Aquests dies el debat sobre el turisme a Barcelona ha tornat a plantejar-se al voltant del concepte de qualitat, davant els problemes de massificació i malestar que provoca la reactivació postpandèmia. Les declaracions de Xavier Marcé, regidor de turisme a l’Ajuntament, i Jordi Clos, president del Gremi d’Hotels, han situat la discussió en la necessitat que la ciutat augmenti els mecanismes de selecció del tipus de turista que vol atreure. I ells mateixos, parlant de qualitat, han formulat que cal apujar preus, en particular dels hotels. La proposta traspua elitisme i classisme, però com que això sona lleig, es recobreix d’eufemismes sobre consum cultural i capacitats de despesa. En realitat, del que estem parlant és si l’estratègia turística de Barcelona s’ha d’orientar per atraure turisme de major poder adquisitiu o cal virar en altres direccions.
El plantejament de l’elitització ens endinsa en una lògica de turistificació global de la qual caldria fugir, perquè ens aboca a una societat més desigual, així com a un horitzó de major vulnerabilitat en un context d’incerteses múltiples que afecten l’activitat turística. A més, comporta diversos riscos i contradiccions. No és cert que el turisme de rics redistribueixi millor la riquesa generada. En aquest país, els salaris, un dels principals mecanismes redistributius, no estan vinculats als beneficis. Una cambrera de pis que estigui contractada a jornada completa i cobri segons el conveni d’hostaleria, amb un salari mensual net de 1250 a 1300 euros en hotels de 4 i 5 estrelles i de 1200 a 1250 en establiment de 3 estrelles o menys, a final de mes continuarà rebent el mateix, independentment de si el client de qui neteja l’habitació paga 80, 120 o 900 euros la nit. A més, són comptats els hotels que tenen un conveni propi que millori les condicions salarials establertes al conveni d’hostaleria de Catalunya. Però, per acabar-ho d’arreglar, hotels de luxe continuen externalitzant i pagant menys del que tocaria. I el drama, que coneixen bé els seus treballadors i treballadores, és que el conveni sistemàticament no es compleix. Per altra banda, l’opacitat dels entramats financers de moltes de grans empreses, participades per fons d’inversió, des de les quals s’acull aquest turisme d’elits, impedeix una major redistribució local de la seva despesa.
A més, aquest tipus de turisme implica una major pressió pel consum de recursos bàsics, com l’aigua o l’energia. No és cap secret, i així ho avalen diversos estudis acadèmics, que les elits tendeixen a consumir més recursos per les activitats que duen a terme. El turisme car és més insostenible. La presència continuada de persones amb major poder adquisitiu afavoreix la concentració de l’oferta destinada a aquest segment, la qual cosa incrementa el cost de la vida i desplaça el teixit comercial dirigit a la majoria de la població. Així mateix, les demandes d’exclusivitat es tradueixen en el tancament d’espais (privats, però també públics), per tal que els rics puguin fer coses de rics entre rics. Per tant, implica la pèrdua de la ciutat com a espai compartit i l’accentuació dels processos de gentrificació.
Si tots aquests impactes no fossin prou per descartar una via que a la majoria de la població de Barcelona ens perjudica, té un problema afegit: no hi ha rics per a tothom. I això vol dir que cada cop hi ha més ciutats i territoris competint per atraure aquest tipus d’elits. Venècia, Mallorca o Barcelona, per exemple, han entrat en una dinàmica que comporta més despesa pública en infraestructura, serveis i promoció dirigida específicament a respondre les necessitats d’aquest consumidor exigent. Recursos públics que podrien ocupar-se per resoldre altres necessitats de la majoria de la població o contribuir en els costos d’una transició econòmica i socioecològica que ens faci menys dependents i vulnerables.
El creixent malestar que provoca la turistificació de la ciutat no es pot resoldre intentant captar més rics. Només el podem abordar limitant l’oferta d’allotjament i d’accés (via aeroport i port), però també de promoció internacional; enfortint el control sobre pràctiques abusives i il·legals; i redistribuint beneficis de forma efectiva a través de les rendes del treball i de la fiscalitat. Sota la retòrica de la qualitat, l’aposta per l’elitització del turisme és, en definitiva, un mal negoci, perquè els hi pagarem la festa i en sortirem escaldats.
Catalunya Plural, 2024 
