Portem més de tres mesos de guerra a Ucraïna i al debat públic no se sent cap veu argumentada a favor de la pau. Tot per la guerra s’ha convertit en el pensament únic, a la consigna que ens ocupa. Existeix avui alguna possibilitat d’explicar i debatre alguna idea que no se sintetitzi en una consigna?
Es permet estar en contra o a favor dels uns i dels altres, però no de la guerra en si mateixa. La guerra, difícil de sostenir el contrari, és el fet humà més destructiu de tots. Però la guerra –increïble paradoxa– continua sent l’ideal redemptor dels conflictes humans. Per defensar-la des de “la raó” només cal saber escollir, sembla, el bàndol correcte. Bons contra dolents. Els bons serien aquells que destrueixen els dolents mitjançant l’exercici “quirúrgic” –quina parauleta quan es tracta de matar- de la violència. La seva intenció, diuen els bons –un s’auto proclama bo quan guanya–, és la de redreçar el curs de la història pel camí correcte. I desfer-se del mal.
Allò que aquest “ideal” significa en vides humanes sembla tenir menys importància que allò que aconsegueix. L’historiador Adam Hochschild (a qui els que s’interessen pel continent africà haurien de llegir i agrair el seu imprescindible llibre Els fantasmes del Rei Leopold II), té una imatge al seu llibre dedicat a la Primera Guerra Mundial (End all Wars: A Story of Loyalty and Rebellion, 1914-1918) que polvoritza qualsevol somni de virtut que un pugui tenir sobre el preu humà d’una guerra. Hochschild escriu que la meitat dels joves francesos d’edats compreses entre els 20 i 32 anys quan va esclatar la guerra, havien mort quan va acabar. I que els picapedrers que va enviar el govern britànic a Bèlgica perquè gravessin en làpides els noms dels seus soldats desapareguts, en començar la Segona Guerra Mundial – vint anys després! – encara no havien acabat la seva feina: nous candidats a la mort agafaven el relleu dels morts oblidats, que, si hagués sobreviscut, complirien la quarantena.
Però al seu llibre, Hochschild explica moltes més coses: diu, per exemple, que, gràcies a la guerra, el creixent i entusiasta moviment en favor del vot de les dones –les sufragistes– va ser aixafat. La revolució social dels miners anglesos i els obrers alemanys reciclada en guerra patriòtica: deixar de millorar casa teva per ocupar-te de la causa de la pàtria. El bé superior! és un clàssic dels beneficis que troben a la guerra els poderosos, per tal que no se’ls posi en dubte. Les llibertats públiques retallades, especialment la llibertat d’informació i d’expressió: la guerra converteix en traïció qualsevol dubte. (Un dels intel·lectuals que va anar a parar a la presó per oposar-se a la guerra va ser Bertrand Rusell).
Però el més absurd de tot és que quan avui s’analitza aquella guerra, descobrirm que va ser una guerra idiota, de somnàmbuls, completament evitable si els governs, en comptes d’ofuscar-se en qui la té més gran, haguessin considerat la vida de les persones i el bé públic com la principal preocupació que hauria de guiar l’acció de tot governant.
No seria cap ximpleria intentar analitzar les guerres fent l’exercici de parar atenció als anys previs a l’esclat de la violència. Veurem que en totes es produeixen algunes constants que ens indiquen que la guerra es podria haver evitat. A condició, per descomptat, que s’hagués canviat l’ideal de la guerra pel de la pau, enfortint la predisposició a l’entesa davant de la intransigència de la pròpia raó. Acceptant, també -i celebrant-ho- que compartir resulta més raonable que tenir. I, sobretot, entenent d’una vegada -l’era global, no permet dilacions- que un no està sol al món, només amb els seus, perquè els seus són nosaltres.
Ni tan sols quan la bogeria d’un adolescent que decideix posar fi a tot, inclòs ell mateix, amb la redempció de les armes, som capaços de dedicar-li un temps a pensar sobre el monstre que continuem alimentant des de temps immemorials, quan una diana -l’altre- i un gallet -les armes- continuen sent el més sòlid que se’ns acudeix per projectar el futur. Aquí les tenim, cada dia més destructives, “millors”, diuen, si esclaten totes de cop el planeta se’n va a l’infern; aquí les tenim, les armes, per reflexionar-hi, al servei de qualsevol boig que no sàpiga pensar sense elles.
Catalunya Plural, 2024 
