Avui, trenta anys després de la mort de Camarón de la Isla, tots hem crescut i les coses del flamenc a Catalunya van ocupant el seu lloc natural. Alguns dels millors artistes són d’aquí i els escolten a Andalusia, Tòquio o Madrid. Hi ha molta feina de formigueta del Taller de Músics, les penyes de barri o les escoles de ball, i si no hi ha més flamenc en directe és perquè els programadors o les sales no creuen prou amb el públic local i aposten pel suposat diner guiri.
Després de morir Camarón, la Mina va ser el primer lloc en inaugurar un bust de l’artista. L’estela impressionant del geni del flamenc a Sant Adrià del Besòs va deixar un pòsit important en els incipients joves afeccionats del país, i l’any següent va néixer el festival Ciutat Flamenco; després va venir una llarga i fecunda llista d’artistes flamencs catalans que no s’esgota.
Divendres, 20 de maig, s’inaugura la 29èna edició del festival, que rendirà record, homenatge i estudi al capital primer concurs de cante jondo de Granada, que es va fer ara fa un segle. I això passarà a Barcelona. Avui les coses s’entenen així, amb normalitat, sense més. La riquesa cultural d’un lloc la fa la gent. I el dia a dia ens acaba clavant a la terra el nostre llegat cultural. I al final tots som terra de la qual emergeixen noves riqueses. Sempre és així. Olé!
Ciència i ‘cante’
Músic, compositor i musicòleg, David Leiva (Almeria, 1977) és el director del festival que respon al seu propi perfil. Amb una mà a la guitarra i l’altra als llibres, Leiva entén Ciutat Flamenco com un punt de trobada entre la investigació i l’espectacle i tot amb una certa bis pedagògica. “El festival té dues potes, la programació musical i el congrés de flamencologia. El congrés, dissenyat per un potent comitè científic, arriba a la quarta edició amb més debats, amb més doctors i doctorants, més universitats i escoles”, explica amb l’entusiasme de l’erudit. “De l’estranger i de moltes músiques del món, cada dia hi ha més gent interessada en conèixer les possibilitats rítmiques del flamenc. Nosaltres procurem donar aquesta visió moderna i oberta a través de les ponències presentades a les taules de pedagogia i les d’investigació”.
Consulteu la web ciutatflamenco.com i us adonareu del viu caràcter cosmopolita, divers i universal del flamenc d’avui en dia (que beu del de tota la vida, és clar). S’ha acabat allò dels puristes i els renovadors; ara el flamenc és de tothom i d’arreu del món. El mestissatge musical del que s’apropien els ritmes llatins ja fa anys que el practica la música flamenca. Joe Beck, Miles Davis, Chick Corea, John Mclauhgin o Max Roach es van contagiar de Sabicas, de Lucía o Morente per inaugurar un nou llenguatge musical que avui és tan global com el palo d’un cantaor en una penya de Cornellà o del Puerto de Santa María.
Aquesta realitat es fa amb músics, productors i sales de concerts, però és el treball intel·lectual el que li dona una dimensió irrefutablement original i universal. I tot això és Ciutat Flamenco.
El vèrtex entre la ciència i la música serà el primer festival de cante Ciutat Flamenco, un certamen que recupera la memòria d’aquell primer concurs de 1922 que van organitzar Manuel de Falla, Joaquín Turina i García Lorca a Granada. Llavors el guanyador va ser Diego Bermúdez Cala El Tenazas i va rebre una menció especial un joveníssim Manolo Caracol. Ara aquest concurs es reprèn dins el Ciutat Flamenco amb caràcter bianual, alternant-lo amb el concurs de guitarra. La història continua a qualsevol lloc, i una capital del flamenc com Barcelona li ha de donar continuïtat. “La gent de Granada ens feliciten per recuperar la memòria del concurs un segle després”, assegura David Leiva. “A més, es cantaran tots els ‘pals’ per fer-ho més atractiu al públic i més intens als artistes”. Olé!
Llegeix l’article complet a París/BCN
Catalunya Plural, 2024 
