Amb la concentració de tropes terrestres russes al sud-est ucraïnès, si la guerra s’enquista podria córrer el risc d’estendre’s a països limítrofs. No només a les fronteres russes, també amb Moldàvia si Putin llancés una ofensiva des de la zona nord, Transnístria, on l’exèrcit rus compta amb 1700 efectius. Mentrestant, alguns bombardejos segueixen a la zona oest i a Kyiv. No es pot descartar que continuï fustigant aquesta zona, que passi als atacs químics, i fins i tot un possible atemptat amb falsa bandera a Rússia. Tot això depenent del curs de la guerra i fins i tot que Putin volgués continuar fent provocacions al suport occidental a Ucraïna.
Això avivarà vells conflictes, no només els postsoviètics congelats, com ja passa a Askthat, també en altres parts del món en forma de noves revoltes de la fam en països importadors en vies de desenvolupament, Àfrica, Orient Mitjà i Llatinoamèrica.
Sobre la bipolaritat
Es comenta molt que anem cap a una nova bipolaritat o guerra freda, però aquesta anàlisi seria massa occidental si no fos perquè hi ha noves potències emergents que continuaran amb les seves dinàmiques (BRICS, ASEAN, LATAM, Àfrica). El que s’interromp amb aquesta guerra és la cooperació política occidental amb Rússia, no només en assumptes bilaterals, també al si d’organitzacions multilaterals com les NNUU. Tot i que en això últim es podria salvaguardar el control conjunt que exerceixen sobre la producció nuclear de l’Iran, el Pakistan i Corea del Nord.
Assistim també a un desacoblament entre les seves economies i relacions comercials. Però la resta del món, sobretot Àfrica, Llatinoamèrica, Xina, Índia i més països asiàtics, seguiran els seus lligams comercials amb Rússia i cap analogia amb Corea del Nord és aplicable. En aquest cas ho seria amb l’Iran, potència nuclear vinguda econòmicament a menys, subjecta a sancions, però que intenta seguir jugant a l’expansionisme amb els seus països satèl·lit. Amb les sancions econòmiques Rússia deixarà de ser una potència, que juntament amb la descapitalització que experimenta, la seva economia podria desplomar-se fins a un 35%, passant a ser més dependent de la Xina.
Sobre les Nacions Unides
A les votacions de l’Assemblea General s’han retratat els països no alineats, com els 17 africans, el Brasil, l’Argentina i Mèxic, que es van abstenir de condemnar l’agressió, i molts més van votar contra les sancions. Això s’explica per les dependències comercials i per no voler ficar-se a les guerres de poder entre les grans potències.
Aquesta guerra ha posat més de manifest que els cinc membres permanents del Consell de Seguretat no representen l’ordre mundial actual ni reflecteixen els equilibris de poder del segle XXI. Es va quedar en els països vencedors de la segona guerra mundial, i la llavors URSS ja ni existeix ni el que en queda és representatiu de la lluita contra el nazisme, però tampoc reflecteix la realitat actual amb les potències emergents.
El Japó va ser-ne exclòs per estar al bàndol agressor, però avui és un dels principals contribuents a la pau. Es qüestiona que el veto d’un sol país sigui superior a la voluntat de la comunitat internacional, i que continuï bloquejant la seva iniciativa davant les guerres i els conflictes. Rússia ha impedit des del 2011 amb 17 vetos que es dugui a terme una transició a Síria, i al costat de la Xina va impedir una resposta al cop a Myanmar i la guerra a Etiòpia.
Amb la qual cosa hi ha propostes d’ampliar a dotze els membres permanents (incloent-hi l’Índia, Alemanya, el Japó, el Brasil, Sud-àfrica), eliminar el veto, i que les decisions es prenguin per majoria i fins i tot rubricades per dos terços de l’Assemblea General. Si no es reforma s’accelerarà el declivi preexistent en el paper de manteniment de la seguretat, limitada ja a delegar aquest paper als organismes regionals i a mitigar els conflictes.
Expansionisme autòcrata versus democràtic
La batalla preocupant que es lliura en sòl europeu és entre el model de democràcia liberal basada en l’Estat de dret, les llibertats públiques i individuals, el pluralisme i el respecte a la diversitat, davant del model autocràtic de poder repressiu. Euràsia sortirà més perjudicada que l’eix angloamericà amb la guerra de preus i per l’acaparament de les matèries primeres. Però en aquesta relocalització dels processos de producció continuarem cooperant i comerciant amb altres dictadures.
El que pateix Ucraïna és més que una invasió, és un projecte totalitari amb una forta base doctrinal d’odi aniquilador de tot allò que representi la democràcia. És un nacionalisme expansionista hostil que continuarà viu després de la desaparició de Putin. Hi ha altres líders del Kremlin, i el seu partit conservador Rússia Unida, a més d’altres com el comunista, que defensen l’expansió russa basada en el fet que occident els assetja i en una restitució passada de moda de l’antic imperi.
La doctrina de Karaganov també té la seva influència en la societat russa, i són molts els líders d’altres partits polítics, inclòs el comunista, que defensen la desnazificació i la desmilitarització d’altres zones, inclòs el Kazakhstan. Encara que la bel·licositat és un tret molt característic de la personalitat de Putin, amb què es va iniciar al Kremlin amb la guerra txetxena, a la georgiana ja els acusava de ser uns feixistes que els amenaçaven, i ara acusa fins i tot Polònia d’amenaça russòfoba, de manera que l’expansionisme ultraortodox i antioccidental/democràtic està prou arrelat per sobreviure a Putin.
Catalunya Plural, 2024 
