Recordo la quantitat de gent que en el 15M venia amb idees sobre com donar la volta al país. Gent preparada que sabia com volia construir el futur d’una generació, la seva, que vèiem (i veiem) molt fosc. És evident que des de llavors fins ara han passat moltes coses. Entre elles, un govern de coalició a Espanya que ha posat en marxa una agenda legislativa sense precedents, especialment en el camp del feminisme i en el del mercat laboral. No obstant això, observem com la mobilització d’aquelles forces enormement dinàmiques va perdent força o s’ha redirigit cap a altres espais d’impugnació perdent el seu sentit original: la presa del control d’aquest país.
Ara, més de deu anys després d’aquell moment, sembla sorgir una lògica de restauració al voltant dels partits clàssics, la ultradreta i la Casa Reial. Moviments com l’independentisme i l’Espanya buidada, però, ens recorden que la crisi de règim continua oberta i que segurament la millora de les condicions materials de la ciutadania no és suficient. Si bé aquesta ambiciosa agenda legislativa en el camp dels drets civils i socials, en qüestions com l’augment del Salari Mínim Interprofessional, per posar un exemple, ha suposat un gran avenç i ha estat de vital importància, no hem de quedar-nos només aquí. Tampoc es tracta, únicament en aquest cas, del model d’Estat basat en Monarquia o República, sinó en un moviment de fons que té a veure amb una reformulació completa de l’arquitectura de l’Estat o, dit d’una altra manera, un nou contracte social.
El 69% de la ciutadania es declara poc o gens satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia segons l’últim estudi del CEO. Potser això té a veure amb el fet que el 64% del cens actual no va votar l’actual Constitució. Fins i tot sent majoritària la generació del 15M, la renovació generacional encara no es dona, i la generació de la postguerra i la generació Boomer continuen sent les que porten les regnes de la direcció del país, exercint de manera massiva el seu dret al vot i la direcció d’Estat des de diferents àmbits. És evident que cada generació és filla de la seva història i, per tant, hi ha diferents visions generacionals del país que s’han de resoldre a favor dels qui han de liderar les pròximes dècades. Però, per això hem de fer un pas endavant. Tots els grans processos de transformació històrics han comptat amb un notable pes de la joventut. Aquesta vegada no pot ser una excepció.
Un país es construeix des de molts àmbits, des del món laboral, el cultural, el sindical, el científic o l’acadèmic. És necessari que fem una crida a construir un país des de cadascun d’aquests espais en els quals contribuïm cada dia. I fer-ho entorn d’una alternativa política que permeti a la nostra generació prendre definitivament les regnes del país i portar endavant els canvis profunds que necessita la nostra societat.
Necessitem un nou moviment ciutadà al voltant de la nostra generació que sàpiga establir les bases del país que volem i que contribueixi amb la seva creativitat i el seu esforç a posar-lo en marxa sobre les bases del progressisme, el feminisme i la cura del medi ambient. Tota aquesta energia, totes aquestes idees, tota aquesta voluntat de prendre el control i fer un país a la seva mida han de tornar a aflorar si volem avançar definitivament cap a un nou contracte. Un nou contracte on es redueixin les diferències de renda i s’aparellin les condicions de vida i accés a llocs de direcció entre homes i dones i on sigui efectiva la igualtat d’oportunitats.
La disputa entre un país modern i continuar amb el que tenim segueix en marxa, però per guanyar aquesta disputa hem d’activar-nos i posar-nos a construir juntes i junts un projecte en el qual participem amb convicció, en què ens puguem veure reflectits i suplir la resignació per la il·lusió de crear una cosa conjunta des de baix. És el que ens dona sentit com a comunitat, assumir-nos com a propis els uns als altres, visquem en la part del país que sigui, siguem o no coneguts. Participar del mateix projecte creat amb les nostres pròpies mans ha de ser la base del nostre constructe d’identitat més enllà de la diversitat de llengües i cultures que atresora el país.
Som la generació que en l’actualitat està cridada a prendre el control d’un país divers, una construcció de la qual estar orgullós, de la qual puguem mirar enrere en el temps i saber que és el nostre llegat. Hem de recordar perquè vam venir: recuperar l’ambició de ser i prendre les regnes amb energia i determinació al voltant d’un espai polític que pugui representar aquests anhels de prendre el relleu i projectar el país que volem per als pròxims vint anys i que els nostres fills i filles hauran d’actualitzar quan arribi el seu moment.
Rise up, Spread the word and Take the lead.
Catalunya Plural, 2024 
