Si l’Esther pogués demanar un desig, probablement demanaria no ser “diferent”. Així, entre cometes. Perquè si l’haguéssiu conegut aquella matinada del vint-i-dos de març veuríeu que no ho era, però ella s’ha sentit tantes vegades diferent que ara creu que ho és.
En Leo, el recepcionista de l’hostal, em sol·licita que vagi a comprovar si la noia jove, “trista i desorientada” amb la qual compartiré habitació aquella nit està bé. M’allotjo aquí perquè he vingut a fer periodisme i ella, per la seva condició de refugiada, es pot allotjar de manera gratuïta a l’hostal dues nits. A ambdues ens toca dormir a una habitació compartida. L’ascensor puja fins a la tercera planta al ritme de One, d’U2, i em dirigeixo a l’habitació 302 per un passadís replet de negres, grisencs i rosats. Tot s’esmicola quan obro la porta de la 302 i veig a una noia descomprimint la seva vida de la maleta i despullant-se de la pena mitjançant unes tímides llàgrimes que eixuga promptament quan s’adona d’una presència aliena. Vesteix un conjunt de xandall blanc i negre i unes esportives blanques amb l’estampa de l’Ànec Donald. Porta una dessuadora amb la silueta del Mickey Mouse el pit, un gravat que es repeteix en les vores dels seus mitjons, que porta pujats més enllà del turmell. Amb ella porta una maleta grisenca i una motxilla negra.
“Sóc l’Andrea i tinc vint-i-un anys, com estàs?”, pregunto amb un somriure per a destensar la situació. “Jo també tinc vint-i-un anys i sóc ucraïnesa”, manifesta l’Esther en francès. “Com pots imaginar, la meva vida és una absoluta merda ara mateix”, prossegueix la jove. Quan clava la seva mirada en la meva, la tènue llum de la sala permet intuir en el seu rostre una expressió desencaixada i una mirada que oscil·la entre la por, l’horror i el cansament. De sobte, la veu de Bono sona llunyana i el meu petit univers s’atura i comença a destruir-se en milers de trossos en veure a l’Esther encarnar totes les dones de la meva vida.
Mentre espera el seu sopar, parla amb la seva germana Gracy, de vint-i-cinc anys, com si estiguessin separades per un viatge de capritx i no una guerra. “Estic bé, estan sent molt amables amb mi i és un lloc bonic”, comenta l’Esther a la seva germana per a tranquil·litzar-la. La Gracy està a Suècia i planeja venir a Berlín quan l’Esther trobi un lloc estable en el qual assentar-se. Ambdues estan exhaustes, però prefereixen evadir-se de l’horror viscut entre anècdotes i riures. “Aquesta separació és massa dura”, sentència la Gracy amb veu tremolosa. Silenci a l’habitació continuat d’un sanglot tartamut. I esclafeix a plorar desconsoladament a l’altre costat del telèfon. Entretant, l’Esther, arraulida entre els llençols blancs del seu llit i contenint-se les llàgrimes, fingeix una riallada i li assegura que tot anirà bé. “Bona nit Gracy, tot anirà bé”, intenta convèncer-se. I penja.
L’Esther és congolesa i vivia en Lviv, Ucraïna, des de feia tres anys. Va anar-hi a viure amb la seva germana Gracy una vegada complida la majoria d’edat per a poder completar els seus estudis d’economia. Uns estudis que no podrà acabar, comenta desolada, ja que “la vida és molt dura”, prossegueix. Ara li toca “buscar feina i ser independent”, assumeix amb duresa. Assenteixo en silenci, perquè mai havia vist a ningú créixer en qüestió de segons. Les dramàtiques situacions a les quals l’Esther ha hagut d’enfrontar-se al llarg de la seva vida l’han obligat a madurar de cop.
La nit del 24 de febrer, quan la guerra va començar, l’Esther va agafar la seva motxilla, en la qual va posar l’ordinador, el mòbil i unes vambes, i va sortir caminant amb la Gracy fins a Polònia. Quatre hores després i una vegada lluny de les bombes, la guerra va començar per a les dues germanes. “Ningú volia acollir-nos, així que vam dormir durant dues nits al carrer”.
Segons múltiples sociòlegs, l’experiència determina la nostra visió del món. Quantes vegades haurà hagut d’experimentar l’Esther el rebuig i el racisme en la seva pell per a preguntar-se una cosa tan horrible com el que sentencia aquella nit mentre la seva veu s’entretalla progressivament: “Què he hagut de fer malament per a néixer negra?” Els seus ulls color atzabeja s’impregnen de pluja, les gotes enganxoses de la qual reté dins les pestanyes amb enorme esforç. “Aquelles dues nits a menys dos graus van ser molt difícils”, relata la jove. “La gent ens veia al carrer i no ens acollia per ser negres, la segona nit em vaig esfondrar d’impotència, no podia deixar de plorar”, segueix mentre respira i encongeix el seu nas xato de pell llisa en l’intent de contenir les llàgrimes.
Companys de The Guardian o La Marea relaten indignants episodis d’assetjament succeïts a Polònia cap a ciutadans no blancs, però, així i tot, costa de creure. Desgraciadament, no es tracta de casos aïllats. Gran part de la població polonesa rebutja obertament l’arribada de refugiats no blancs. Una mentalitat conservadora i xenòfoba que es plasma en el seu govern, liderat pel Pis (Llei i justícia en polonès) des de 2015, un partit amb un discurs ultranacionalista i catòlic, al mateix temps que unes polítiques contundents contra la immigració, el feminisme, l’avortament i els drets de la comunitat LGTBI.
Després d’aquest desolador episodi repetit dues nits consecutives, l’Esther i la seva germana poden partir amb autobús a Berlín, Alemanya, on la Gracy té uns coneguts que poden acollir-les temporalment. Les fan pujar a autobusos diferents. Transcorregudes unes catorze hores, l’Esther arriba a Berlín, però la Gracy surt de l’autobús i està a Suècia. No entenen per què les han separat. L’Esther es quedarà tres setmanes a casa dels amics de la Gracy. A la Gracy li toca conformar-se i assentar-se a Suècia fins que l’Esther trobi un treball i una residència.
Passades tres setmanes a casa dels coneguts de la seva germana, l’Esther es registra com a refugiada a la recerca d’asil. El seu primer destí: l’hostal cèntric de Berlín on ara està contant-li la seva vida a una noia espanyola de la seva mateixa edat. Mentre li explica sobre els seus altres sis germans menors que viuen a Nigèria, la separació dels seus pares i el difícil que se li ha fet el camí cap a Europa, es comprèn que la història de l’Esther es fila a partir de la resiliència, els èxodes obligats i una infinitat d’obstacles imposats per la xenofòbia.
La de l’Esther és una història on l’odi i el racisme són protagonistes. Però també una de bondat i d’amor, s’intueix quan li diu a l’espanyola “si la teva estiguessis a Nigèria i no tinguessis on dormir, t’oferiria tot el que tinc, perquè ets la meva germana, encara que siguis blanca”.
La seva mare, anomenada Murphy -com aquella cèlebre llei que teoritza que si alguna cosa pot sortir malament així serà- està a Nigèria hospitalitzada, relata Esther. “I només fa que empitjorar del disgust des que la Gracy i jo vam estar a Polònia”, es lamenta. Com Europa, el nostre bressol de pau, pot haver-la tractat tan malament? Tot s’esmicola per a mi aquella nit, però la vida de l’Esther no ha parat de donar-los des que va néixer. La cruel diferència entre ambdues, el color de la qual ningú podria distingir amb els ulls tancats, és la loteria que determina en quin costat del món has nascut.
L’endemà passat, l’Esther va ser enviada a un camp per a refugiats a Bochum, una ciutat al Nord-oest d’Alemanya. A vegades truca la seva amiga espanyola per a sentir-se reconfortada i explicar-li que continua buscant treball i un lloc estable en el qual quedar-se, per a poder reunir-se de nou amb la seva germana.
Catalunya Plural, 2024 
