Tantes dècades de música pop i més d’un segle de jazz i blues perquè ara ens sorprenguem de la manera d’expressar-se de Rosalía en les seves cançons? Les al·lusions sexuals, l’argot de barri o de grup, els diàlegs provocatius; ens interpel·la que una noia s’identifiqui com a motomami quan a l’àlbum Rubber Soul, dels Beatles, Paul McCartney cantava en primera persona la història d’una noia que buscava un xofer particular entre els nombrosos candidats a lligar-se-la perquè volia semblar una estrella de Hollywood (Drive my car): “Aint’ got no car, and that’s breaking my heart/but I’ve found a driver, that’s a start” (“No tinc pas cotxe i això em trenca el cor/però ja he trobat el xofer, tot és començar”). Això es va publicar el 1966 i fou l’antecedent directe de la motomami dels nassos en la literatura pop, tot i que als anys cinquanta ja existien motomamis encara que anessin de paquet a la Vespa, “that’s a start”.
L’al·lusió sexual directa, tot i que ambigua, va ser cosa d’un disc anterior, de 1963, precisament amb el tema que va dur el grup de Liverpool al número u de les llistes d’èxits, Please please me. Es tractava no ja d’una insinuació, sinó d’una petició: un jove que es queixa a la seva promesa de què ella no vulgui fer-li una fel·lació: “Sisplau, complau-me com jo et complac a tu”. Els versos estan escrits sense expressions explícites, però interpretats amb un sentit evident per a tots tret dels qui no dominen l’anglès, y així es veia a la tornada, “si us plau, complau-me, oh sí” precedit per un crescendo entusiasta, “Come on, come on!”, amb la qual cosa públics multitudinaris de nois i noies de catorze anys bramaven als concerts en directe una estentòria celebració de l’art felatori a la qual pràctica incitaven al personatge protagonista, “Som-hi ja, come on!”. Els sobreentesos són perquè se sobreentenguin, i si no, es fa com va fer l’adolescent jamaicana Millie Small al 1964 amb My boy lollipop, en els primers llocs de les llistes d’èxits dels països anglòfons i amb un titular que significa “Mi chico piruleta”. Superadme estas, motomamis.
Una complexitat inusual
De manera que admirem-nos per alguna característica interessant de l’art rosalià, que en té moltes. No sé on serà capaç d’arribar Rosalía en la seva evolució. No sembla un camí fàcil; simula fer un pop proper als gustos de públics molt populars, però va a la recerca de noves formes expressives basades en la superació d’esquemes coneguts. La desorientació de molts es deu al fet que ho fa amb una complexitat inusual. Hi ha dues maneres de ser un artista pop: una, caracteritzar-se per un aspecte estilístic clarament identificable que guanyi un segment de públic, el més gran possible; una altra, carregar-se a l’esquena la història sencera de la música popular i la cultura pop globalitzada dels segles XX i XXI.
Per a un servidor està claríssim que Rosalía ha triat la segona opció, que és la dels veritablement grans. El que hem vist fins ara ha estat un procés d’evolució tan summament ràpid entre gèneres, estils i formes expressives que està passant davant nostre com a un art prestidigitatori: la mà és més ràpida que la vista. És una flamenquilla. No, és estètica choni (com la que aspirava a depurar Bigas Luna amb la seva Yo soy la Juani, i el que hagués arribat a fer amb la Vila Tobella, que només va tenir temps a assistir a un curset seu com a alumna). Espera, que això sembla tecnopop passat pel culture club. Em sembla que ja ho tinc, mira, fa reggaetons, però a aquest ritme llatí cal treure-li el “ton” i deixar-lo en “reggae” passat per un “trencadís”… Espera, diria que, però… Assistim a una projecció de la història universal i completa de la cultura pop globalitzada en una projecció a tota velocitat com una pel·lícula dels germans Lumière.
Aturar-se a identificar i analitzar les peces del “trencadís” és anar per darrere els esdeveniments, la veu és més ràpida que la vista. Rosalía està recomponent, a la seva manera i amb el seu sentit, la coberta de l’àlbum Sergeant Pepper’s, dels Beatles (tornem-hi), que el 1967 reproduïa una selecció dels rostres que segons Lennon i McCartney representaven la modernitat. Val a dir que per a orientar-nos aquí prenem un regle de sastre mestre, que és precisament considerar els Beatles com a regla aurea, perquè ells són els clàssics i a ells cal recórrer per a no errar, tal com hemo fet a l’inici d’aquest article. No es pot mirar la cultura moderna i la postmoderna sense fonamentar-se en els seus pilars: Marx, Freud, Coca-Cola, psicoanàlisi, surrealisme, Dalí, Elvis i Beatles. Quan els Beatles van enregistrar versions de Little Richard, Chuck Berry i Hank Williams no es limitaven a homenatjar a herois passats sinó que renovaven una declaració de principis mil·lenària: “No som més que nans que caminem a espatlles de gegants”.
Tot va començar amb el surrealisme i la psicoanàlisi
Totes les avantguardes troben la seva base al surrealisme. Tot art modern ha buscat la raó de ser en la consecució d’un art total, de síntesi, que es converteixi en art definitiu i summa artis; l’òpera fou el precedent i el màxim desenvolupament tot i que inconclús, i el cinema estava cridat a succeir-la, ni que fos a partir de l’invent del cinema sonor, en color, el cinemascop, el cinerama i altres exploracions del 3D o el Todd-AO. El surrealisme i la psicoanàlisi van anar de bracet en una recerca semblant, però interior i Salvador Dalí no haguera existit sense Sigmund Freud.
El descobriment interior va donar un cop de timó amb com el descobriment de l’LSD 25 d’Albert Hoffman i la recerca espiritual va ser reformulada per Stanislav Grof, pioner de la psicologia transpersonal. Un ens i altre duen ressonàncies de Herbert Marcuse, també pioner, que va definir la generació boomer com a “fills de Marx i de la Coca-cola”; encara hi ha qui busca inspiració freudomarxista en Slavoj Zizek ara mateix.
La música pop del segle XX –va haver-hi altres músiques pop en segles anteriors, però no la indústria capaç de consolidar-les i d’integrar-les mitjançant l’electrònica i la globalització—albirava la possibilitat d’una òpera veritablement total però va fracassar, i no només amb intents como els dels Who (Tommy), els Kinks (Lola Versus Powerman and the Moneyground, Part One), David Bowie (Space Oddity), Beach Boys (Pet sounds), Beatles (Magical Mystery Tour) i sobretot Frank Zappa. Precisament a causa dels defectes típics de l’òpera clàssica, reproduïts a pitjor: grandiloquència excessiva, estètica decadent i poc creïble, divisme, gegantisme i llibrets impossibles amb arguments precaris.
Rosalía ha aprés la lliçó i ben sencera. És com una barreja dels tebeos de Florita, Julieta Jones, Mary Noticias i els vídeos de Betty Page passats per MDMA. Es basa en un pop aparentment intranscendent per a evitar la temptació de l’òpera total i el que fa és anar reordenant a poc a poc el “trencadís” gaudinià fonamentat en el perfeccionisme dalinià. Rosalía reconstrueix, com si fos una inversió del temps, el que podria ser la música pop del segle XXI (o XXII) tot teixint el text pel revés de la trama per tal de fluir amb llibertat. I ella mai no “da puntada sin hilo”.
BONUS TRACK. Per a que les ànimes perplexes puguin trobar una referència a la qual aferrar-se, tant pel que fa a música, lletra, al·lusions, llenguatge i imatge, recomano l’escolta i lectura de la cançó I am the walrus, corresponent al Magical Mistery Tour dels Beatles (buscar a Google “I am the Walrus lyrics”) mentre hom contempla la fotografia de John Lennon disfressat de morsa que apareix en el vídeo de l’obra. Recordaran que les bases de la psicoanàlisi i el surrealisme estan en el món d’Alícia creat per Lewis Carroll. Al qual remet el llenguatge de Rosalía. I que vagi de gust el teriyaki.
Catalunya Plural, 2024 
