Les persones que ens dediquem a l’acció social ens replantegem quotidianament quin model d’atenció per a la recuperació i reapropiació de drets vulnerats estem oferint . Creiem que es necessari revisar l’acció socioeducativa per fer front a les violències sistèmiques des de l’arrel. Tot i ser conscients de les limitacions estructurals de base, tenim marge de maniobra davant d’aquest engranatge sociopolític?
En un dels programes per la millora de la ocupabilitat de la Fundació Surt (DIMO) , acompanyem a dones en situació de prostitució en l’accés a drets i en l’enfortiment de competències pel propi desenvolupament integral. Com agents socials, tenim la responsabilitat de visibilitzar com ens travessen els diferents sistemes d’opressió en un marc neocapitalista patriarcal:
Per una banda, la majoria de dones que arriben al dispositiu estan en una situació de pobresa econòmica greu, algunes d’elles sobreateses pels serveis d’atenció social (de caràcter generalista i d’altres més especialitzats) lluitant per una cobertura intermitent de les necessitats bàsiques i de seguretat en el context. Constantment, ens trobem atenent des de la urgència, i la prioritat de supervivència impossibilita qualsevol tipus de procés personal i col·lectiu. D’aquesta manera, dificulta una acció socioeducativa transformadora.
Arrel de la crisis sanitària pandèmica, s’ha debilitat en accés la garantia dels drets socials , repercutint sobretot en aquells col·lectius més vulnerabilitzats i estigmatitzats, com serien les dones racialitzades en situació administrativa irregular i que exerceixen la prostitució. Per exemple, una de les situacions de desprotecció social que s’ha evidenciat ha estat la digitalització dels drets. Ja que, molts dels processos administratius i d’atenció social s’han informatitzat , deixant a títol individual la responsabilitat de capacitació digital que s’hauria d’abordar col·lectivament, i des de les pròpies institucions.
Una de l’estratègia que utilitza el sistema socioeconòmic vigent és la hiperesponsabilització de la ciutadania en l’apropiació de drets bàsics. És a dir, des de les institucions es reforça la idea de la meritocràcia en una nova falsa “autonomia apoderadora” obviant un escenari estructural en el que interseccionen múltiples violències que dificulten un progrés social real. Les estructures de poder adopten un nou paradigma de capitalisme emocional (Illouz,2007) en el que es diposita a l’individu tota la càrrega en l’obtenció del propi benestar personal. Tal com diu Illouz (2007), el nou paradigma socioeconòmic ha neutralitzat la consciencia de classe i altres factors d’opressió a través de la instrumentalització de la emocionalitat. La romantització de les competències emocionals i la gestió dels propis processos i recursos personals no deixa de ser un mètode amable i seductor de regulació social que perpetua els sistemes d’exclusió. D’aquesta manera, s’està legitimant un perspectiva individualista-neoliberal en nom de l’erradicació del model assistencialista en els serveis.
Davant d’aquest escenari, des del DIMO adoptem una metodologia constructivista i per competències des de un prisma crític, és a dir, acompanyem perquè les dones siguin protagonistes del propi projecte vital incidint en el desenvolupament de la seva autonomia. Tot i que, creiem imprescindible incorporar una mirada crítica des de la pedagogia feminista que problematitzi les lògiques mercantilistes del capitalisme emocional. En altres paraules, facilitem espais per poder visibilitzar i desarticular tots aquells mecanismes estructurals i de socialització que conformen un sistema de desigualtats. A fi de col·lectivitzar noves formes de ser , estar i relacionar-nos amb el món per garantir la sostenibilitat de la vida, incidint en la reapropiació dels processos emocionals lliures de marcs delimitats .
-Illouz, E. (2007). Intimidades congeladas: las emociones en el capitalismo. Katz editores.
Catalunya Plural, 2024 
