el cicle de guerra interminable. La convulsió, però, també dóna lloc a l’esperança.
La Comissió de la Veritat és un mecanisme generat a partir dels Acords de pau entre el govern i la guerrilla, creat per a “conèixer la veritat del que ha passat en el marc del conflicte armat i contribuir a l’esclariment de les violacions i infraccions comeses durant aquest i oferir una explicació àmplia de la seva complexitat a tota la societat”.
Lucía Victoria González Duque està de visita a Barcelona, i no precisament per fer turisme: “vinc de Berlín, on vaig parar cinc minuts per comprar un pot de mostassa, aquest va ser el meu moment de lleure”, explica entre rialles. No n’hi ha per menys, ja que és la responsable del llegat de la Comissió, i ha vingut a Europa per trobar-se amb diferents “nodes”, grups que treballen des de l’exili. Ha arribat a Barcelona per una trobada organitzada per l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau), amb motiu d’analitzar la feina que es fa des de la capital catalana.
El llegat de la Comissió de la Veritat és un conjunt de narratives i accions que es posen a disposició de la societat. En aquest punt, la cultura i l’art tenen una rellevància destacada, aspecte en què González Duque té experiència: a més de portar trenta anys treballant pels drets humans i la memòria històrica, va ser directora de dos dels museus més importants de Colòmbia.
La Comissió de la Veritat està a punt d’acabar i publicar l’informe final, el 28 de juny, en què hi haurà una autòpsia completa del que s’ha investigat els darrers anys. Quin paper hi té la visita per Europa?
Estem ja a la recta final, presentem l’informe el 28 de juny i tindrem l’oportunitat de fer pedagogia juliol i agost. Abans de ser a Barcelona vam estar a Berlín treballant amb el que hem anomenat els nodes, grups de persones colombianes que són a l’exili. Tenim un capítol especial sobre l’exili, que és una situació absolutament invisibilitzada a Colòmbia, és una població que no compta realment per a l’Estat colombià i molta gent no és realment conscient de la població immensa fora del país que va haver de sortir, la majoria de ella per raó de la guerra. Venim a explicar en què estem treballant, i quin és el compromís que esperem que adquirisquen des dels seus llocs de residència en la difusió de l’informe final. Venim a treballar amb aquest node d’Espanya, però aquí es reuneixen de tot Europa els líders dels diferents nodes. El capítol de l’informe sobre l’exili… és una història del conflicte armat a Colòmbia vist i viscut des de fora.
Per què és tan important aquest informe?
L’informe final està fet no sols per a un Estat, no només per a un govern, creiem que ha de ser sobretot per a la societat civil. En la mesura que una societat entengui de millor manera què és el que ens ha passat en tants anys de violència –que continuen– podem trobar aquestes solucions que entre tots hem de construir. Per això també ens hem enfocat molt a quins han estat els factors de persistència del conflicte armat, que van molt més enllà dels grups armats pròpiament i que té a veure amb el tipus de democràcia, amb el model econòmic, amb la manera de fer la política, amb la incidència de les polítiques d’altres països sobre Colòmbia, amb la incidència del narcotràfic, i que ens porten llavors a identificar quines recomanacions deixarem al país.
En la mesura que una societat entengui de millor manera què és el que ens ha passat en tants anys de violència –que continuen– podem trobar aquestes solucions que entre tots hem de construir
D’una banda, tenim l’informe de la Comissió, també l’assignació dels curuls de pau [representants al Congrés de la República elegits i provinents de zones històricament afectades pel conflicte], les eleccions que seran un punt d’inflexió… sembla que tot apunta a lèxit institucional i civil, o almenys, a un moment de canvi. Tot i això, les xifres de violència persisteixen. Podem o no podem parlar d’èxit?
Hi ha hagut molts avenços, fonamentalment té a veure que hi ha una societat civil molt més preparada políticament, més conscient dels assumptes que cal transformar, de com són d’intolerable certes circumstàncies al país: la inequitat, la criminalització de la protesta social , la persistència de la corrupció a l’Estat. Això és un panorama encoratjador. A les circumscripcions especials per a la pau [curuls de pau], es van triar representants de sectors que mai no havien tingut espais per parlar. Ens fa la impressió que ha quedat configurat el Congrés molt més democràticament, hi ha sectors més progressistes i més representatius del conjunt de la població, i estem esperant l’elecció presidencial que determinarà moltes coses. No és clar el panorama, estem en un moment molt difícil on, d’una banda, s’accentuen els conflictes perquè tothom posa els seus temes a l’agenda pública i política en una polarització molt gran, però també amb la il·lusió que aviat siguem capaços de tenir un govern capaç d’acollir els Acords de l’Havana i jugar-la per la pau . Estem en un punt on tot el que fem és important, necessari i amb això no només estem encoratjant els nostres habitants a Colòmbia, sinó els nostres conciutadans al món.
La polarització de què parles es va poder veure el 2016 quan al referèndum pels Acords de Pau va guanyar el NO. Han passat sis anys, com ha canviat el marc mental des de llavors?
Estic molt contenta perquè en una enquesta seriosa es mostra que la societat no és tan polaritzada. La polarització és especialment en el partit de dretes, que insisteix a crispar l’ambient, insisteix a sentenciar tot allò que sigui l’esquerra. Perquè ser d’esquerra no és una opció política per a ells, és una sentència, una condemna al país. Per descomptat, també l’esquerra quan parla de la dreta està fent un assenyalament, però sembla que la societat en general no acaba per ubicar-se als extrems, sinó al centre. I tant de bo fos així perquè necessitem fer una transició cap a un Estat més democràtic on càpiguem tots. Però la narrativa dels poders, els mitjans i els partits polítics… és una narrativa molt polaritzada. Tant de bo siguem capaços de trencar això perquè la polarització, a més a l’era de la postveritat,
A l’Acord es van haver de modificar certs punts perquè sectors amb poder estaven en contra, punts com la perspectiva de gènere, la població LGTBIQ+. Precisament en la implementació dels Acords, un dels que va més lent és el relacionat amb polítiques feministes…
Sento que el tema de gènere va perquè la societat civil va amb ell, una societat totalment disposada a jugar-se-la per avançar contundentment cap a la inclusió de les perspectives de gènere, cap a un reconeixement de la població LGTBIQ+. Tindrem un capítol molt especial i dens a l’informe respecte a l’afectació a les dones i la població LGTBIQ+, que crec que pot ser molt significatiu perquè el país es pugui veure en aquest mirall. Veure aquest classisme, aquest racisme, aquest patriarcat que han fet tant de mal.
Sento que el tema de gènere va perquè la societat civil va amb ell
Quan hi ha estigmatització, hi ha victimització envers aquestes poblacions. Però això va endavant. Crec que hi ha més dificultat per implementar per exemple la reforma rural integral. Hi ha sectors de poder que tenen interessos molt concrets sobre el territori, sobre la terra, sobre els cultius de les grans extensions i la substitució comunitària. Els cultius de droga, això ho fan tot per la força, fumigant. Aquí hi ha alguna raó que ha de tenir a veure amb acords econòmics o qualsevol altra cosa que no és pròpiament el benestar de la població i la terminació del negoci del narcotràfic.
Són coses que van de la mà: no és possible acabar l’extensió de cultius il·lícits si no hi ha opcions per als pagesos. La reforma rural integral té a veure amb poder donar opcions reals als pagesos de sembrar coses que tinguin mercat, que puguin circular, que tinguin crèdit, perquè tinguin una vida en ple dret, que podem dir que no en tenen.
Amb les dissidències de les FARC, grups que van al rearmament, i el problema que presentes amb la manca d’implementació de la reforma rural, tornem a l’estigmatització de la pagesia?
Més que una estigmatització dels camperols, hi ha una criminalització de tot allò que signifiqui reivindicacions, especialment als sectors rurals. Per exemple, la lluita per la protecció de les aigües, la protecció del bosc, la no fumigació. Aquests líders socials estan sent criminalitzats, estan assassinats, estan sent callats perquè hi ha un interès. Estan defensant els béns comuns, béns que haurien de ser de tots i que haurien de ser protegits contra negociants i comerciants que estan vinculats a negocis il·lícits i fonamentalment a negocis de la droga.
El negoci de la droga no es queda només a la cocaïna, sinó també a l’explotació minera il·legal, a l’explotació dels boscos, a l’explotació
de les fonts hídriques. Hi ha un projecte de contrareforma, és a dir, tot allò que signifiqui mobilització social a la recerca de més democràcia, més drets, més reivindicacions, són castigats. Aquests exèrcits paramilitars serveixen molt bé a l’establiment de l’statu quo per contenir els líders socials, i aquest és un factor de persistència del conflicte armat.
És un fet històric que sempre hi ha hagut repressió a tota la demanda social, que alhora es posa cada cop més violenta. I en aquest cercle, els paramilitars, com tenen el suport avui del narcotràfic, també tenen molt poder d’infiltració, no només a la societat, sobretot a la mateixa força pública ia les instàncies de poder de l’Estat, fins i tot a les instàncies de justícia.
Hi ha un sistema, un entramat que opera contra comunitats camperoles, contra comunitats indígenes i contra comunitats afro que estan assentades en territoris molt rics. És una guerra molt complexa, una guerra de paramilitarisme, narcotràfic, interessos econòmics i una gran desprotecció de l’Estat a molts sectors de la població.
Al llegat de la Comissió l’art i la cultura tenen un paper fonamental. Com es poden convertir aquests elements en un revulsiu de la pau?
Sempre he fet una cruïlla entre allò social i allò cultural, perquè crec que la cultura és el que està a la base de la societat.
Hem obert tres línies en aquest aspecte. La primera, què hi ha a la cultura del país que fa que el conflicte armat persistisca?, és a dir, què és el que fa que siguem una societat que no ha estat capaç de superar la conflictivitat? Quan tu vius dècades i dècades de guerra, la cultura s’acaba transformant. Coses com acostumar-se al dolor, a la violència, això fa que deixem d’espantar-nos de l’horror de la guerra. Un altre tema és l’art com a mitjà que s’ha convertit en imprescindible a les comunitats per poder anomenar què és el que els passa. Donen forma a això a través dels seus cants, balls, obres de teatre, poemes. Però també els artistes, ens han dit moltes coses i en un lloc polaritzat com és Colòmbia avui, l’art és un mitjà que ens permet dir moltes coses sense generar odis i ràbies.
Acostumar-se al dolor, a la violència, fa que deixem d’espantar-nos de l’horror de la guerra
Hem fet servir molt les pràctiques artístiques i culturals per anar posant els temes que cal posar a taula, produïm peces i fem produccions culturals i artístiques que recullen tot això i posen els temes en la deliberació.
Ens pots donar algun avenç del que surti a l’informe final el dia 28 de juny?
Dic dues coses. Un: no hi haurà res de nou. Tenim un acumulat de memòria molt gran. El més nou seria que l’anàlisi és molt integral, és molt comprensiva i no es queda en els grups armats, sinó en les condicions econòmiques, en la democràcia, en el tipus de política, en la relació amb el narcotràfic, en la relació amb els de les doctrines d’altres països com han influït sobre Colòmbia… I jo diria que un avenç és descobrir com la persistència d’un conflicte armat va entreteixint alhora un entramat d’interessos que es protegeixen.
Un troba avui sistemes molt, molt tancats, molt autoprotegits, que van des dels grups armats fins a la Cort Suprema de Justícia, que han fet que sigui molt difícil despullar la guerra.
Per exemple, per què Colòmbia no aconsegueix una mica més contundent contra el narcotràfic? Perquè hi ha una aliança i una cobertura, una cooptació de la societat, de l’Estat, dels empresaris que s’acaben autoprotegint. Crec que aquest és un dels grans descobriments.
I un altre avenç també és entendre com aquestes categories colonials de racisme, feixisme, patriarcat, juguen tan dur en el testimoniatge de la guerra i del menyspreu per poblacions que l’han patida de manera diferencial. Així que, bé, sembla que la violència seguirà estancada un temps, malgrat que hi ha una societat avui més conscient i amb més decisió de tirar endavant, i aquesta és la que traurà el país. Jo no crec que siguin els governs, és una societat civil que s’ha de mobilitzar més dur i esperem que l’acord a l’informe final sigui un estímul perquè aquesta societat prengui realment les regnes del seu futur, sinó… una altra aturada nacional [riu]. I jo que vaig pensar que de velleta podia veure la pau…
Catalunya Plural, 2024 
