Actualment, la Renda Bàsica Universal apareix al debat social i a l’agenda pública de Catalunya com una mesura de promoció del benestar emocional i de prevenció dels problemes de salut mental. Precisament, aquest és un dels arguments fonamentals que s’esgrimeixen per defensar-ne la implementació. És en aquest sentit que el benestar emocional i la salut mental són considerades entre les variables a ser avaluades en el disseny del Pla Pilot per a implementar la Renda Bàsica Universal al nostre país. Un projecte que s’està elaborant i impulsant des del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya.
L’experiència adquirida i els aprenentatges aportats pels estudis previs i pels pilots que s’estan implementant en l’actualitat en altres països permeten entendre per què una prestació econòmica incondicionada tindria aquests efectes positius. Entre altres motius, s’argumenta que:
- Disminuirien les inseguretats, les incerteses, les renúncies i les precarietats vinculades a les dificultats econòmiques, les quals són font d’estrès i malestars psicosocials, de conductes addictives, etc.
- Evitaria que moltes persones haguessin d’acceptar feines que en absolut dignifiquen la vida, amb unes condicions laborals i unes exigències que són incompatibles amb el benestar emocional.
- Permetria a les persones dedicar temps a activitats no productives o no mercantilitzades monetàriament. És a dir, fomentaria la formació, el creixement personal, les activitats reproductives (incloent-hi la conciliació familiar), el voluntariat i les activitats comunitàries, les activitats de lleure, etc.
Entre altres coses, ja sabem que una prestació econòmica incondicionada disminueix la prevalença dels problemes d’ansietat (1); redueix els nivells d’estrès i les hospitalitzacions per motius de salut mental (2); disminueix significativament la prevalença d’addiccions i trastorns mentals en nens, nenes i adolescents els pares i/o mares dels quals perceben una Renda Bàsica Universal, i que aquests beneficis perduren a la vida adulta (3).
Ara bé, què passa amb les persones que ja tenim un patiment psicosocial i/o un trastorn mental diagnosticat? És a dir, més enllà de la importància de la Renda Bàsica Universal com a estratègia de prevenció i promoció de la salut mental, què sabem de la seva efectivitat com a recurs d’afrontament i recuperació?
Per a poder contestar a aquestes preguntes cal primer entendre quin és el nostre context històric-social, quines respostes s’estan donant actualment des de les administracions al malestar emocional, i quins efectes tenen sobre les persones i la societat les respostes institucionals actuals.
Pel que fa al context, en primer lloc, des de fa algunes dècades, els països occidentals, en general, i Espanya en particular, experimenten un constant increment del percentatge de la població psiquiatritzada. Això a més passa a edats cada vegada més primerenques. Un augment que es produeix tant en el percentatge de persones com en els tipus de “patologies” diagnosticades. Cada vegada un major nombre d’experiències humanes habituals són considerades psicopatològiques. El dolor persistent per la pèrdua d’un ésser estimat, la desesperança per la manca d’oportunitats, les preocupacions intenses per les dificultats econòmiques, les pors per les múltiples amenaces actuals, tot és susceptible de ser psiquiatritzat. En els darrers anys, amb la crisi del sistema financer, la pandèmia, els efectes de l’escalfament global, l’amenaça d’una guerra mundial, etc., les causes dels malestars psicosocials s’han incrementat i, com a conseqüència, més i més persones som considerades “malaltes” mentalment per les nostres emocions i vivències.
En segon lloc, encara que a les polítiques públiques i als plans estratègics queda bonic dir que tenim un model de salut mental bio-psico-social d’enfocament comunitari, la veritat és que a la pràctica la perspectiva biomèdica continua sent hegemònica. Els problemes de salut mental són reduïts, a la narrativa i a les intervencions, a un desequilibri neuroquímic. D’aquesta manera, encara que tenim una quantitat aclaparadora de dades i experiència suficient per saber que les condicions materials d’existència afecten la salut mental, la resposta predominant (i moltes vegades l’única resposta) és farmacològica. Precisament, el mes de març passat es va publicar el darrer informe de la Junta Internacional d’Estupefaents (4), en el qual se situa a Espanya, per segon any consecutiu, al capdavant mundial en el consum d’ansiolítics i antidepressius. Més de 9 de cada 100 habitants d’Espanya ha pres o prendrà avui, com a mínim, un ansiolític, un hipnòtic o un sedant sota recepta mèdica, i 6 de cada 100 ho farà amb un antidepressiu. En una alta proporció de casos, aquesta resposta institucional acaba en un consum cronificat perquè els psicofàrmacs no canvien les condicions materials i estructurals que són a l’origen dels malestars per als quals són receptats.
En tercer lloc, encara que s’hagin fet campanyes per a “normalitzar el trastorn mental”, la societat estigmatitza i discrimina les persones psiquiatritzades. És fàcil entendre per què passa. Definir a algú com categorialment fora de la normalitat, a causa d’un suposat cervell disfuncional que faria que el seu comportament, cognició i regulació emocional sigui psicopatològica no és una estratègia molt eficaç per a la seva inclusió social, sinó tot al contrari. La discriminació és estructural i sistemàtica, i té conseqüències directes en les persones, empitjorant les causes que, moltes vegades, són a l’origen dels nostres problemes de salut mental. Així, per exemple, segons l’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (5) de les persones amb discapacitat per motius de salut mental, no incapacitades laboralment, només el 17% tenia feina el 2020. Aquesta és la taxa d’ocupació més baixa no només entre les discapacitats sinó en comparació amb qualsevol altre col·lectiu objecte de discriminació laboral.
En definitiva, la institució psiquiàtrica actual funciona com una maquinària de psicopatologització dels malestars i de la diversitat psicosocial, com un engranatge d’individualització i despolitització del patiment, exclusió social, producció i justificació de redundància, de desempoderament i cronificació, de dependència i institucionalització, en un cicle pervers que es retroalimenta. La resposta actual a la qüestió és una de les causes estructurals que sostenen i agreugen el problema.
En la seva recent visita a Espanya per presentar el seu llibre “Sedats” (6), James Davies explicava amb claredat què cal fer per combatre l’actual crisi de salut mental: “Les reformes polítiques han de ser el pilar central de qualsevol reforma de salut mental”. Si els problemes de salut mental tenen determinants socials, la resposta s’ha de donar a través de polítiques socials. I és aquí on la implementació d’una Renda Bàsica Universal jugaria un paper fonamental com a condició de possibilitat per a canviar el paradigma actual. Una prestació econòmica incondicional permetria:
A les institucions, reemplaçar el model actual de caritat i beneficència, vinculat a les mancances i la dependència, i desplegar de veritat (no només a la lletra dels plans estratègics) un enfocament de la salut mental basat en la comunitat, orientat a la recuperació i a la inclusió social, centrat en les fortaleses i les capacitats de les persones. Reconeixent així a les persones usuàries de serveis de salut mental com a subjectes titulars de drets, en comptes de com a mers objectes de tractament i protecció social.
A les pròpies persones usuàries de serveis de salut mental, afavorir un procés d’empoderament personal (o almenys deixar de desempoderar-nos), permetent-nos prendre les regnes de la pròpia vida en relació a com, on i de quina manera viure. L’autodeterminació pressuposa que les persones estem en condicions materials i socials de poder prendre les nostres pròpies decisions.
Desvincular la identitat del diagnòstic i sortir dels circuits de la discapacitat. En ser universal, no requeriria haver de presentar-nos des d’una categoria psicopatològica i amb un certificat que acrediti la discapacitat per accedir-hi, com passa actualment amb les prestacions socials i econòmiques, els recursos residencials, els serveis comunitaris, etc.
En definitiva, també les persones a qui se’ns diagnostica un trastorn mental podríem viure una vida satisfactòria, amb benestar emocional, d’acord amb els nostres propis valors i preferències, exercint els nostres drets de ciutadania en igualtat de condicions amb les altres. Fins i tot una Renda Bàsica Universal oferiria a moltes persones les condicions materials de possibilitat per a sortir de la teranyina de la institució psiquiàtrica.
Referencias:
- Standing, G. (2013). India’s experiment in basic income grants. Global dialogue, 3(5), 24-26.
- Forget, E.L. (2011). The Town with No Poverty: The Health Effects of a Canadian Guaranteed Annual Income Field Experiment. Canadian Public Policy, 37:3, 283-305.
- Costello, E.J; Erkanli, A.; Copeland, W., and Angold A. (2010). Association of Family Income Supplements in Adolescence With Development of Psychiatric and Substance Use Disorders in Adulthood Among an American Indian Population. JAMA, 303:19, 1954–1960.
- (2022). Informe de la Junta Internacional de Fiscalización de Estupefacientes correspondiente a 2021. Naciones Unidas. Junta Internacional de Fiscalización de Estupefacientes, Ginebra, Suiza. Disponible en: https://www.unodc.org/documents/mexicoandcentralamerica/2022/Informe_JIFE_2021.pdf
- Instituto Nacional de Estadística. (2021). El empleo de las personas con discapacidad (EPD). Año 2020. INE, Madrid, España. Disponible en: https://www.ine.es/prensa/epd_2020.pdf
- Davies, J. (2022). Sedados Cómo el capitalismo moderno creó la crisis de salud mental. Capitán Swing. Madrid.
Catalunya Plural, 2024 
