La novel·la gràfica Diez mil elefantes narra l’expedició d’un equip de fotògrafs i cineastes que va viatjar a Guinea el 1944 per a retratar aquesta colònia espanyola en el cor d’Àfrica durant els primers anys de la dictadura franquista. En el còmic, editat per Penguin Random House, el periodista i documentalista Pere Ortín, juntament amb l’artista multidisciplinari i il·lustrador guineà Nzé Esono Ebalé, contribueixen a la construcció de la memòria sobre el passat colonial espanyol.
Els autors recuperen la mirada d’un d’aquests protagonistes què, històricament, l’ordre del món s’ha obstinat a desplaçar cap als marges. La veu de Ngono Mbá, un dels portejadors que va estar al servei dels documentalistes espanyols, és la que explica amb gran lucidesa com va ser l’expedició, que va durar dos anys, i va deixar un enorme arxiu audiovisual. No obstant això, el temps i el desinterès la van acabar per relegar a l’oblit.
L’obra Diez mil elefantes aborda el treball de l’expedició d’Hermic Films entre 1944 i 1946, en aquella antiga Guinea Espanyola. La dictadura franquista els va encarregar documentar, “des del punt de vista cinematogràfic i fotogràfic, les suposades bondats colonials que la metròpoli espanyola estava duent a terme en aquella part d’Àfrica”, explicava Pere Ortín durant la presentació del llibre (el 4 de maig, a la Casa Seat).
El còmic Diez mil elefantes amaga una obra d’art en cada pàgina. Els dibuixos del talentós artista equatoguineà Nzé Esono Ebalé van ser realitzats íntegrament amb vuit colors diferents de bolígrafs Bic, i es complementen amb els collages que el multifacètic Pere Ortín va realitzar utilitzant les fotografies que li van ser cedides per la família de Manuel Hernández-Sanjuán, el director de l’expedició Hermic Films.
“Fins i tot a la presó es dibuixa, aquí està la revolució”
Guinea Equatorial és un territori molt particular. És l’únic país d’Àfrica en el qual es parla espanyol i té al dictador més longeu del planeta. Va ser una colònia espanyola, que va aconseguir la seva independència el 1968 gràcies a la militància dels nacionalistes equatoguineans, i a les pressions exercides per Nacions Unides. A partir d’aquest moment, es van succeir dues llargues dictadures: la primera va durar més de 10 anys i la segona porta més de 40, i s’estén fins al dia d’avui. El 1979, l’actual president, Teodoro Obiang Nguema, va prendre el poder a través d’un cop d’estat, i després de gairebé 43 anys en el poder, ostenta el títol de ser el dictador que porta més anys en el càrrec, a nivell mundial.
“Els bolis són la rebel·lia de tota la vida. Jo vull dibuixar, m’han ficat a la presó per dibuixar, m’han pegat per dibuixar”, deia Nzè Esono Ebalé entre llàgrimes, durant la presentació del còmic que exhibeix les seves obres d’art. Ell va néixer dos anys abans de l’arribada d’Obiang al poder, en la localitat de Mikomeseng. Artista, però abans de res activista, pels seus dibuixos va ser tancat a Black Beach, una de les pitjors presons del món: “A Guinea m’havien amenaçat a mi i al meu fill abans d’anar-nos-en a El Salvador. Llavors, quan vaig arribar allí, amb tota la ràbia, vaig crear un bloc de caricatura escatològica. El que em porta a la presó és dibuixar els collons d’Obiang”, relatava Ramón -que és el nom catòlic de Nzè Esono Ebalé – en la presentació del llibre.
Nzé Esono Ebalé està convençut, que van ser aquests mesos a la presó els que li van donar la gran potència que revesteixen els dibuixos que va crear per a Diez mil elefantes: “Aquest llibre el vaig dibuixar amb aquesta força perquè el dibuix era l’única cosa que podia donar en agraïment a tots els que em vau ajudar a sortir de la presó”. Així mateix, manté l’esperança que les coses canviïn al seu país, a través d’una revolució cultural: “Fins i tot quan estàs a la presó es dibuixa, aquí està la revolució. En aquesta revolució, jo com a dibuixant, dibuixaré”, deia ressaltant la importància que té, per a ell, el rol de l’art per al canvi polític i social.
“Aquesta és possiblement l’única història que hagi d’explicar a la meva vida”
“Es publiquen 68.000 llibres en espanyol per any, i la majoria estan repetits, i jo almenys en tinc un que no està repetit”, destacava Pere Ortín en la presentació del llibre que, per a ell, va implicar un procés que va durar més de dues dècades de recerca. Els dos autors consideren que aquesta història és la culminació d’alguna cosa que porta gestant-se molt més temps que els tres anys i mig que van trigar a donar forma al còmic. En aquest sentit, Pere Ortín explicava que aquesta és una de les històries més importants de la seva vida: “Ara que la veiem publicada és la sensació de guau, quin viatge hem fet!, quin viatge vital, sentimental, intel·lectual, cultural, històric. En el personal, és un viatge que ha estat molt lent. Ara ens adonem, que els Diez mil elefantes és un viatge en què anàvem lent perquè anàvem molt lluny”.
Es tracta d’una història que, a Ortín, li va portar més de 25 anys de treball: “Jo vaig descobrir aquesta història a la fi del segle passat, en un dels meus viatges periodístics per Guinea Equatorial, quan uns ancians em van parlar d’uns cineastes i uns fotògrafs espanyols”. Aquest va ser l’inici de la recerca que li va permetre verificar que es tractava d’una història real, i trobar els materials filmogràfics, en l’antiga seu de la filmoteca de Madrid.
L’accés a les fotografies- presents en el llibre en forma de collages, una tècnica que maneja amb gran mestratge-, el va aconseguir a partir del contacte amb l’únic membre viu de l’expedició, Manuel Hernández-Sanjuan, el director de l’aventura d’Hermic Films, amb qui va arribar a travar una certa amistat. Pere Ortín explica que, “després de les meves entrevistes, de la meva insistència, de la meva recerca i que sempre li vaig demostrar que aquella em semblava una expedició molt interessant, i un treball molt valuós, amb els anys, finalment em va cedir el seu arxiu fotogràfic de més de 5.500 fotografies i els drets per a utilitzar-les, juntament amb les seves pel·lícules”.
Per a Nzé Esono Ebalé, el llançament de Diez mil elefantes representa un moment de plenitud personal i professional: “Des de la presó fins avui, aquest és el punt de culminació més gran”, comptava a l’auditori durant la presentació del llibre, on també expressava el seu desig de tornar a la seva Guinea natal, on encara corre perill de ser empresonat, novament, pel règim d’Obiang.
“Es pot pensar de manera crítica apel·lant a la imaginació i a la bellesa”
El llibre també és l’expressió d’un periodista cansat de les maneres de fer de la seva disciplina i que cerca noves maneres de narrar: “Avui dia es continua explicant Àfrica, gairebé exclusivament, de la mateixa manera que fa 40, 50, 60 o 70 anys, amb els mateixos clixés, amb els mateixos tòpics, raonaments, les mateixes suposades veritats i racionalitats, sense enfrontar-se a altres cosmogonies, a altres maneres d’entendre el món, a altres sensibilitats, a altres desitjos, a altres mirades, que tenen altres societats”, relatava Pere Ortín per a il·lustrar una manera de veure i representar a Àfrica que només viu en la imaginació dels blancs, configurant allò que ell sol denominar “veritats inventades i inventores”.
Diez mil elefantes va enfrontar als seus autors al desafiament d’idear una manera de recuperar una memòria no memoritzada, escapant dels llocs comuns de la cosmovisió occidental: “Hi ha massa gent vivint dels fantasmes d’Àfrica, i tinc un amic, Pep Bernadas -editor i cofundador d’Altair-, que els anomena “africófags”, la gent que menja d’Àfrica. És una història que a mi sempre m’ha interessat molt des del punt de vista del pensament crític”, assenyalava Pere Ortín respecte a la mirada crítica, que sense dubtes va saber imprimir en el seu llibre.
Per això, per al periodista, la pròpia forma en la qual va ser construït el còmic constitueix una declaració en si mateixa: “Ramón i jo volem demostrar, que entre africans i europeus es pot construir d’una altra manera, es pot treballar junts, es pot reflexionar, i pensar críticament junts, amb duresa, amb acidesa, amb responsabilitat, i també amb valentia. També volem demostrar, i tant de bo ho hàgim aconseguit, que es pot pensar de manera crítica, apel·lant a la imaginació, a la bellesa, i a una intel·ligència emocional crítica”. D’aquesta manera, darrere de l’obra, subjau la cerca d’una manera d’apropar mons, rebutjant els tòpics del pensament europeu.
En les seves pàgines, s’adverteix la potència i la sensibilitat d’una narració aconseguida a través d’una perspectiva diferent: “El diàleg s’estableix d’igual a igual, però realment d’igual a igual. Perquè els occidentals estan en els mitjans de comunicació, en l’antropologia, en la política, sempre tenen la raó. Llavors assumir que pots estar equivocat, per a mi ha estat un procés d’alliberament intel·lectual, mental, narrativa. El punt de fuga defineix a l’objecte dibuixat: canvies el punt de fuga, canvia l’objecte. No és que ha canviat l’objecte, sinó la teva perspectiva”, explicava Pere Ortín sobre la seva manera de pensar la construcció d’aquest particular relat decolonial.
Catalunya Plural, 2024 
