Per un cop a la vida començaré el lliurament d’aquest dijous amb una nota personal, mescla d’agraïment, doncs a vegades és bo fer-lo aflorar. La setmana passada vaig tenir la sort d’assistir a la taula ciutadana de Patrimoni en qualitat d’expert, nomenament degut en bona part a aquestes Barcelones. És per això que vull agrair als lectors la seva fidelitat setmanal envers aquests articles, pensats amb la idea de ressuscitar al nostra segle la idea de tots els barris de Barcelona de Huertas i Fabre.
Cada peça és un repte, també un divertiment. Avui ens mourem molt a partir de poques, més aviat escasses pistes. No puc ocultar la meva fascinació pel número 13 del carrer Xifré a la seva cantonada amb el passatge de Bassols. És un edifici bell, encara més per la seva recent restauració a càrrec de l’estudi arquitectònic Inaflat, apreciats perquè m’enviaren l’alçat de la finca per a iniciar les meves habituals cabòries.
La referència més inquietant era la seva cronologia, doncs data de 1928 i constitueix un de tants exemples d’estètica de ressaca, com si el seu propietari volgués quelcom especial sense voler cenyir-se del tot al gust de l’època, a les acaballes del Noucentisme o si prefereixen a un llarg limbe envers cert Racionalisme, llançat a la República i concretat amb un estil molt particular durant la immediata postguerra.
Ramon Caymel volia un immoble amb aires modernistes i decoracions noucentistes, i així li brindà el responsable, Josep Castelló Rabés, no tant un anònim del seu ofici, sino més aviat un nom marginat amb una història privada ben arquetípica de la seva centúria a Barcelona.
Es llicencià com arquitecte el 1912 amb un projecte sobre un cementiri general a la capital catalana. Més tard el localitzem el 1935 al congrés d’arquitectes de llengua catalana, celebrat a Tarragona, on presentà dues ponències, una sobre possibles solucions de la crisis del sector de la construcció i una altra dedicada a l’organització dels serveis municipals, no en va era empleat pels serveis tècnics de l’Ajuntament Comtal.
Per la seva banda, Ramon Caymel apareix amb certa profusió a la Gaseta Municipal, i és fàcil imaginar-lo, dins d’aquest càlcul de suposicions, com a contractista d’obra, amb propietats repartides a les zones del Clot, el Guinardó i el Camp de l’Arpa. A la primera destaca la seva homònima vivenda al número 8 del carrer de Rafael Capdevila, abans passatge de la Mel, nom a recuperar perquè el tal Capdevila fou regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, cap del Sometent del districte desè i rebé la medalla al mèrit militar, a més de viure en aquests paratges, causa del canvi nominal de 1953.
La casa Ramon Caymel del passatge de la Mel, el traçat d’aquesta culmina amb vistes al mosaic dels paraigües Budesca del carrer del Clot, és de 1910 i fou erigida per Ignasi María Colomer, un altre secundari gens de luxe amb repertori entre Barcelona, com el magatzem d’Antonio Capell al carrer Benet Mercadé de la Vila de Gràcia, i províncies. En aquest punt hi ha semblances amb Castelló Rabés, qui durant la postguerra trobà feina a Esplugues de Llobregat, on la torre Martí Santcliments, amb una balconada de totxo ben característica del període, fou el seu gran llegat.
Al Guinardó, Caymel temptà la sort al 51 de Verge de Montserrat, reemplaçada el 1958 per la verticalitat imperant després de la fi de la Guerra Civil, mentre al Camp de l’Arpa, a més de la nostra protagonista, tingué el 26 del carrer Rogent.
El 13 de Xifré fou pensat per a lloguer; així ho ratifica un anunci de 1929 de La Vanguardia, on es parla d’un pis amb una habitació gran, menjador i terrat, amb el plus de ser barat, quelcom comú a les ofertes i possibilitats de Caymel, amb varis litigis el 1935 per reclamacions d’entitats bancàries i de crèdit.
Per voler economitzar les jugades li sortien cares. El seu camí en comú amb Castelló Rabés no es limità a Xifré 13, arquetip a l’actualitat de com haurien de ser les rehabilitacions d’aquest significatiu carrer, i no tan sols per ser el primer en trencar l’ample de l’Eixample. El seu valor radica a la riquesa de la seva arquitectura, a cavall entre el fin de siècle decimonònic i els inicis del Nou-Cents. Si fóssim sensats protegiríem el conjunt i ponderaríem la seva varietat dins allò unitari de desenvolupar-se durant un mateix cicle històric, quelcom natural i per desgràcia ressaltat massa poques vegades.
D’altra banda, no hauríem de descartar com Caymel Canela, amb un germà resident al carrer de la Verneda i mort amb quaranta anys el 1943, volgué aquesta heterodòxia entre ornament i tribunes per a diferenciar-se de la resta del carrer, però anem a les afinitats gens electives entre els dos homes, desapareguts a la postguerra, potser per motius comuns.
Josep Castelló Rabés fou un dels més de set mil funcionaris municipals depurats per la Dictadura per simpatitzar amb la causa republicana. Només es revisa el seu expedient el 1949 quan aportà nous documents susceptibles de modificar la seva situació. Tot i així, durant els anys quaranta realitzà informes, amb tota seguretat per la precarietat de l’equip municipal. A mitjans dels cinquanta donem per darrera vegada amb els seus cognoms, quan sol·licità un augment de la seva pensió. Qui sap si algú es penedí de tant maltractament per a conferir a la víctima un final digne, i res hi ha més bonic que recuperar la memòria de tants anonimats maleits per la Història, el malson del que Stephen Dedalus i tots nosaltres volem despertar per a viure millor, sense l’estrident soroll de ser sacsejats pels seus vaivens, gairebé sempre contraris al triomf de la pluralitat.
Catalunya Plural, 2024 
