¿I després què?, ens preguntàvem en un article sobre la guerra d’Ucraïna, titulat La soga, i publicat el mes de març en aquestes mateixes pantalles. En aquella ocasió, dirigíem la nostra mirada a la complexitat d’una negociació per a una sortida pactada. Sempre en el marc dels territoris directament afectats i amenaçats. Aquí formularem preguntes sobre l’esdevenidor en l’escenari planetari, perquè aquest no és un conflicte només local, sinó que té una transcendència global, amb una deriva cada vegada més perillosa.
¿I després què? Permetin-me un punt d’especulació apocalíptica. ¿Arribarem a tastar aquell futur prometedor (o millor, enlluernador) que ens anunciaven els profetes de la prospectiva científica, tecnològica i de la societat del coneixement? Ja no dic assaborir-lo, que potser cau una mica massa enllà. Ni de molt, gaudir-lo en plenitud. Simplement, tal com ho defineix el diccionari: prendre’n una petita quantitat i apreciar-ne el gust. ¿O ens conformarem amb el fet d’haver-ho somniat?
Repasso diversos llibres que relaten un demà esperançat. Es tracta d’assajos rigorosos, basats en evidències, escrits per experts. No faré aquí la llista de savis i erudits amb visió prospectiva. Però no són il·lusos ni somiatruites. Milers de pàgines sobre com la ciència i la tecnologia revolucionaran la matèria, la vida i la ment en el segle XXI: ordinadors quàntics o potser biològics; supressió de les malalties i l’allargament de la vida mitjançant la descodificació profunda i gestió de l’ADN humà, animal i vegetal; domini de l’energia còsmica i de la fusió nuclear; exploració (i colonització) de l’univers, més enllà del sistema solar; robots autoreplicants, nanomàquines, i un llarg etcètera. Intel·ligència humana i intel·ligència artificial connexes i en marxa.
Successos en cadena
I de sobte, un moviment borsari, una bombolla especulativa, un algoritme mal plantejat, una decisió precipitada, un error de càlcul, l’arrogància d’un megalòman o uns riscos mil vegades alertats ens fan tocar de peus a terra. No som tan imbatibles com ens pensàvem. D’acord: hem accelerat el ritme de la història. Però qualsevol fet puntual, en aparença intranscendent, fins i tot aïllat, corre el perill d’originar una cadena de conseqüències que poden acabar en un greu problema global. I fins i tot, amb la desaparició de la humanitat.
Hem accelerat el ritme de la història. Però qualsevol fet puntual, en aparença intranscendent, fins i tot aïllat, corre el perill d’originar una cadena de conseqüències que poden acabar en un greu problema global
D’aquestes experiències menors n’hem tingut força exemples entre la segona meitat del segle XX i aquest començament convuls del segle XXI. Han succeït fets i incidents d’una certa gravetat: la guerra freda (sobretot), i la sortida inesperada de la guerra freda. Però també guerres de baixa intensitat, guerres de guerrilles, guerres preventives, guerres de desgast, guerres terroristes… Guerres de quarta generació. I fins i tot, guerres asimètriques, entre grans i petits, en les quals, de vegades, el guanyador ha estat el més dèbil, o no hi ha hagut un vencedor clar. S’han patit crisis diverses: econòmica, energètica, financera, ideològica, climàtica… La pandèmia. I, això no obstant, en el món desenvolupat, s’han viscut dècades de relativa prosperitat, de pau (diguem-ne, global). És cert, amb alts i baixos. Però s’han produït avenços científics i tecnològics impressionants. I el sentiment general ha estat de progrés. La humanitat ha mantingut la seva capacitat de reacció.
S’han produït avenços científics i tecnològics impressionants. I el sentiment general ha estat de progrés. La humanitat ha mantingut la seva capacitat de reacció
I ara, una guerra, tan propera i, a la vegada, tan llunyana, la d’Ucraïna, ha commogut els fonaments d’aquell desenvolupament sostingut, ja posat en qüestió per la crisi climàtica i per la pobresa endèmica al tercer món. Una invasió cruel que porta ressonàncies de fragor imperial i imperialista. Que ens retrotrau a segles molt passats, amb idees que parlen de pàtries i d’identitats dominants i excloents. Que exhibeixen intencions que no es debaten en un parlament, sinó en el camp de batalla. Conseqüència potser de decisions precipitades, derivades de la derrota del comunisme d’Estat, quan algú va dir que la història s’havia acabat. Aquest conflicte rep el nom de guerra híbrida, perquè s’utilitzen diversos recursos militars, des de les armes convencionals, les guerrilles, els ciberatacs, la desinformació i les forces irregulars, fins a l’amenaça d’un atac amb armes nuclears.
Hom té la sensació que hem entrat en un carreró, potser millor en un laberint, sense sortida. ¿Una batalla sense vencedor? Potser un cicle inacabable i infernal enquistat en el cor de l’est d’Europa. Tal vegada una crisi econòmica, energètica i alimentària ancorada en un llarg termini. Amb la segona potència nuclear del món amenaçant de forma permanent, a tort i a dret, amb l’ús de les seves armes de destrucció massiva. ¿Una nova guerra freda? ¿Una guerra d’intensitat creixent?
La guerra freda
¿Hem dit guerra freda? L’editorial Galaxia Gutemberg ha recuperat enguany (2022) un llibre escrit per Odd Arne Westad i publicat el 2017, amb el títol La guerra freda: una història mundial, que dóna pistes per a la reflexió sobre un possible futur del conflicte actual. Només pistes, perquè el text i el context són prou diferents. Però també amb coincidències. Definim la guerra freda com un estat d’enfrontament no declarat, larvat, no armat, en estat de congelació (a causa de la destrucció mútua assegurada), que concerneix dues o diverses potències, així i tot en perill d’eclosió constant. Podria constituir l’estació final d’arribada. Cal tenir en compte que la dissipació de la vella guerra freda no va significar la desaparició dels conflictes internacionals, ni va apaivagar l’amenaça atòmica.
Una nova versió de la guerra freda podria definir el paisatge de després de la batalla d’Ucraïna. Ni guerra ni pau. Tensió continguda. Un estat de letargia bèl·lica entre Occident i Rússia, amb Europa al mig. I la Xina no massa més enllà. Sense un guanyador clar. Perquè Kiev, per més que s’hi esforci, no podrà cantar victòria. Haurà aconseguit salvar bona part del territori, en el cas que Putin desitgés conquerir-lo. Haurà demostrat una voluntat de resistència digna d’admiració. Però haurà perdut definitivament Crimea (en mans de Moscou des del 2014), les seves rodalies (¿fins i tot Odessa?), potser el corredor de connexió amb el Donbàss (inclosa la ciutat de Mariúpol), i el mateix Donbàss.
Una nova versió de la guerra freda podria definir el paisatge de després de la batalla d’Ucraïna. Ni guerra ni pau. Tensió continguda. Un estat de letargia bèl·lica entre Occident i Rússia, amb Europa al mig. I la Xina no massa més enllà
Ja sé que es tracta d’una especulació. Tanmateix, no és gratuïta. Una vegada declarat l’alto el foc, ¿qui podrà negociar què? És més que probable que els intents d’arribar a alguna mena d’acord s’eternitzin, que occident mantingui les sancions (i Moscou també) i el lliurament d’armes cada vegada més sofisticades, i es creï una espècie de pla Marshall per a reconstruir la resta d’Ucraïna lliure. És probable que tercers països s’alineïn amb un sector o l’altre. I que el món aprengui a conviure, de nou, amb aquesta perillosa inèrcia d’amenaces latents.
Conflicte d’intensitat creixent
Però també he assenyalat la possibilitat que tot plegat desemboqui en una guerra d’intensitat global, no latent, sinó creixent. Cal no descartar aquest escenari aterridor. Perquè, al marge de la lluita sobre el terreny, el conflicte pot originar (de fet, ja origina) pertorbacions acumulatives. I planteja moltes preguntes sense resposta. ¿Voldrà Rússia continuar esgarrapant territoris afins d’altres països amb la pretensió de crear un coixí de seguretat al llarg de les seves fronteres actuals? ¿Annexionar Transnístria, per exemple? ¿Abkhàzia, a Geòrgia? ¿Les repúbliques bàltiques? ¿Fins a on arriben les ambicions del Kremlin? ¿Fins a quin punt està disposat Occident a donar suport a la resistència? El secretari de Defensa nord-americà, Lloyd Austin, es va comprometre recentment a facilitar ajuda militar a Ucraïna “fins al final”. Però, què vol dir exactament “fins al final”?
Al marge de la lluita sobre el terreny, el conflicte pot originar (de fet, ja origina) pertorbacions acumulatives
El món es podria trobar també enfront d’una sèrie d’esdeveniments, molt sovint sense una aparent connexió entre ells, però que tenen derivacions concurrents i poden desencadenar un conflicte global. ¿Què té a veure, per exemple, la guerra d’Ucraïna amb un possible rebrot del nacionalisme a la Xina com a rèplica a un cert augment de la tensió social, sobretot després del confinament de Xangai? A curta distància, no res. I, no obstant això, a ningú l’interessa una Xina que busqui compensar els conflictes interns amb una posició rígida i bel·ligerant en política exterior. És per aquest motiu que alguns analistes i diplomàtics van observar amb preocupació certs excessos verbals, certes improvisacions, del president nord-americà Joe Biden, en referir-se a la independència de Taiwan, o en considerar Pequín com el principal adversari de Washington. Després va matisar. Però el mal ja estava fet. En aquests moments, les escalades verbals podent ser tan perilloses com les bèl·liques.
El món es podria trobar també enfront d’una sèrie d’esdeveniments, molt sovint sense una aparent connexió entre ells, però que tenen derivacions concurrents i poden desencadenar un conflicte global
¿I si l’imprevisible Kim Jong-un decidís accelerar el seu programa nuclear i potenciar la seva mirada nacionalista per a ocultar la fallida econòmica i el fracàs pandèmic? ¿Aprofitarà l’Iran el desori internacional per accelerar el seu programa nuclear? ¿Israel ho permetrà o actuarà de forma unilateral? ¿Què succeirà si Donald Trump, expert en invectives i en ordir conflictes, vell admirador de Putin, guanya les pròximes eleccions generals? ¿I si l’extrema dreta conquereix el poder en algun país d’Europa, a part d’Hongria i Polònia, on ja el posseeix?
¿I si la crisi alimentària, a causa directa de la guerra i també del canvi climàtic, provoca un daltabaix als països africans i, en general, al tercer món, fins al punt d’ocasionar un autèntic col·lapse i una fugida massiva dels seus empobrits habitants? ¿I si Europa viu la seva pròpia crisi, amb els preus dels aliments de l’energia disparats i amb la necessitat d’adoptar severes mesures de racionament? ¿Es mantindrà l’estat de tensió creixent a Ucraïna?
Res es pot descartar. La guerra d’Ucraïna ha despertat les alertes a Suècia i Finlàndia, que negocien una entrada urgent a l’OTAN. Com a resposta, Putin construirà bases militars en les seves fronteres. ¿Desplegarà armes nuclears? En principi, es va plantejar aquesta amenaça. Més tard es va descartar. De fet, pot redirigir-les quan ho necessiti, i usar-les quan les sancions d’occident es facin insuportables.
Més enllà de la ficció
La literatura de ficció ja ha dibuixat paisatges inquietants sobre aquesta mena d’escalada tan perillosa. Hi ha novel·les d’èxit que plantegen aquesta paradoxa: crisis polítiques i conflictes armats d’extensió limitada, col·lisions d’interessos, aparentment controlats, de conseqüències taxades i suportables, als quals s’hi sumen esdeveniments imprevisibles de caràcter potser menor, però d’efectes acumulatius, podrien acabar amb la destrucció del Planeta.
Lawrence Freedman, en el seu erudit assaig titulat La guerra futura, cita com a novel·la de referència On the beach (“A la platja”), de Nevil Shute, obra i autor que jo (inexplicablement) no coneixia. Si es fa una primera cerca a Google, crida l’atenció el fet que aparegui com un llibre d’aprenentatge d’anglès, indicat per a estudiants del nivell intermedi de grau 4. Però immediatament es descobreix que On the beach ha estat considerada la novel·la australiana més rellevant del segle XX. És més: se’n va fer una versió cinematogràfica titulada ‘L’hora final’ (1959), dirigida i produïda per Stanley Kramer i interpretada per, ni més ni menys, Gregory Peck, Ava Gardner, Fred Astaire, Anthony Perkins i Donna Anderson. Nevil Shute és un enginyer aeronàutic i escriptor prolífic, d’origen britànic, però nacionalitzat australià. Segons sembla, la seva novel·la i la pel·lícula van influir l’opinió pública nord-americana per a aconseguir el suport a la prohibició parcial de les proves nuclears.
En síntesi, un conjunt de decisions errònies, fora de tota raó, la majoria adoptades de forma precipitada, provoca un conflicte nuclear generalitzat en l’hemisferi nord i anihila tot rastre de vida humana en aquella zona. Dos anys després, la contaminació radioactiva amenaça, sense remei, l’hemisferi sud. La trama es desenvolupa entre Melbourne (Austràlia) i la ciutat nord-americana de Seattle. La història se centra en un grup de supervivents amenaçats per la contaminació letal i en la tripulació d’un submarí nord-americà, que havia estat destinat a Austràlia abans que esclatés la guerra. Els comandaments pretenen descobrir l’origen d’un senyal, aparentment humà, procedent de la costa oest dels Estats Units. És l’última esperança que els resta. Però resulta falsa. Sant Francisco i tota la costa del Pacífic (Seattle, inclosa) estan destruïts i no queda cap rastre de vida. Tota l’obra està impregnada de pessimisme, devastació i desesperança. I té una conclusió coherent amb aquesta sensació terminal: la consumació de la història planetària.
La versió més actual es titula Mai, de Ken Follett. Es tracta d’una novel·la política i d’espionatge amb una mirada potser més simple i una mica diferent que On the beach, però la conclusió és la mateixa: la fi de la humanitat. En aquest cas, petits conflictes sense importància, errors banals d’intel·ligència, l’amenaça del terrorisme d’origen jihadista, però tots ells amb efectes acumulatius, acaben desencadenant una guerra nuclear generalitzada, sense que ningú tingui gens d’interès a provocar-la. L’acció es desenvolupa als Estats Units, a la Xina, a Rússia, al desert del Sàhara, al Sudan, a Corea del Nord. Ken Follett es pregunta si, tal com va succeir a la Primera Guerra Mundial, un conflicte pot esdevenir global i terrible sense que ningú vulgui que això succeeixi.
Així que, si es vol evitar que la ficció es converteixi en realitat, caldrà extremar les precaucions. La complexitat de relacions internacionals obliga a abordar la invasió russa d’Ucraïna amb la màxima intel·ligència i cautela, tot evitant les passions generades per les injustícies pròpies de les guerres, i especialment d’aquesta. Perquè qualsevol error, per petit que fos, podria trencar els delicats equilibris forjats per molts anys de diplomàcia.
La complexitat de relacions internacionals obliga a abordar la invasió russa d’Ucraïna amb la màxima intel·ligència i cautela, tot evitant les passions generades per les injustícies pròpies de les guerres
Arribarem a tastar aquell futur prometedor que ens anunciaven els profetes de la prospectiva científica, tecnològica i de la societat del coneixement? Entre una nova guerra freda i la destrucció planetària per acumulació de tensions, podrien obrir-se molts més escenaris per a després de la guerra d’Ucraïna. Però si som sincers, ara per ara, cap de satisfactori.
Catalunya Plural, 2024 
