El Magnífic, el Conqueridor, el Savi, la Gran, els Catòlics, el Prudent, el Piadós, el Bell… Nombrosos reis espanyols i d’altres països han estat sobrenomenats pels cronistes de l’època. No sempre ho han estat en termes elogiosos. El Fetillat, el Cruel, el Terrible, l’Impotent, la Boja, l’Esbalaït són alguns altres sobrenoms amb els quals han estat lligats per sempre als seus noms propis en els manuals. Amb quin qualificatiu serà conegut en els llibres d’història Juan Carlos I? ‘El campechano’, l’Emèrit, el Defraudador, el Democratitzador? Les següents deu claus de les seves biografies pública i privada potser ajuden a trobar un apel·latiu per a l’anterior cap de l’Estat.
Va trair al seu pare. Juan de Borbón era el legítim hereu del rei Alfonso XIII. El sector monàrquic dels colpistes del 18 de juliol era partidari de la restauració de la Corona una vegada guanyada la guerra civil. Francisco Franco, secundat per la majoria dels militars rebels, ho va impedir. Com a molt, el dictador va acceptar que, després del seu succedani de regència vitalícia, fos succeït al capdavant de la prefectura de l’Estat per Juan Carlos, el fill de don Juan. Franco se saltaria així una generació de la dinastia borbònica. Don Juan, confinat a Estoril (Portugal), va acceptar a contracor l’abducció del seu fill pels franquistes, que se’l van emportar a Espanya i amb qui mai va mantenir bones relacions. Adoctrinat pels franquistes, a Juan Carlos li va costar molt que un don Juan tremendament decebut amb l’actitud del seu fill acceptés renunciar a la prefectura de la Casa Reial, és a dir, a encapçalar la dinastia borbònica. No li va passar el testimoni fins que la democràcia es trobava mig consolidada a Espanya.
Va trair a Franco. Convertint en virtut la necessitat peremptòria i inajornable de democratitzar el règim polític espanyol i adequar-lo al que ja ocorria en tots els països de l’entorn, Juan Carlos va trair els “principios fundamentales del Movimento Nacional” que havia jurat en presència del dictador, el seu pare polític. Tímid, amb caminar maldestre i amb seriosos problemes de vocalització, l’abans príncep d’Espanya i ara nou rei era menyspreat pels sectors més reaccionaris de l’alt funcionariat estatal, la gran banca, la patronal i l’episcopat. Poc s’imaginaven el lluny que arribaria aquell “borbón tonto”, com li titllaven els falangistes.
Va trair a Adolfo Suárez. Juntament amb Torcuato Fernández Miranda, Suárez ha estat considerat l’artífex de la transició democràtica espanyola. De procedència falangista tots dos, coneixien els mecanismes que calia anar desarticulant per a construir una democràcia homologable amb la resta dels sistemes polítics d’Occident. President del Govern entre 1976 i 1981, va concitar els suports dels principals partits del centre i l’esquerra a canvi d’algunes concessions, que els sectors involucionistes –llavors denominats “poders fàctics”– van considerar una “rendició inacceptable”. Juan Carlos va cedir davant les pressions de banquers, bisbes i militars i va deixar caure a Suárez, mentre el cerebral Fernández Miranda era llançat a la paperera de la història. Si us he vist no me’n recordo.
Va portar a engany als generals Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada. Un era descendent d’una àmplia dinastia de generals monàrquics. L’altre, membre d’una família aristocràtica de la cort d’Alfonso XIII i havia estat tutor del príncep i secretari general de la Casa del Rei en l’immediat postfranquisme. Els dos havien estat rebuts per separat en diferents ocasions per Juan Carlos, que no els llevava la raó ni la paraula quan començaven a malparlar de les mesures democratitzadores que estaven implementant els ministres d’Adolfo Suárez. Davant les respostes ambigües del Rei a les seves crítiques, Milans, Armada i altres generals retrògrads van creure que podria triomfar, “pel bé d’Espanya, per descomptat”, un pronunciament a l’estil del què Miguel Primo de Rivera va realitzar amb l’aquiescència d’Alfons XIII, l’avi, en els anys 20. Milans i Armada es van quedar amb un pam de nas i, després, amb uns quants anys de presidi, quan Juan Carlos va sortir per la tele desqualificant el seu intent involucionista. Si us he vist no me’n recordo.
Va trair a Sabino Fernández Campo. Va ser la persona de major confiança de Juan Carlos entre els anys 1977 i 1993, en els quals va ser secretari general i cap de la Casa del Rei. No són pocs els experts que atribueixen a les gestions d’aquest general des de la Zarzuela el fracàs del cop del 23-F. Va ser la consciència del monarca durant els anys vuitanta i noranta, els de l’abundància i la beautiful people, que acabarien de manera abrupta amb nombrosos escàndols de corrupció, fallides i estafes. Va ser Sabino qui va voler allunyar de la Zarzuela a Mario Conde, Javier de la Rosa, Manuel Prado i Colón de Carvajal i altres amistats –masculines i femenines– poc recomanables. Fins que Juan Carlos es va cansar d’aquell ‘Pepito Grillo’ i va decidir prescindir dels seus serveis.
Va trair a Sofia de Grècia. Com no escrivim per a la premsa rosa no serà necessari estendre’s en la llarga llista d’amants que ha tingut i potser encara té l’actual rei emèrit. Quan va començar a acostumar-se la reina a les infidelitats del seu marit? L’elogi més gran que ha abocat Juan Carlos de la seva esposa és que és “una gran professional”.
Va trair a Iñaki Urdangarín. Algú pot creure’s que el marit de la infanta Cristina s’embarcaria en una successió multimilionària de tràfics d’influències sense el vistiplau del sogre més poderós d’Espanya? Presó i silenci, com Milans i Armada, són els peatges que ha hagut de pagar l’exjugador d’handbol pel seu matrimoni amb la segona filla de Juan Carlos i la posterior carrera a la recerca de prebendes i canongies que, per avariciós que fora, mai hauria aconseguit sense el paraigua regi.
Va trair a Corinna Larsen. L’última amant coneguda del rei emèrit va saltar a la fama arran de l’aventura de Botswana, que pot considerar-se el principi de la fi de la reputació de Juan Carlos. El seu “lo-siento-mucho-me-he-equivocado-no-volverá-a-ocurrir” en sortir de l’hospital on es va recuperar de la caiguda soferta en el safari no va evitar la crisi institucional que desembocaria en la seva abdicació dos anys després, en el 2014. Corinna Larsen va passar de ser l’amiga íntima del monarca i la seva intermediària davant diversos règims de nul·la qualitat democràtica a ser presentada pels bufons mediàtics de la cort com l’enemiga pública número u de la Corona espanyola. D’allotjar a Larsen i al seu fill en una instal·lació propietat de Patrimonio Nacional en El Pardo, a 19 quilòmetres de la Zarzuela, i regalar-li 65 milions d’euros, Juan Carlos va passar a fer-la passar per una malvada caçafortunes. Ella no ha callat com uns altres i ha respost interposant una querella per assetjament davant la justícia britànica, després de ser amenaçada presumptament pel CNI.
Va trair a Felipe VI. La reunió de quatre hores que van mantenir el 23 de maig a la Zarzuela els dos borbons mereix una minisèrie televisiva. Però de no ficció. L’haurà gravat Pegasus? Oficialment, portaven sense parlar-se cara a cara gairebé dos anys. El fill ha de sentir-se profundament decebut per la conducta del pare. No sols pel seu comportament privat durant els anys que era rei sinó també després, en descobrir-se els nombrosos delictes econòmics que el pare havia perpetrat. La decisió d’exiliar-se a la Unió dels Emirats Àrabs, amb un règim autocràtic, homòfob, masclista i violador de tots els drets humans si no ets milionari, tampoc va ajudar al nou rei a millorar la deteriorada imatge de la Corona. És dubtós que l’exhibició de Juan Carlos a Sanxenxo, una estudiada mescla de pop-star viejuno i cacic que tuteja a tot quisqui, fos el pactat per pare i fill a l’hora d’organitzar el primer viatge de tornada a Espanya de l’emèrit.
Va trair a Hisenda. La fortuna personal de Juan Carlos de Borbón supera els 2.000 milions d’euros, segons els últims càlculs de The New York Times (com gairebé sempre, d’allò més rellevant d’Espanya ens hem d’assabentar per la premsa estrangera). El març passat, la fiscalia del Tribunal Suprem va dictaminar que Juan Carlos va incórrer en cinc delictes fiscals entre 2008 i 20012, però no pot ser denunciat per inviolabilitat, prescripció o perquè, a última hora, va regularitzar part dels seus fons. El Suprem no pot jutjar-ho, però deixa clar que l’emèrit va enganyar Hisenda. Quants milions va escaquejar en els anys setanta, els vuitanta i els noranta? Si, com resava aquell vell eslògan, Hisenda som tots, Juan Carlos I, el suposat paladí del patriotisme, va trair també a tots i a cadascun dels espanyols.
Catalunya Plural, 2024 
