Carla Simón és, des de fa unes setmanes, aquella directora de cinema que ha guanyat aquest any l’Ós d’Or de Berlín al Festival Internacional de Cinema de Berlín, la Berlinale, a la millor pel·lícula per ‘Alcarràs’. Ha eclipsat la Carla Simón que al mateix certamen va guanyar, ara fa cinc anys, l’Ós a la millor òpera prima, per ‘Estiu 1993’, una primera pel·lícula amb la qual també va obtenir un Goya a la millor direcció novell, el 2017, i un Gaudí a la millor direcció, el 2018, entre altres guardons i nominacions. El 2017 li van atorgar el premi Ciutat de Barcelona d’Audiovisuals i el 2020 el Premi Nacional de Cultura, a Catalunya, com a “referent per a les generacions més joves”.
Té 35 anys i ja és una referent per a les generacions més joves. La fan vella abans d’hora?
Sí, però penso que té a veure amb el fet que hi ha una falta de referents femenins molt gran. Hi ha falta de dones fent cinema de generacions anteriors. A la meva generació hi ha forces dones que ens hem fet de referents entre nosaltres i per les noies que venen.
‘Estiu 1993′ va rebre molts premis i bones crítiques, però això d”Alcarràs’ serà difícil de millorar.
Tinc clar que més alt que a un Ós d’Or de Berlín no es pot apuntar…
A un Oscar?
Sí, però tampoc era la meva ambició vital. Em sentia amb molta pressió després de l’estiu i aconseguir tot això ha estat una mica com un alliberament. El que importa és continuar fent pelis i un premi així et garanteix que podràs continuar fent-ne. Una o dues més, almenys, segur.
Els productors segur que s’animen.
Sí.
Un premi així et permet continuar fent pel·lícules.
‘Estiu 1993’ i ‘Alcarràs’ són, en bona part, pel·lícules autobiogràfiques, o amb una bona dosi de fets de la seva pròpia vida. Per què ha triat aquesta fórmula per les seves dues primeres pel·lícules?
Estàs tan lligada als projectes durant tant de temps que per mi és molt important que parlin de coses que m’importen, em fan reflexionar i em fan créixer en l’àmbit personal. En el cas d”Estiu 1993′ és evident perquè explica la meva infància. En el cas d”Alcarràs’ parla sobre la meva família. La història és fictícia. És molt diferent. Hi ha molta part inventada, però sí que vol retratar alguna cosa que tenia ganes de conèixer més bé i de manera més profunda, que és la feina dels meus tiets.
A ‘Estiu 1993’ està clar qui és vostè a la pel·lícula. A ‘Alcarràs’ no està tan clar.
Jo no sóc un personatge concret, però sí que és veritat que m’identifico molt, per una banda, amb la Mariona, l’adolescent que està aprenent a mirar els adults i descobreix que també s’equivoquen, també tenen dubtes… aquesta edat tan clau per mi, quan vaig aprendre a mirar la meva família i que crec que és la llavor del meu cinema. És quan em vaig començar a interessar per les històries familiars. També m’identifico amb la petita, com juga, la necessitat que té ella de portar el joc. Penso que no seria directora si no fos perquè de petita havia de guiar el joc jo.
Per ‘Alcarràs’ va fer un càsting amb 9.000 persones. Poques directores deuen fer un procés de selecció d’actors tan meticulós.
Buscàvem molta gent i no ens servia una cara que funcionés. Havia de ser gent que pogués actuar. Has de buscar molt. No et surt a la primera. Va ser un procés de quasi un any que penso que en pandèmia no hauria estat possible. Anàvem, sobretot, a les festes majors on hi havia molta gent. Érem un equip de cinc o sis persones. Després de l’estiu vam continuar amb els pagesos. El Quimet el vam acabar trobant a una manifestació. Va ser un procés molt llarg.
Quimet és clavat a Sergi López.
Total! S’hi assembla moltíssim. No ho vaig pensar en un principi però després, sí. És com algú que té un actor dins. No ho sap, però té eines d’actor.
Les persones que surten a ‘Alcarràs’ no són actors professionals, però ho semblen. De qui és mèrit?
De tots. Vam treballar molt per arribar-hi. No s’hi arriba en dos dies. Vaig llogar una casa a Lleida que estava envoltada de pereres. Venien cada tarda i els caps de setmana durant tres mesos. Anàvem teixint les relacions perquè poguessin arribar al rodatge i creure’s que eren família, que tinguessin com uns records, una memòria compartida.
Ara potser ha inoculat als seus actors aficionats el virus del cinema i voldran fer més pel·lícules amb vostè.
Pot ser. Ells en tenen ganes perquè s’ho van passar superbé.
No pot ser. Caldria fer Alcarràs 2.
Ara, no. D’aquí a uns anys seria bonic recuperar-los i fer alguna cosa amb ells. Al Roger, que és jove, li agradaria. És pagès. Treballa amb el seu pare i el seu tiet i està fent un mòdul de Mecànica. Ara mateix té una altra agenda.
‘Estiu 1993’ se situa uns 30 anys enrere, amb el que suposa d’ambientació, vestuari, decorats… Això deu encarir el cost de la pel·lícula.
Encareix, però sobretot ho fan les pel·lícules d’època, amb coses que no trobes ara. No estem parlant d’una pel·lícula de l’edat mitjana.
Vaig posar la paraula ‘Alcarràs’ a Google i em va sortir la pel·lícula abans que la informació d’aquest poble de prop de 10.000 habitants, de la comarca del Segrià.
És una zona que està molt oblidada. No hi va la gent a fer turisme. Ara una mica més amb la floració a la primavera. És un lloc que no coneixem, que només és de pas. Que la pel·lícula la situï al mapa, que faci valdre el que fan allà és molt guai.
Que la pel·lícula situï Alcarràs al mapa, que faci valdre el que fan allà, és molt guai.
Tothom voldrà que faci una pel·lícula amb el nom del seu poble.
De tota manera, es diu Alcarràs, però no vam rodar massa allà. La pel·lícula està rodada a tota la zona del Segrià, a Serós, a Aitona, a Massalcoreig, a Bellvís, que és del Pla d’Urgell. Té aquest nom perquè sonorament ens agradava molt i perquè hi ha molts pobles allà que comencen per Al i era com una representació d’això. La idea és retratar un terreny.
Vostè no és d’allà.
Jo em vaig criar a la Garrotxa, però la meva família viu a Alcarràs.
A la pel·lícula es viu la tensió entre els pagesos que intenten sortir-se’n conreant préssecs i els propietaris dels terrenys que prefereixen posar plaques solars en el lloc dels presseguers. Qui guanyarà aquest conflicte?
En aquest cas, les plaques. A la vida real… també les plaques.
Els que posen plaques són els dolents de la pel·lícula. Deu haver-hi algú enfadat a Alcarràs perquè queden com els dolents.
Són els dolents de la pel·lícula però amb molt de matís. Era molt important establir el dilema moral del senyor que ha heretat les terres i vol acabar amb un contracte de paraula de la Guerra Civil, de la qual ja fa molts anys -això ho puc entendre- i, a més, vol posar plaques solars, que és molt necessari avui dia malgrat les controvèrsies que té. I els està oferint que treballin allà. Per mi, tots aquests matisos fan que no sigui només el dolent de la peli sinó que es pot entendre com una opció lícita de vida. Per mi això era molt rellevant.
No podem fer spoiler de la pel·lícula, però hi ha un parell de bufetades que potser van decidir el jurat de la Berlinale a donar-li l’Ós d’Or. Estava guionitzada?
Tot està superescrit. Tot el guió està molt escrit. Improvisació de diàleg en moments concrets, però seguint el guió preparat. El vam treballar durant dos anys. Aquesta escena era molt important amb relació al rol de la dona. En un moment en què hi ha tantes pel·lícules sobre dones empoderades, feministes, volíem retratar que hi ha llocs que van una mica més lents en aquest sentit, però que no vol dir que les dones no siguin fortes. Les dones dels pagesos déu-n’hi-do, aguanten molt. Treballen de lo seu, fan lo de casa, i moltes vegades van a ajudar a fer la collita… A la preestrena a Lleida, la gent va aplaudir quan va veure aquesta escena.
Les dones dels pagesos aguanten molt. Treballen de lo seu, fan lo de casa, i moltes vegades van a ajudar a fer la collita.
Demana que hi hagi més dones directores de cinema. Sembla que la progressió actual és bona.
Va millorant, però encara no hi ha la meitat de dones. La reparació històrica està en camí i acabarà sent així, però que hi hagi dones rebent premis no vol dir que hi hagi la meitat de dones explicant pel·lícules. Encara queda una mica de camí.
‘Estiu 1993’ va estar a punt de ser nominada als Òscars. Es veu recollint una estatueta a Hollywood per ‘Alcarràs’ i fent un discurs feminista?
No ho sé. No m’ho he plantejat. Estic molt prudent amb tot això. Estem a l’inici de l’any cinematogràfic. Falta Cannes, falta Venècia, falten moltes pel·lícules espanyoles interessants per estrenar. No posaria la mà al foc, no estic convençuda ni tan sols que acabem representant Espanya als Òscars. Això depèn de l’Acadèmia.
De la propera pel·lícula no ens en pot dir res? El guió està fet?
Està en camí. Tinc una primera versió. L’haig de continuar treballant. Quan vam parar Alcarràs durant un any i la vam posposar per la pandèmia vaig començar a escriure, però en sis mesos jo no escric un guió. No està acabat. L’únic que diem és que tracta de la memòria familiar, que a mi m’interessa molt.
En la línia de les dues pel·lícules anteriors.
En alguns aspectes, sí; en altres, no tant.
Caldrà esperar cinc anys com els que van passar entre ‘Estiu 1993’ i ‘Alcarràs’?
Hem esperat cinc anys per la pandèmia; si no haurien estat quatre, que per mi en el cas d’Alcarràs era el normal perquè era un projecte molt complex. La pel·lícula no seria com és si no l’haguéssim fet a poc a poc. No cal córrer. Ningú espera les meves pelis. L’important és fer-les bé, no ràpid.
Catalunya Plural, 2024 
