La funció més meravellosa que realitza tot l’entramat de biodiversitat alada és la posta d’ous, i la cria posterior dels pollets. Pel que s’ha observat fins ara, la persistència de l’espècie mana sobre les apetències particulars de cada individu en concret; bé, algun despistat hi haurà. Qui sap fins a quant discorren els ocells. El cas és no desaparèixer com a espècie, distintiu biològic com a pocs. Desconec si aquesta estratègia s’explica a les aules: en general, pot més l’interès col·lectiu que l’individual. Per això, gosem proposar un projecte escolar sobre la saviesa dels corbs i altres ocells.
Des de petit em van atreure els corbs. És possible que no fos pel seu plomatge, (què pintava que fossin tots negres!) ni perquè practicaven un cant amb nom poc atractiu, “grallar”, que més que un cant sembla un grinyol d’una frontissa poc greixada. Un sobrenom popular identificava aquests còrvids com les gallines del capellà, devia haver en aquest significat una mica de sarcasme per alguna malquerència. Però m’agradaven. Eren molt abundants a l’ermita i això els donava una mica d’influència religiosa, que mai no ve malament. No arribava a convidar-los a casa meva i fer-los els meus confidents, com Azarías amb la seva intel·ligent graella (La Milana) a la pel·lícula de Mario Camus Els sants innocents, ara ben recordada després de la mort de Juan Diego. Una excusa per passar-la a les aules de la gent gran i fer un cinefòrum molt participatiu.
A l’escola havíem llegit algunes faules d’Esopo; temo que això no es porta ara. Una explica que un corb assedegat, m’ho imaginava a l’estepa on vivíem, se les enginyava per beure d’una gerra mig buida. Com que no arribava amb el bec, astut ell, anava emplenant a poc a poc el recipient amb pedres fins que al final l’aigua pujava. Va poder beure i així sadollar la seva asfixiant set. Però Esopo també s’ocupa a El corb i la guineu que algú intel·ligent, si fa cas a adulacions de gent astuta, com la guineu, es pot quedar sense el seu preuat aliment. Per això, totes les faules tenen la seva moralitat.
Vaig passar la meva infància vital i escolar en un poble dels Monegres saragossans, a la més dura estepa. Allí abundaven els còrvids. Tant que l’escut del poble consisteix en una alzina de la qual sobresurten dues gralles. Tot sobre un fons groc, el del cereal a punt de ser recollit. Qualsevol de nosaltres sabia diferenciar-les de les grages i gralles. Per la seva mida i pels seus cants. La saviesa de les garses, un altre còrvid, havia de ser molt gran i desconfiada. Poques deixaven aproximar-te a elles, ja que feien pensar que els faríem alguna malifeta pròpia dels assilvestrats nois de poble. Ara que ho penso, érem una mica com aquell Nini de Les rates de Miguel Delibes, que més d’una vegada “va contemplar el núvol de corbs reunits en consell”. Vés a saber de què parlaven!
No sé de quina manera els còrvids del meu poble s’hauran vist afectats per la crisi climàtica. El fet és que quan visito l’ermita, abans un dels seus llocs preferits, o vaig pel camp en veig molt pocs. Potser no els va servir la seva intel·ligència per adaptar-se als nous temps, o ja no discorren com abans; ni celebren consells. Li passa també a l’espècie humana, que és capaç de construir grans artefactes tecnològics alhora que destrueix el seu hàbitat. Serà com a la faula d’Esop que el que és útil es perd per la millora de les aparences. Per cert aquesta faula sí que va tenir èxit doncs va ser reproduïda per, entre uns altres, don Juan Manuel, l’Arxipreste de Hita, Samaniego, Hartzenbusch i Jean de La Fontaine. Cito això de les faules perquè em temo que d’això només en saben alguna cosa els grans. Simplificant, diguem que, com li va succeir al corb xerraire, la gent global està desenfocada en aquests moments: parloteja del que és seu sense escoltar els altres. Aquesta seria la nostra moralitat per comentar a classe i veure si el nostre alumnat ho sent així a l’àmbit familiar, polític o social.
Els qui posen el focus a les aus han observat que els ocells, com els arbres i altres criatures lliures, han avançat els seus cicles. Aquest fet no és una simple anècdota. Té moltíssimes repercussions a les xarxes alimentàries globals, perquè és a resultes d’alguna cosa ia més comporta moltes conseqüències. Diuen la gent amant de les aus i els estudiosos de l’ornitologia que, en general, les aus ponen els ous un mes abans que fa uns 100 anys. Podríem aventurar que tot és fruit de l’evolució, de distraccions de les espècies o raons diverses, però els investigadors ho atribueixen al canvi climàtic, com vaig sentir argumentar a qui venia en una botiga de roba de temporada. També diuen aquells que moltes espècies, en particular les que crien en llocs secs amb estius calorosos,
Les distraccions actuals vénen que els arbres brollen en general abans, alhora els insectes es mostren en mesos antany impensables; també les grans migracions de les aus s’avancen al calendari clàssic. Haurem d’oblidar allò que “Por san Blas la cigüeña verás, y si no la vieres año de nieves”. Estaria curiós treballar els refranys on hi ha implicada la natura i veure què opinen nois i noies d’avui, majoritàriament urbanites. Sembla que els ritmes del món ornitològic van canviant, com testifica una publicació recent, febrer d’aquest any, a la revista Journal of Animal Ecologyde la British Ecological Society. Cosa que no sembla estranya al Museu Nacional de Ciències Naturals d’Espanya, que també té una col·lecció d’ous. Opinen que l’augment de les temperatures i l’eclosió consegüent dels insectes estan darrere d’aquests canvis de comportament. Si bé, i ve la saviesa dels ocells, els anys més freds acomoden el seu comportament reproductor a les temperatures constants i variables. Un altre assumpte per a la cerca escolar.
Hem llegit a National Geographic que els corbs de Nova Caledònia són capaços de treure les seves preses amb pals utilitzats amb destresa amb els seus becs, en un article publicat a Sciencie. També s’hi diu que planifiquen les seves tasques amb anterioritat, que tenen una memòria sorprenent per reconèixer cares humanes; recorden si determinada persona suposa una amenaça per a ells i es posen en guàrdia, com nosaltres. Ho explica molt bé aquesta filmació que hem trobat a YouTube . Fa uns cinc anys vam publicar un article al bloc Eco’s de Celtiberia “ La intel·ligència animal té forma d’ocell i es diu corb; encara que la cultura popular ho hagi ennegrit més que les seves plomes”. Tornem a portar el mateix tema aquí per veure si canvia una mica la cultura global sobre aquests. Les escoles que ens segueixen des de Llatinoamèrica poden recollir altres llegendes o veure com els interpretava el nicaragüenc Rubén Darío. Podem sondejar entre l’alumnat quin qualificatiu ve a la ment quan els veu, si és que els reconeix. Doncs això.
Fins i tot els corbs i altres ocells s’han adonat que el canvi climàtic ja és una realitat! En això de l’ adaptació porten avantatge a les tendències de les persones. Aquestes, encara que la seva intel·ligència està demostrada, no reaccionen com deguessin a la realitat general de l’augment de temperatures. O potser es deixen portar per les trucades comercials cap al desenvolupament lligat al consum. Què pensarà el corb que alimentava el profeta Elies? Si el Projecte ocells, que convidem a desenvolupar a les aules, vol saber moltes més anècdotes de còrvids ha de visitar la pàgina de l’Institut Cervantes i el veuran fins i tot a la lírica. Val la pena llegir-hi el poema del Gilgamesh, que assigna al corb la saviesa d’apreciar el final del diluvi universal i no tornar del viatge exploratori que abans havien fet l’oreneta o el colom. L’explorador esmentat en veure que les aigües s’havien retirat es va dedicar a viure allà: picotejar per diversos costats i suposem que graznar d’alegria. Algú pot suposar que canviaria aquella vida per la que tenia a l’Arca de Noè? Encara que l’alumnat no cursi una assignatura que en parli és convenient portar-li llegendes i demanar-li que les interpreti en conjunt. Com aquesta que afirma que un grup de set corbs captius a la Torre de Londres protegeixen la Corona britànica. Això ve de segles enrere, temps en què es va forjar allò que si la Torre de Londres perd els seus corbs o volen lluny, la Corona caurà i la Gran Bretanya amb ella; tot el país es veuria en un caos terrible.
Però la gent els té ulleres. Sembla que l’assumpte ve de la mitologia grega, quan Apol·lo va marxar a Delfos de viatge i va deixar de vigilant de la seva dona un corb, espècie que tenia totes les plomes blanques fins aleshores. El corb va volar ràpid a explicar a Apol·lo com la seva dona havia intimat amb un amant. El déu es va enfadar amb el missatger i va maleir aquesta espècie, canviant-li el blanc lluminós pel fosc negre. Després van abundar els negres corbs a l’art com aquells que va pintar Van Gogh en un dels seus últims quadres, tan complicats d’interpretar. Perquè sobrevolen un groguenc cereal i es balacegen al cel ple de blaus tempestuosos. Potser aquesta és la raó per la qual Alfred Hitchcock els va assignar un paper maligne en la seva pel·lícula Els ocells (The Birds), però ja sabem que el comportament ocellaire es veuria alterat en aquest cas per forces malèfiques, imaginades.
Tornem al principi de la qüestió: pensaran alguna cosa els còrvids sobre això del canvi climàtic? La Milana d’Azarías sabia a qui s’havia d’acostar ia qui no. Observem les reaccions dels còrvids als nostres parcs o al camp. Aprenguem algunes dades sobre la població espanyola de corbs . De passada, esborrem del nostre vocabulari expressions tan injustificades com “cria corbs i et trauran els ulls”. Mai ho farien doncs són tan intel·ligents que segur que se’ns han anticipat a fer canvis dràstics a la vida global abans del 2030, encara que els importi poc el nostre calendari. Tot això no mereix el desenvolupament d’un projecte de recerca a l’escola?
Que cadascú tregui la seva moralitat!
Catalunya Plural, 2024 
