Avui anava a escriure sobre un dels meus edificis predilectes del Camp de l’Arpa. Es tracta del número 31 del carrer Rogent, policrom a la seva façana, amb una ornamentació original i ben poques referències, tan escasses com per a confondre a l’arxiver, qui com no va trobar documentació em remeté a la del número 29. El seu autor és el mestre d’obra Pedro Molinas Coll, amb molt bagatge a la zona, quelcom a tractar durant el proper lliurament d’aquestes Barcelones.
Passegem un xic per Rogent. Ho farem des de la seva cruïlla amb Freser, gairebé buida a principi de segle XX, amb poques excepcions, entre elles el Forn Elies, premiat, reconegut i amb cua a les seves immediacions per la qualitat del seu pa. Si descendim una mica veurem com hi ha elements imperdibles, com les Escolàpies, abordades quan vaig parlar del noble cavaller Joan de Peguera.
Hi haurà temps de realitzar un catàleg més o menys raonat d’aquest passeig poc considerat des del seu patrimoni, un error al ser valuós en molts sentits. No obstant, ara mateix em moc admirat per la qualitat de vida del lloc, amb l’arbrada màgica camí a la Meridiana, un munt de terrasses, gairebé cap franquícia i molt comerç de barri. Mentre escric em sento una mica com Paul McCartney als seus vint-i-cinc anys, quan a una de les seves múltiples inspiracions oferí Penny Lane a la Humanitat.
La por de Rogent és la possibilitat d’una imminent gentrificació davant tants prodigis, des del seu ambient de barri encara mig protegit, gairebé em sap greu vessar aquestes paraules, fins a la seva virtut d’enllaç entre la plaça de les Tortugues i la Meridiana, connectades a la seva manera mitjançant dues línies de metro, una d’elles, poden cercar les fotos a la xarxa, inaugurada per Franco el 1970.
Molts veïns es declaren sorpresos per aquesta estranya resistència. Guiris no n’hi ha gaires malgrat l’errada de descentralitzar hotels, una essència res indirecta de la gentrificació dels metges, mentre qüestionen la segona escena d’aquesta caminada.
Des de fa alguns anys es comenta l’opció, aprovada pels pressupostos participatius de Decidim Barcelona, d’una súper illa. Aquest recurs urbanístic millora la qualitat de l’entorn i propicia, res és casual, un major nombre de vots per a l’actual partit al govern, el mateix incapaç, quelcom d’altra banda ben comprensible, de solucionar una conseqüència de la iniciativa, magnífica des d’allò ecològic i causa inevitable de l’augment del preu de la vivenda.
Pel Camp de l’Arpa es justifica la hipòtesis de tirar endavant la mesura per a recuperar espai pels vianants, com ja passa a Rogent, reduir la contaminació acústica i atmosfèrica, potenciar el petit comerç i donar el carrer a les persones, aquest darrer punt molt bonic sobre el paper, si bé amb cert olor populista.
Si passejo per aquest perímetre detecto trànsit, però en grau superlatiu al trobar-se delimitat per dues artèries clàssiques com són la Meridiana i Freser, preludi al passeig de Maragall.
Si es pacifiqués el Camp de l’Arpa el merder aniria per a la seva comunitat. El pla és ambiciós i pretén alliberar Navas, Meridiana, Independència, Indústria y Freser, amb el plus de dos eixos verds a Mallorca i Muntanya, aquest darrer motiu d’insomni per a servidor, doncs imagino aquesta via, gairebé sempre tranquil·la, com una reproducció de Rogent amb la intenció de fomentar l’allau de bars i una economia semblant a la visible al Clot, on el alentorns del mercat són preciosos, però amb el risc d’estar de moda, com si així s’assolís l’anhel olímpic de reformar un immens territori, de Poblenou a Glòries, ampliant-lo des de la innocència d’un benestar, cert quan el transitem, més dubtós si ens endinséssim a les vivendes dels seus ciutadans i a la quantia de lloguers o hipoteques.
Significa això no fer res? En absolut, de fet no puc sino lloar els progressos de les dues darreres legislatures, sobretot la sensació de pau en aquests racons i l’eclosió de molta arbrada, perfecta per a disminuir la temperatura de l’asfalt i generar un tarannà especial, on encara molts es saluden pel carrer i és possible conversar del no res amb desconeguts, però això no comporta destrossar aquestes fites: hem de conservar-les sense expulsar als que hi conviuen i les aprofiten.
Això ens catapulta al tercer quadre. Migdia de dilluns. Amb la meva amiga i sòcia Cristina hem anat a un interior d’illa abandonat, amb una barraca improvisada i futur radiant si es recicla com a espai pels ciutadans amb un afegit de pedagogia urbana, doncs té vistes a dos passatges.
Després d’estudiar-lo in situ i intercanviar opinions amb netejadores i residents ens seiem a una terrassa a la cruïlla de Degà Bahí amb Trinxant. Fa poc enderrocaren ues cases del carrer de Tomàs Padró i ha nascut un passatge sense nom junt a les casetes de Trinxant, de 1870 i una de les meves obcecacions. És de esperar la seva conservació, doncs ara mateix es discuteix que s’ha de conservar a nivell patrimonial.
Aquestes finques estan condemnades perquè així ho volgué el PGM de 1976. L’estratègia ha sigut la de deixar-les podrir per dins. La promesa de vivenda social convenç a molts. Nosaltres preferiríem un centre de memòria de barri o qualsevol alternativa. Demanem dues clares a la cambrera xinesa i un mecànic s’enrotlla com una persiana. No vol veure-les desaparèixer, però es transforma en expert arquitecte i enumera defectes, com l’absència de fonaments i les esquerdes. La veu del poble és informació desinformada i amor.
Finalment, després de beure’s dues cerveses en un tres i no res, s’aixeca i adéu-siau. Ha criticat l’alcaldessa, no ha argumentat cap contrapartida i continuarà la seva existència, content, queixós per la reducció del trànsit motoritzat. Per a complir allò exposat durant aquest paràgrafs no n’hi haurà prou amb entusiasme i treball si no ens posem les piles amb una veritable educació de tot allò en joc si volem una Barcelona federal aliena a l’homologació, més procliu a una capital del sud d’Europa, glòria de turisme, amenaça de mort per a les seves identitats.
Catalunya Plural, 2024 
