Miquel Macià (1957, Vic) i Pep Martí (1964, Barcelona) són dos periodistes de llarg recorregut amb els quals servidor va tenir la sort de treballar durant la segona meitat dels noranta al setmanari El Triangle, quan les notícies s’aconseguien a cop de telèfon i les convocatòries les vomitava el fax. Més endavant, Macià va ser dels primers a entendre el potencial informatiu d’internet, va impulsar Osona.com, posteriorment rebatejat com a Nació Digital, el va convertir en el diari digital líder de Catalunya, i fa set anys va tenir l’encert d’incorporar Pep Martí al seu projecte. Ara han escrit a quatre mans un llibre sobre el poder i el diner a Catalunya, que han titulat Els que manen (Saldonar), i que són les 643 pàgines més sucoses, alhora que rigoroses, que es poden trobar si realment es vol saber el qui, què i com del poder en aquest país del qual, per atzar o voluntat, tots en formem part. Hi surten els Cambó, els Güell, els Millet, els Samarach, els Vidal-Quadras, els Godó, els Lara, els Grífols, els Sumarroca, els Cuatrecasas, els Molins, els Lao, els Sánchez Llibre, els Tous… a més d’altres cognoms en singular com Fainé, Oliu, Roures, Carceller, Alemany, Reig o Núñez. I així fins a cinquanta, que no deixen de ser la millor síntesi de les famoses 400 famílies que, segons va dir Fèlix Millet, coincideixen sempre a tot arreu.
Com vau fer la tria i com és que hi ha aquesta barreja de noms que són molt actuals amb altres que van manar però que ja no manen?
Pep Martí: Com tota selecció, és més que discutible, hi ha noms del poder real que no hi són, i n’hi ha que no són protagonistes dels capítols però que són presents a través dels altres personatges. Hem volgut que el llistat fos representatiu, i creiem que ho és, però clar, no és sistemàtic, hi ha noms que no hi són i hi podrien ser. És veritat que hi ha moltes concessions a la història, perquè en alguns casos ens semblava que explica moltíssimes coses. Per exemple, és evident que avui els Cambó no tenen res a veure amb el que van ser, però per explicar la pèrdua d’una nissaga has d’anar al moment que era gran. A banda, en aquest cas també permet preguntar-se a on ha anat a parar el mecenatge, ja que, amb totes les seves contradiccions, Cambó és una figura extraordinària que va donar molt suport a la cultura i sense la qual no s’entén la burgesia catalana actual.
Miquel Macià: El que no preteníem era fer una fotografia del moment actual. De fet, llegint aquest llibre estàs llegint, a retalls, la història de bona part del segle XX de Catalunya. Per tant, no és un llibre presentista, no hem anat a buscar els qui més facturen o els qui són avui més ascendents, perquè aleshores ens hauríem d’haver ficat amb Glovo o Desigual. És un retrat d’història contemporània i per això hi ha noms que han deixat la seva petja i ara estan de retirada.
Pep Martí: Però cada capítol ajuda a entendre l’ara, l’actualitat, si no el llibre fallaria. També s’explica el desarrelament d’algunes nissagues. Per què, per exemple, els Güell? Doncs a través d’aquesta nissaga s’explica molt bé què ha passat amb moltes famílies que es van entroncar amb la història del país i que ara no hi són. I arribem a Cayetana Álvarez de Toledo, que és l’exdona del net d’un gran Güell.
Pràcticament al llibre no hi surt cap polític. Per què?
Miquel Macià: Perquè tenen una vida efímera. A part de Jordi Pujol, quin polític ha transcendit?
Entre els qui han manat i manen jo hi trobo a faltar Miquel Roca.
Miquel Macià: Hi hauria pogut ser, i de fet estava entre els cent noms inicials. Però en algun lloc has de posar el llistó. Hem descartat altres noms que haurien pogut entrar, com els Folch-Rusiñol. A banda, estan classificats per categories i això també ens obligava a repartir: hi ha la vella burgesia, els fabricants, els qui especulen al voltant del diner i la inversió, diferents sectors de l’economia, i la pagesia.
Pep Martí: Sobretot hem volgut reflexionar sobre la burgesia. I per tant quedaven fora els dirigents polítics explícits dels últims anys. És a dir, Sánchez Llibre hi és, però perquè dirigeix la patronal, no perquè fos durant molt de temps el número dos de Duran Lleida. I hi ha polítics com Maragall i Pujol que són ben presents, però a través d’altres personatges.
El poder mediàtic no està infrarepresentat? Hi apareixen els Godó, els Lara i Roures, si no m’equivoco.
Miquel Macià: I els Rodés, amb l’Ara. Qui més hi podíem ficar, l’Asensio? Era a la llista, però no el veiem. El vam treure.
Pensava més en el món digital, els que dominen el relat gràcies a internet.
Miquel Macià: Al món digital tots som petits i pobres.
Pep Martí: És cert que el llibre té molt de patriciat, de burgesia clàssica i què se n’ha fet.
Miquel Macià: És que fortunes noves no n’hi ha gaires, i n’hem posat poques perquè sempre corres el risc que siguin efímeres. Hi hem posat al Roures i el Tatxo, el Joan Font de Bonpreu, els Alsina de Guissona… És que tampoc n’hi ha tantes.
Els grans empresaris que no han volgut influir en política no us han interessat?
Miquel Macià: Home, per exemple, el Carceller no intervé en res… Bé, diuen que és la segona conselleria de Cultura de Catalunya, pel pressupost que té la Fundació Damm.
M’ha semblat que el procés apareix en diversos capítols. L’anàlisi del que escriviu pivota molt sobre el procés?
Pep Martí: Hi apareix una mica, però tampoc massa. El llibre ve d’una sèrie de 50 noms que es publica a Nació Digital en un moment que el procés està bastant àlgid, però aquells reportatges s’han revisat i actualitzat posteriorment. Alguns dels noms que surten es van posicionar d’una manera molt clara, però també ens interessava els que van adoptar posicions terceristes, i així es veuen tots els diversos matisos. Amb el procés hi ha algunes petites complicitats, i hi ha una majoria que es pronuncia poc però que n’és bastant hostil, i després n’hi ha alguns que jo en dic la burgesia del dolor, és a dir, la burgesia que pateix davant la situació i tracta de buscar sortides, intentant evitar la trencadissa. El mateix Rodés és un exponent d’aquesta burgesia del dolor que se sincera molt i explica que ho va passar fatal, que va patir molt amb el discurs del rei…
Miquel Macià: Ferran Rodés va publicar aquell famós article el 15 d’octubre del 2017 a l’Ara. De tots aquests burgesos ha set l’únic que va prendre una posició política molt desenvolupada, va omplir tota una pàgina del diari teoritzant sobre el moment polític que vivia Catalunya. L’únic, eh! Tots els altres van fer picotejades superficials.
Martí: “Amb el ‘procés’ hi ha petites complicitats i una majoria hostil, i hi ha la ‘burgesia del dolor’, la que pateix davant la situació i tracta d’evitar la trencadissa”
Macià: “La burgesia no sap llegir la crisi en la que entra la classe mitjana ni l’impacte de la sentència de l’Estatut, i és incapaç de promoure una alternativa política”
La paradoxa és que mana el poder econòmic, però que aquest poder econòmic va ser incapaç de frenar el que havia de frenar. Perquè està molt afeblit?
Miquel Macià: Totalment. Aquesta és una de les lliçons del llibre. Es van equivocar en un munt de coses. Primer, no van saber llegir la fase de crisi en la que entrava la classe mitjana, per la proletarització creixent derivada de la globalització i de la crisi financera de 2008. I tampoc van fer una lectura profunda del tema de la sentència del Constitucional i la retallada de l’Estatut del 2006, van ser incapaços de preveure el que passaria i després van ser completament incapaços de formular, emparar o promoure una alternativa política democràtica i que pogués aspirar a una victòria electoral. Al final els va venir a treure les castanyes del foc la Guàrdia Civil. Però el fet és que els terceristes, els qui volien evitar el xoc de trens, també han fracassat, perquè l’autonomia de Catalunya no ha crescut ni un mil·límetre.
Un directiu d’una empresa de l’Ibex m’explicava que hi ha un moment que la classe política dirigent catalana ja no els escolta. És a dir, fins a Mas hi ha bona comunicació. A partir de Puigdemont ja no els hi agafen el telèfon.
Miquel Macià: I per què s’ho podia permetre, en Puigdemont? Perquè ells no havien construït una alternativa política convincent. Què representava, en Puigdemont? Les classes mitjanes catalanoparlants radicalitzades i el mon comarcal. I aquests burgesos, què els havien d’oferir a aquestes classes mitjanes radicalitzades?
No sé si això és el que representava, però venia del mateix partit de tota la vida que sí que tenia fil directe amb el món burgés.
Miquel Macià: Però ja no ho era! La situació no era la mateixa, l’artefacte polític va quedar destruït a partir de la confessió de Pujol.
Pep Martí: L’Estat tampoc va ajudar. L’Anton Costas ens va explicar que un grup de gent va tenir una reunió amb Rajoy a la Moncloa per pressionar-lo perquè fes algun gir polític davant del que estava passant. I quan li estava dient “Presidente, ahora sería urgente que tu lanzaras una propuesta política”, Rajoy el talla i li diu: “No Anton, ahora lo más urgente es esperar”.
Miquel Macià: Aquelles cartes que li envia el mes d’octubre Rajoy a Puigdemont: “Diga usted si ha proclamado o no la independència de Cataluña”. Tu t’hauries imaginat mai que això és demanés per carta?
L’altra gran dinàmica que es veu en el llibre és que moltes o unes quantes de les obres que sorgeixen de la burgesia emprenedora en aquests moments estan en mans de capital estranger.
Miquel Macià: Entre vendes directes o entrades al capital, hem vist molts casos en els darrers anys: Mediapro, Industrias Titan, Panrico, Freixenet, Codorniu, Cirsa, Fibanc, Pronovias, Valentine… Fa no gaire temps vaig fer l’exercici d’agafar les 32 empreses catalanes que l’any 1992 van constituir l’Institut d’Empresa Familiar i vaig fer un traçat de què havia set d’aquestes empreses al cap de trenta anys. Encara en queden, però n’hi ha unes quantes que ja no són empreses familiars.
I no us espanta que moltes empreses catalanes ara estiguin controlades per capital estranger?
Miquel Macià: És la llei del capitalisme, com va preveure Marx. El desenvolupament econòmic i la globalització porten a que petites o mitjanes empreses de base nacional no estiguin en condicions de competir enfront de grans corporacions que tenen una musculatura financera incalculable per invertir en investigació, en formació o contractació de talent i en mobilització de recursos per invertir. Això es tradueix en una superació del producte i en una disponibilitat de produir més barat. Contra aquesta equació, poca cosa hi poden fer empreses locals, moltes d’ells de propietat familiar, amb tots els avantatges i rèmores que això comporta.
Miquel Macià: “Les empreses de base nacional i propietat familiar difícilment poden competir amb les grans corporacions, és la llei del capitalisme que ja va preveure Marx”
Quins capítols us han costat més?
Miquel Macià: Depèn, hi ha capítols que potser hauran quedat curts, perquè els personatges eren més impenetrables, com Luis Conde o Josep Oliu.
Pep Martí: Alguns personatges no han volgut parlar i hem parlat amb gent propera a ells. Molts no han contestat. I també n’hi ha que ens han rebut, però han estat la minoria. Hi ha hagut molta recança per part de tothom.
Miquel Macià: Per exemple, un personatge que em va portar molta feina va ser Sol Daurella, de Coca Cola. Em surt un capítol llarg, però és que jo vull explicar el negoci, com es produeix, i com aquesta dona arriba a ser la primera partner mundial de Coca Cola USA. Aquí hi ha tot un recorregut empresarial des del moment que en Franco els dona la llicència de la cocacola fins que s’arriba a la constitució de Coca Cola Europacific Partners, que és la distribuïdora de tot Europa, Àsia i Oceania i que presideix Daurella. Ha estat laboriós perquè ho volia explicar pas a pas, ja que un dels objectius que ens vam marcar és que s’havia d’arribar a l’origen de cadascuna de les grans fortunes. I així la gent que ho llegeixi tindrà una resposta a la pregunta: per què aquesta persona sí i jo no? Un altre exemple: com els germans Lao passen de portar uns boletos pels bars de Terrassa a crear una primera màquina escurabutxaques, d’aquelles que tiraves una moneda rodant que feia caure les altres monedes.
Pep Martí: I encara que no sigui cap secret, també calia explicar que moltes fortunes d’avui no s’expliquen sense el franquisme. No només gent que es fa rica durant el franquisme, sinó que algunes fortunes ho són gràcies a l’adscripció franquista d’aquestes famílies. Per exemple, el cas del Carceller, que és un home que fa fortuna perquè era ministre d’un dels primers governs de Franco, o de Godia, que presumia de ser l’alferes provisional més jove que va combatre al costat de Franco.
Miquel Macià: I encara el Carceller almenys fabrica un producte, i se la juga cada dia als bars i a les terrasses que la gent li compri el que fabrica. No és el cas dels Godia.
Pep Martí: És possible que generin més simpatia el que en diríem els capitals d’indústria, com el Carceller o el mateix Sumarroca o els Molins. Gent que genera uns productes, que obre la persiana cada dia i que tenen una relació amb el mon del treball, que pot ser de guerra oberta, però dins d’un mateix vaixell que es pot ensorrar. A l’altra banda hi ha la gent que guanya molts diners treballant bàsicament amb el diner, i que no aporten res de tot això.
Em sorprèn que digueu que molta gent no ha volgut col·laborar. No els agrada aparèixer en un llistat de gent amb poder, malgrat ser-ho?
Pep Martí: Crec que la major part de la gent que té poder i exerceix influència des de fora de la política pública, prefereix restar en la penombra. També és una manera d’exercir més influència. Tota exposició, poc o molt, afebleix. En alguns casos, s’arriba a un quasi “anonimat”. Penso ara en els Vall Companys, dels qui fins i tot és difícil trobar fotografies. O en un Marc Puig, reticent a postular-se per presidir el Cercle d’Economia.
Imagino que moltes de les coses que heu escrit ja eren més o menys sabudes, i les heu posat en ordre, però segur que n’hi ha alguna que no ho és tant. Poseu-me algun exemple del que per vosaltres ha estat una ‘troballa’.
Pep Martí: No sé si hem fet alguna gran troballa, però sí que ens hem trobat amb moltes petites “troballes”. Aportem dades sobre la voluntat dels Cambó de desfer-se d’un retrat fet per Botticelli que Francesc Cambó considerava la “perla” de la seva col·lecció. I que encara no han pogut vendre. Hem recuperat aspectes, alguns desconeguts, d’altres oblidats, de molts d’aquests llinatges, especialment dels vincles estrets amb el franquisme d’algunes famílies, com en el cas dels Raventós de Codorniu, que van batejar un dels espais com la Bodega del General Franco. L’hemeroteca ens ha donat molt bones estampes, com el casament d’Artur Suqué i Carmen Mateu, amb el capellà de Franco beneint-los. En altres casos, pocs, es constata la persecució patida per la dictadura, com en la família de l’hoteler Jordi Clos, fill d’un pare policia de la República que va ser represaliat.
Miquel Macià: La troballa seria haver construït el relat de cada família des del principi fins al final, no pas unes pinzellades més o menys actuals sinó una crònica detallada des dels orígens de la fortuna fins al moment actual, sense salts històrics. Així, aquests relats són també una altra manera de resseguir la història del país des del segle XIX fins avui dia. Per a mi, una “troballa” és l’empresa Grífols, per saber com ha aconseguit l’expansió mundial que té; el per què de la seva ascendència als Estats Units, i fins a on arriba la profunditat de les seves investigacions mèdiques avantguardistes.
Pep Martí: “Hem recuperat aspectes, alguns desconeguts, d’altres oblidats, de molts d’aquests llinatges, especialment els vincles estrets amb el franquisme”
El diner crea fascinació. Es deia que a Pujol el fascinaven homes que havien sabut fer diners. Com a autors, no us ha passat?
Miquel Macià: La veritat és que a mi, particularment, no massa. En Pep i jo fa molts anys que fem periodisme i ja estem una mica curats d’espants. Molts han guanyat diners perquè s’hi han trobat: van creure en uns productes i aquests van tenir una expansió inesperada, espectacular, com va ser als sectors de l’alimentació o el farmacèutic. Sí que és més fascinant el fet de veure com alguns –sobretot els industrials– s’han organitzat, han seleccionat equips de gent amb talent i han tingut la capacitat d’arriscar-se per créixer, o per refer-se d’algunes sotragades greus. Pel que fa als perfils personals, són persones com tothom, amb les seves alegries i misèries, però potser amb una mica més de pors que la mitjana de la gent. En alguns casos, sí que és fascinant la seva clarividència empresarial, que contrasta amb el sorprenent desconeixement que alguns tenen de la realitat social –i fins i tot política– del país.
Catalunya Plural, 2024 
