“Volem tolerància zero davant les ocupacions”, així de contundent acaba el manifest escrit per l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità, formada per alcaldesses i alcaldes de Granollers, Mataró, Martorell, Mollet del Vallès, Rubí, Sabadell, Terrassa, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Aquesta associació es va crear fa aproximadament un any amb la intenció de poder ”tenir més força”, com a coalició de municipis. Bàsicament, fer front comú davant els problemes que els afligeixen encara que siguin mig ficticis.
El front comú que han triat com a cavall de batalla són les ocupacions. No per a buscar solucions afrontant el problema de l’habitatge enfrontant-se a la banca, fons voltor i altres especuladors, sí per a sumar-se a la campanya de desinformació que fa temps porta orquestrant la dreta més rància amb la complicitat dels grans mitjans i empreses d’alarmes, subvencionats pels mateixos fons voltors que especulen i desnonen amb tota la impunitat que se’ls ha atorgat. Tant, en la nostra història més recent, per les polítiques del PP i el PSOE, com de la complicitat de jutges i Tribunal Constitucional, més preocupats per protegir els interessos d’uns pocs, apel·lant a la propietat privada i a la seguretat jurídica d’un sistema capitalista, al fet que ja ha mostrat els seus efectes sobre la població, que a fer polítiques reals que donin un benefici a la ciutadania que els vota i fa funcionar el país.
És totalment contradictori, que aquests consistoris suposadament progressistes, lluny de fomentar polítiques socials o usar mecanismes legals existents, com la llei 24/2015 o la seva recent ampliació amb la llei 1/2022, es dediquen a alimentar la guerra entre veïns i veïnes, amb un discurs ple d’odi. Un discurs que dona clares mostres de racisme i classisme institucional que es mostra com a mer atac als barris més empobrits i precaritzats d’unes ciutats que opten per polítiques elitistes i burgeses, per a tapar el que incomoda: la pobresa. La mateixa pobresa a la qual les administracions mai han dubtat a donar l’esquena i ara es pretén convertir en un problema de delinqüència. Només cal escoltar, per exemple, les declaracions de l’alcalde de Mollet del Vallès, Josep Monràs, afirmant sense que li pugin els colors, que “més de la meitat de la gent que viu en precari són delinqüents”.
L’ocupació d’habitatges buits és un fet, tan indiscutible, com que hi ha un problema estructural amb l’habitatge que políticament no interessa revertir. Surt més barat arremetre contra aquelles famílies expulsades del sistema, sense més remei que ocupar per a tenir un sostre. Antics propietaris que van perdre el seu habitatge al costat dels seus treballs, inquilins incapaços d’assumir els actuals preus, persones vulnerables – sigui per falta d’ingressos o per tenir-los massa baixos- persones migrades…, diversos són els perfils de l’ocupa, perquè l’ocupació, al costat del sensellarisme, són l’última frontera quan tot el sistema administratiu i judicial falla.
La resposta del moviment per l’habitatge, entorn dels municipis englobats en l’Arc Metropolità, no ha trigat a arribar. Està en marxa una campanya impulsada per la PAH Mollet Baix Vallès i la PAH de Granollers, que va donar el seu tret de sortida el dimarts 24 de maig amb l’ocupació de l’Ajuntament de Mollet per a exigir que l’alcalde es retracti de les seves acusacions.
En el seu comunicat, el moviment per l’habitatge afirma: “Les protagonistes de l’ocupació són majoritàriament famílies en situació d’exclusió residencial […] Amb quina intenció des del govern municipal es pretén falsejar aquesta realitat? Cert és que hi ha grups que operen en la clandestinitat lucrant-se amb la venda de claus de pisos de grans propietaris. Pràctiques que denunciem. S’aprofiten d’una situació generada per les altres màfies que operen a plena llum del dia: els bancs i els fons voltor. I el fan perquè hi ha una demanda: famílies que no tenen una altra opció d’accedir a un habitatge. Cap família vol viure ocupant. Suposa tenir problemes amb la comunitat de veïnes, problemes per a tenir aigua, llum i gas, problemes amb la policia i els jutjats, estigma social… I sobretot, saber que hi ha una data pròxima de desnonament apropant-se. Quina família vol viure així voluntàriament? Les administracions de l’Estat, inclosos els ajuntaments, amb col·laboradores de generar i perpetuar aquesta situació: creant marcs legals favorables als especuladors, enviant dispositius gairebé militars als desnonaments, no desenvolupant programes d’habitatge públic, no oferint alternatives dignes a les famílies desnonades, en situació de sensellarisme o infrahabitatge i reprimint a aquelles que defensen el dret a l’habitatge.Com és la millor manera de combatre a les màfies? Deixar de protegir els grans especuladors i protegir el dret a l’habitatge.”
Segons el Ministeri de l’Interior espanyol, el setembre de 2021, a Catalunya hi havia 5.689 ocupacions, de les 13.389 existents en el conjunt de l’Estat. Cal recordar que Catalunya també és el territori on més desnona. Mancant les dades d’enguany en vigor, l’any 2021 es va tancar amb 9.398 desnonaments a Catalunya, 2.142 en els nou municipis de l’Arc Metropolità. Els mateixos municipis que aglutinen 3898 pisos buits de grans propietaris, que de complir la cessió obligatòria tal com marca la llei catalana, donarien resposta residencial a les famílies desnonades i sense alternativa d’habitatge.
Segons el manifest de l’Arc Metropolità, “tenim un problema i volem solucions. Per això demanem mesures legals i millors instruments per a l’actuació policial i actuar contra les màfies i les ocupacions conflictives.
Una reforma de la llei estatal que doni més cobertura a l’actuació policial, endurir el Codi Penal, la creació de jutjats especialitzats i un pla policial especial contra les màfies. Aquestes són les mesures que reclamen a l’Estat espanyol i a la Generalitat, l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità, per a “erradicar les ocupacions d’habitatges que provoquin conflictes veïnals i que formen part d’entorns delictius”.
Un joc pervers i perillós, barrejar problemàtiques com són el d’accés a l’habitatge i el de la delinqüència via narcotràfic i tràfic de persones, apel·lant a la seguretat veïnal i ratllant-ho tot d’ocupacions conflictives sense distinció.
Si observem les dades oferides pels Mossos d’Esquadra, observarem com s’està sobredimensionant un problema, que dista molt de ser la realitat que ens estan venent, com a mètode discursiu per a eludir les responsabilitats de les administracions i no tocar el problema d’arrel que sí que ens afecta a totes: la falta d’habitatge públic i unes polítiques públiques que vetllin per l’interès general i no sols el dels fons d’inversió o les seves portes giratòries.
Les dades reals no estan evitant l’al·luvió de mocions municipals impulsades pel PSC arreu de tot el territori català, que estan donant peu al suport de PP, Ciutadans, Vox i Junts, per a continuar promocionant fantasmes, protegir els més rics i discriminar encara més, si cap, a les persones més empobrides de la nostra societat.
Catalunya Plural, 2024 
