Philippe Van Parijs explica en una entrevista recent que en el primer congrés del Basic Income Earth Network fora d’Europa, a Ciutat del Cap el 2006, un col·lega sud-africà se la va acostar per dir-li: “Philippe, ets tan arrogant com Karl Marx. Ell pensava que el socialisme només es podia donar als països industrialitzats, igual que tu penses que la renda bàsica només es pot establir als països desenvolupats, però, així com va ser a la Rússia agrària on es va produir la revolució socialista, és en un país com Sud-àfrica on s’introduirà per primera vegada la renda bàsica‘.
Quan es parla de la possibilitat d’una Renda Bàsica Universal (RBU) també sol aparèixer amb la intuïció que es tracta d’una idea a què només han arribat, o poden pensar, països prou “rics”. En realitat, formulacions diferents de la idea de RBU no només porten defensant-se i estudiant-se a molts països del sud global des de fadècades,sinó que s’han generat una sèrie de debats als quals valdria la pena parar atenció si abandonem certa condescendència amb què solem observar. És més probable del que pensem que en realitat estiguem bregant cada cop més amb problemes similars en ambdós mons. Dani Rodrick escrivia fa poc precisament sobre aquesta “convergència de dificultats” en un altre recent article, veient com, irònicament, al contrari del que s’havia pensat per part dels països rics, aquesta s’estava donant cada cop més cap avall que cap amunt.
Gairebé des dels seus inicis, al centre de la coneguda com a “economia del desenvolupament” es troba el famós plantejament del “dualisme productiu”. De manera resumida, es deia que el problema dels països del Sud estava al peu del canó entre un estret sector amb accés a tecnologia avançada i una gran majoria, fora d’aquests circuits, i condemnats a una productivitat extremadament baixa. Per contrast, els països “desenvolupats” semblava que tenien la capacitat d’incloure la major part de la població al primer sector. Com assenyala Rodrick, això des de fa temps ha deixat de ser així i aquesta bretxa és cada vegada més evident també als països del Nord. El resultat és que sembla que avui estem fent-nos les mateixes preguntes que des del Sud fa temps que intenten contestar.
En aquests mons “duals” les transferències d’efectiu s’han convertit en les darreres dècades en part del panorama substancial de polítiques estatals, un tomb respecte als anys noranta, on la idea de “donar diners als pobres” havia estat rebutjada per tothom els grans actors. Avui dia, i cada cop més, l’efectiu està desplaçant la gran majoria d’ajuts en espècie. Índia fa temps que reemplaça de manera gradual el seu Sistema de Distribució Pública, que lliura aliments i altres béns als pobres, amb transferències monetàries, i genera en paral·lel un ampli i antic debat sobre la possibilitat d’una RBU. A l’Àfrica Oriental, l’organització benèfica Give Directly ha distribuït milions de dòlars directament als comptes bancaris d’agricultors pobres a Kenya, Rwanda i Uganda, generant evidència de gran qualitat al respecte. Al Brasil, l’èxit relatiu de programes com Borsa Família (on el nivell de renda és autodeclarat), reduint la meitat la pobresa extrema del 9,7% al 4,3%, i la desigualtat d’ingressos en un Gini del 15% arribant a gairebé 14 milions de llars, 50 milions de persones, ¼ de la població, continua fomentant la discussió sobre els límits de les prestacions focalitzades. A Mèxic el govern de López Obrador, des del gener del 2019 ha estès a tota la població la seva política de renda universal i incondicional per a majors de 70 anys que operava a la Ciutat de Mèxic des del 2003, assolint un 90% de la població objectiu gairebé 8 milions i mig de persones. Xile acaba d’aprovar fa uns quants mesos, seguint l’exemple Mexicà, una pensió garantida universal (el principal requisit és tenir 65 anys o més i que no s’integri una llar pertanyent al 10% de la població amb més ingressos).
Això només són alguns exemples, i és important recalcar que les quantitats solen ser molt modestes, encara que normalment suficients per reduir significativament la pobresa extrema en aquests llocs, i que la lògica paternalista estatal segueix calant moltes d’aquestes polítiques. Però, el fet interessant, és que, d’una manera o altra, la tendència, des de fa temps, és la de diluir la separació entre prestacions contributives i les no contributives, buscant obtenir objectius de seguretat d’ingressos més enllà de la possibilitat d’accés a l’ocupació remunerada per a tothom. Amb això, cada cop més, nocions com la de l’universalisme i el del dret a l’ingrés esdevenen conceptes fonamentals sobre els quals és possible pivotar.
El gran pes del treball anomenat “informal”, els problemes de clientelisme i corrupció o simplement el cost administratiu associat a la gestió de prestacions condicionades i l’extremada fragmentació dels programes de benestar fan en realitat per a molts la lògica universalista més intuïtiva i acceptable per amplis sectors. Aquestes eren les raons que també van portar a la CEPAL a proposar una renda bàsica d’emergència per a tota l’Amèrica Llatina durant la pandèmia. Molts d’aquests països han mostrat les últimes dècades una via cap a l’universalisme de les transferències monetàries que mereix atenció com a via alternativa a la dels països tradicionals del Nord. L’esperança que molts tenien durant les primeres dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial que els mercats laborals formals dominarien i, per tant, augmentar automàticament la clientela de les assegurances socials, no s’ha materialitzat als països del Sud i estan prenent les seves decisions. Als països del Nord, en canvi, sembla que recorrem el camí invers. Els problemes de molts d’aquests països encara són enormes i diversos, però si intentem treure’ns del cap la idea persistent però obsoleta, que hi ha els qui estan ja desenvolupats i altres que venen simplement seguint el camí -com li retreien a Van Parijs-, potser podem començar a mirar al Sud, almenys, amb els ulls curiosos de qui encara pot aprendre alguna cosa, més en temps de crisis.
[1] L’ entrevista està a l’ últim capítol de Sloman, P., Zamora, D., & Pinto, P. R. (Eds.). (2021). Universal Basic Income in Historical Perspective. Palgrave Macmillan.
Catalunya Plural, 2024 
