Fins ara no ens hem mogut molt en sentit literal pel Camp de l’Arpa a partir de la meva obsessió pel passatge de Bassols, excepció a la trama del barri. Situat entre València i Mallorca, constitueix una mostra de resistència dels orígens, engolits en molts dels seus trams, amb rastres visibles, per l’imperialisme de l’Eixample, obcecació dels Ajuntaments, ben motivats en allargar allò planificat per Cerdà des d’una perversió de les morfologies i un afavoriment pel trànsit rodat, nineta dels ulls dels consistoris franquistes.
Al recorregut d’avui cercaré d’explicar com es produïren algunes transformacions de la quadrícula inicial per a homologar l’entorn amb els tiralínies hegemònics. Si torno a l’oca, i tiro perquè em toca, circularé pel carrer de València a la seva secció fins a la Meridiana. Allò que abans era Bofarull, i a un passat encara més remot la via Molinària, començà a mutar als anys 30, quan la Gaseta Municipal va plena d’aquesta transformació.
La única supervivència es xifra en un passatget innominat al seu número 601, cap a un bloc intern de vivendes, i al llegendari carrer de l’Arc de Sant Sever, amb aquell edifici necessitat de restauració des de fa dècades. A un dels seus murs llueix una placa de nomenclàtor del segle XIX, prova de solera i deixadesa en aquest passatge de paviment propi de les travessies contemporànies, aquesta amb un fons mig secret entre un taller mecànic i finques encara sota l’influx del pas del Rec Comtal al seu ecosistema.
Si li donessin galons, el carrer de l’Arc de Sant Sever podria ser un excepcional vehicle de coneixement històric a través de la pedagogia urbana, bé pels seus vincles fluvials, bé per les seves mostres arquitectòniques, connectades amb la ruptura de Bofarull a València per tenir algun immoble obra de Ramon Puig i Gairalt, tanmateix autor de la casa Ramon Serra, perla racionalista de la zona i primera pedra per a filar el carrer de Sibelius, planificat durant l’etapa autàrquica de la dictadura i batejat en primera instància amb l’espanyolíssim Juan Sibelius, modificant-se aquesta absurda denominació només el 1980.
Sibelius, com comprovarem, té quelcom de rèmora de les velles estructures del Camp de l’Arpa, on encara existeixen moltes artèries de connexió amb les grans vies envers el centre o la Meridiana. Ara mateix és per a vianants cap al carrer de Mallorca i brinda la possibilitat de contemplar la única secció salvada del primigeni Bofarull en aquests alentorns, un niu de pau amb una particular arbrada, distant del verd esplendor d’aquesta primavera de 2022.
Sibelius és un racó agradable, viu entre el metro, el local de l’associació de veïns, gairebé sempre tancat a tort i a dret, i molts petits comerços, essència de qualsevol barriada.
Quan el seu nom s’evapora i ens situem amb la mirada a Mallorca sorgeixen moltes preguntes a través del laberint de carreronets i com està configurada la seva alineació. Quan no tinc la necessitat d’investigar solc ascendir per Fontova, on es troba la degana de les cooperatives obreres de Barcelona, l’Antiga del Camp de l’Arpa, a l’atesa d’una rehabilitació de les seves possessions per a dignificar la seva transcendència per a comprendre el seu paper no només al barri, doncs la seva denominació apunta a qüestions de classe i tarannà d’una vasta extensió de terreny del poble de Sant Martí de Provençals.
En canvi, a Mallorca subsisteix la Formiga Martinenca, de 1903 i cadena de cohesió social des del seu naixement. Creada per veïns dels carrers de Ripollés i Trinxant, tingué companyia de teatre, escola de dansa i un col·lectiu esperantista, molt en sintonia amb la successió d’anhels anarquistes de la capital catalana durant el primer terç de la passada centúria.
Segons algunes fonts, evità la seva desaparició tot alineant la seva façana amb les intencions municipals. Aquestes es basaven en l’adéu d’un embut per a donar totes les cartes a Mallorca. Aquest tap, ara poc o res intuït, era un petit món en sí mateix i anava de Rogent fins a Sibèlius. A la fi del Vuit-Cents fou el carrer de l’Aurora, metamorfosejant-se el seu nomenclàtor per Núria, amb una única picada d’ull a l’homònima escolada dedicada a aquesta verge catalana.
El carrer de Núria feia nosa amb majúscules. El tramvia provinent del centre s’aturava a la seva cruïlla amb Rogent, impedit d’avançar per l’amplada del carrer, vàlida per a un vial automobilístic, mentre els rails de retorn s’encetaven a València com a lleu consol enfront el despropòsit.
Un dels meus majors interrogants era dilucidar quan Núria esdevingué Mallorca. Una carta al director de 1973 ho resumeix a la perfecció. Ricardo Viñas vivia al carrer de Dega Bahí, aleshores abandonat per l’Ajuntament, sense asfaltar i d’insuportable estretor en comparació amb el seu predecessor, Provença, extinta a la cantonada de Rogent.
Viñas es queixava perquè a Núria, integrada a Mallorca gairebé des d’aquell instant, s’alineaven els frontispicis, s’arreglava la calçada i les voreres s’acondicionaven, no com a Degà Bahí, només intervinguda, i per sort no segons allò concebut, amb el PGM de 1976, on es preveia una brutal confluència de cotxes a una espècie de súper cruïlla amb Trinxant i Meridiana.
Degà Bahí continua, a priori, sota l’amenaça de la piqueta. És una alegria veure com Provença no l’ha menjat, no com es donà amb Núria, fagocitada per Mallorca. Els metres d’aquesta via de Rogent a la Meridiana són un festival de pèrdues al mapa del Camp de l’Arpa, en aquest sentit, no està pas de més repetir-ho, perjudicat en excés pel seu beneit anonimat, doncs sense anar més lluny al carrer València la llibreria Nollegiu preferí titular el seu segon establiment com del Clot per a atraure més clients perquè el nostre topònim protagonista causa confusió entre els ciutadans barcelonins, acostumats a desplaçar-se poc pels barris per una gasiveria congenial al caràcter de tots els integrants de l’àrea metropolitana, quelcom positivament trencat pels negocis del llibreter Xavier Vidal, qui aquí i al Poblenou ha aconseguit congregar a moltes persones alienes a aquests enclavaments, dinamitzant-los.
Catalunya Plural, 2024 
