Innovació social i estat de benestar: un futur a construir

En les últimes dècades, el nou context històric, marcat per canvis socials profunds i per l’emergència d’una nova era urbana, transforma les coordenades de l’acció col·lectiva: cap a pràctiques més diversificades; i cap a lògiques més ‘situades’, fortament connectades als llocs de la quotidianitat. Aquests nous paràmetres ofereixen una finestra d’oportunitat per a avançar cap a una ciutadania social més democràtica i localitzada, cap a un estat de benestar orientat al comú.

Els elements de context

L’última dècada dibuixa un temps marcat per dues crisis profundes: la Gran Recessió, amb els seus enormes impactes socials en un marc de gestió austeritaria; i la Pandèmia, amb els seus efectes sobre la salut, l’activitat econòmica i les condicions de vida dels col·lectius més vulnerables. Però més enllà de les crisis i els seus esquemes concrets de resposta, subjauen també dinàmiques de canvi d’època. S’alteren els vectors que havien vertebrat la societat industrial. Es desencadena un cicle de transicions intenses, múltiples i accelerades (crisi climàtica, disrupció digital, incertesa i complexitat social, eixos emergents de conflicte polític…) cridades a redibuixar les trajectòries personals i els horitzons col·lectius que solcaran el segle XXI.

En la dimensió espacial, la societat industrial va cristal·litzar en el territori sociopolític dels estats; el temps nou s’expressa amb força en les xarxes de ciutats. En Hàbitat III, 2016, es constata que un 54% de la població mundial és urbana. Si la dinàmica no es trunca, les ciutats poden arribar a allotjar al 70% de la humanitat en 2050. Més enllà de les variables demogràfiques, les ciutats adquireixen una clara centralitat en les dinàmiques de canvi d’època. L’escenari emergent presenta un fort biaix urbà. a) En la seva configuració: la transició digital i la financerització consoliden la xarxa de metròpolis globals. b) En els seus impactes: la vulnerabilitat i la segregació residencial se situen en el nucli de la nova estructura de riscos socials. c) En les respostes: es desplega el cicle d’innovació municipalista, en el terreny institucional; i el cicle de diversificació i expansió de l’acció col·lectiva, en el camp de la ciutadania.

Les noves dinàmiques d’acció col·lectiva

El doble context de transicions socials i de desenvolupament de l’era urbana emmarca el desplegament d’un nou cicle d’acció col·lectiva, caracteritzat per dos elements clau. En primer lloc, el gir espacial i quotidià. A l’època de les grans narratives i els seus moviments socials (la societat industrial), li succeeix un nou escenari de pràctiques col·lectives l’activació de les quals no es produeix tant des de marcs ideològics sinó des de la pròpia experiència dels greuges: les persones i poblacions afectades esdevenen activistes. Les mobilitzacions i les iniciatives es vinculen als territoris, als entorns de vida quotidiana. L’hàbitat i la proximitat passen a jugar un paper vertebrador: el comunitari es converteix en un vector bàsic de les lògiques emergents d’acció col·lectiva en el segle XXI. En segon lloc, la diversificació i l’expansió de pràctiques prefiguratives. El segle XX ve marcat pel predomini de l’acció col·lectiva contenciosa, la desplegada pels moviments socials, i arrelada en lògiques de resistència, denúncia i construcció de consciència i identitat. En les dues últimes dècades, a aquesta lògica se suma una acció col·lectiva encarnada per pràctiques de solidaritat i construcció d’alternatives. Es tracta en realitat d’accions prefiguratives vinculades a tradicions autogestionàries i cooperativistes que cobren avui un nou significat històric. Tots dos tipus d’acció mantenen operatiu un horitzó d’incidència política, com a lògica d’ancoratge d’avanços quan s’obren bretxes d’oportunitat.

Un cicle innovador de moviments socials

En les dècades entorn del canvi de mil·lenni es desenvolupa una fase d’innovacions rellevants en la dimensió contenciosa de l’acció col·lectiva: es renoven repertoris (acampades pel 0,7%, cassolades contra la guerra…) i s’amplien temàtiques de mobilització: antiracisme, fòrums socials mundials, agenda LGTBI, moviment okupa… El gran esclat ciutadà del 15M de 2011 marca un nou punt d’inflexió: retorna el conflicte socioeconòmic; i el gir espacial s’assenta amb força. Emergeix un conjunt de dinàmiques de mobilització connectades a problemes globals, però l’expressió dels quals es produeix en el quotidià. Les grans narratives poden operar com a referents simbòlics i marcs de valors, però els processos de denúncia/resistència generen pràctiques fortament ‘situades’: cobren sentit en el territori.

Assistim a uns anys marcats per el ‘sí que es pot’ de la PAH contra els desnonaments, i pel nou sindicalisme urbà enfront de l’especulació i l’exclusió residencial (Sindicat d’Inquilin@s); per l’acció col·lectiva de les dones en marcs precaritzats d’economia urbana (Kellys, Sindihogar) i per les marees ciutadanes en defensa dels serveis públics (educació, sanitat, cultura). Emergeixen tots ells com a subjectes que comparteixen situacions d’explotació de les seves respectives vulnerabilitats. S’articula el personal i el comunitari: l’autonomia individual es vincula a la reapropiació col·lectiva de la vida quotidiana. Des d’aquestes noves ‘ètiques del nosaltres’ es generen formats innovadors de mobilització: creen relats amb alta capacitat de creació de sentit comú d’època; i desencadenen pràctiques de caràcter trencador, però recognoscibles alhora des de les trajectòries i vivències quotidianes de les persones protagonistes.

L’acció col·lectiva prefigurativa: pràctiques d’autonomia i cooperació

En paral·lel als canvis en les dinàmiques de mobilització, cobra força una realitat que connecta l’acció col·lectiva amb la construcció del comú: la dimensió prefigurativa vehiculada a través d’experiències d’autogestió urbana, pràctiques d’innovació social i iniciatives ciutadanes de solidaritat. Són accions que, des de la voluntat d’anar més enllà de les lògiques de denúncia, situen la cooperació com a eix del seu propi desenvolupament. Una nova gramàtica de dissidències creatives: espais d’autonomia amb voluntat de construir alternatives tangibles, realitats amb capacitat de prefiguració del desitjat a escala general.

1. Les experiències d’autogestió urbana prenen forma com a expressions locals i cooperatives del cicle alterglobalitzador. Es dona en elles una forta presència de la ‘cultura de l’autonomia’ que cristal·litza en iniciatives d’autotutela de drets, sent referents els blocs de cases okupades, les escoles populars o els espais i equipaments autogestionats.
2. Les pràctiques d’innovació social neixen connectades a la cobertura de necessitats bàsiques i no renuncien a alterar relacions de poder en el territori. La seva irrupció es troba relacionada amb els impactes de la Gran Recessió. La reactivació econòmica posterior ofereix un context que permet transitar de pràctiques reactives a estratègiques, que erigeixen models alternatius de producció i accés a béns comuns: des de grups de criança compartida fins a cooperatives de consum agroecològic; des de masoveria urbana fins a comunitats energètiques locals.
3. La pandèmia i els seus efectes provoquen un nou gir en la lògica col·laborativa: emergeixen xarxes i iniciatives ciutadanes de solidaritat orientades al suport mutu, a l’activació de llaços veïnals, per a enfrontar les vulnerabilitats relacionals i materials que la covid-19 deixa al descobert. S’intensifica la dimensió comunitària del benestar, per mitjà de lògiques de suport i reciprocitat. A escala metropolitana de Barcelona, l’enquesta de convivència del IERMB ha trobat un enfortiment de les interaccions veïnals de caràcter informal, en el marc dels espais quotidians (escales i blocs de cases; microbarris…) amb major densitat relacional.

El projecte de recerca col·laborativa SOLIVID1 ha contribuït a localitzar i estudiar més de 3.000 iniciatives ciutadanes en territoris i països d’Amèrica Llatina i sud d’Europa. Emergeix una geografia complexa de solidaritats que es debat entre pràctiques efímeres de xoc i apostes estratègiques; entre l’activació de capital social preexistent i noves connexions amb exclusions múltiples; entre formats organitzatius més o menys innovadors; entre lògiques d’assistència i la producció de subjectivitats col·lectives. I tot això creuat per una dimensió de gènere que exposa tant bretxes ampliades com espais de construcció d’igualtat i reconeixement.

Acció col·lectiva i estat de benestar

Més enllà d’aquests elements, apareix un aspecte clau que requereix una reflexió específica: l’articulació entre l’acció col·lectiva i l’esfera institucional. Fins a quin punt la interacció entre iniciatives ciutadanes i polítiques públiques de proximitat pot funcionar com a motor de canvis en el model de benestar, com a oportunitat de construcció del comú? L’estat de benestar keynesià es va inscriure en una doble coordenada institucional: un model de democràcia representativa amb processos limitats d’implicació ciutadana; i un esquema burocràtic de gestió pública hereu de dogmes weberians. Tots dos paràmetres guarden relació: una democràcia de baixa qualitat participativa encaixa bé amb una administració de baixa intensitat deliberativa. Avui, en ple segle XXI, amb l’enfortiment polític de la proximitat -de la mà del nou municipalisme- i les noves formes d’acció col·lectiva s’obre una finestra d’oportunitat: l’articulació entre l’institucional i el comunitari en una esfera pública compartida. Es tractaria d’explorar un nou espai de trobada i d’aliances entre el potencial universalista de les polítiques públiques i el potencial democratitzador del teixit ciutadà: una reconfiguració de l’estat de benestar, orientada a vertebrar el comú més que a gestionar burocràcies.

Aquest horitzó pot emmarcar-se en tres coordenades:

a) El valor de la comunitat com a lloc de vinculació entre les persones en entorns de quotidianitat. El sentiment de pertinença, l’existència de relacions de suport i reciprocitat converteixen espais en llocs: geografies amb significats col·lectius. En societats complexes el model de ciutadania hauria d’aportar ancoratges comunitaris, mixtures i fraternitats com a condicions de construcció d’igualtat.

b) El valor del ‘commoning’ com a lògica d’acció orientada a la construcció del col·lectiu: la cerca del bé comú a partir de processos de coproducció entre actors.

c) El valor de les xarxes com a forma d’articulació en clau d’horitzontalitat. La governança adopta aquí una arquitectura de subjectes interdependents. Els avanços socials no poden ser ja el producte de l’acció institucional unilateral sinó el resultat de l’intercanvi de recursos entre escales de govern, teixit comunitari i ciutadania. Aquestes tres coordenades poden fonamentar estratègies diverses de col·laboració públic-social en escenaris de proximitat:

–Articular marcs de suport a les pràctiques ciutadanes. L’autogestió urbana, la innovació social i la solidaritat comunitària configuren el teixit de l’acció col·lectiva prefigurativa. La majoria d’aquestes pràctiques emergeixen en contextos de quotidianitat i no resulta fàcil estendre-les. Moltes d’elles neixen des de lògiques reactives i troben dificultats per a transitar cap a models alternatius i estratègics. Bona part es desenvolupen en barris de capes mitjanes, de manera que és el capital social i no la vulnerabilitat el que actua com a força motor de tals pràctiques. La construcció del comú suposa aquí la intersecció d’aquestes iniciatives amb l’institucional a través de marcs de suport que poden implicar:

a) el ‘scaling up’: portar les iniciatives solidàries més enllà dels seus límits territorials i poblacionals originals, amb la dimensió digital com a bretxa d’oportunitat

b) el ‘scaling out’: impulsar la rèplica de les pràctiques més reeixides i la seva interconnexió per mitjà de xarxes horitzontals, ampliant així l’abast sense perdre els avantatges de la proximitat

c) el reequilibri socioespacial: contribuir a una difusió social i territorial equilibrada de les iniciatives, posant l’èmfasi en la seva penetració entre els grups i els barris d’elevada vulnerabilitat.

–Impulsar relacions estables de coproducció amb les pràctiques ciutadanes. Assumir els límits respectius de les polítiques públiques tradicionals i de les dinàmiques d’acció col·lectiva, hauria de ser un esperó per a l’impuls d’accions conjuntes sobre la base de marcs de col·laboració estables. La resiliència de les ciutats davant una crisi profunda i intensa com l’actual passarà, en bona part, per la capacitat de teixir xarxes de col·laboració públic-comunitària que conjuminin els recursos institucionals amb les energies socials que la pròpia crisi ha contribuït a activar. Això pot plasmar-se en un mínim de tres tipus d’aliances:

a) els plans de barri orientats a reforçar capacitats veïnals de gestió i resolució de problemes, i a dotar de naturalesa comunitària a les xarxes de serveis públics de proximitat

b) la cocreació de polítiques, com a processos d’implicació del teixit social en tot el cicle de disseny i implementació, per a sumar coneixements distribuïts i sintetitzar intel·ligències col·lectives

c) la gestió ciutadana de serveis i espais, per a transitar d’equipaments públics a béns comuns; per a convertir les geografies físiques de prestació de serveis en geografies col·lectives de construcció de ciutadania.

En síntesi, la Gran Recessió primer i la Pandèmia després han generat condicions d’extensió i innovació de l’acció col·lectiva. Al costat d’això, les transicions del canvi d’època han anat traçant coordenades de reconstrucció de la ciutadania més enllà de l’estat de benestar clàssic. En aquest nou camp de joc sorgeix la possibilitat de connectar les polítiques socials de proximitat amb les iniciatives ciutadanes de solidaritat, i articular així el camp del comú com a llavor de transformacions i com a gramàtica d’un nou contracte social per al segle XXI.

[1] https://www.solivid.org/ Investigació en xarxa impulsada per GURB, IGOP i IERMB (UAB)