Jugar a camp contrari

Imaginem una lliga de dos equips on un d’ells jugués sempre a camp contrari: públic fervent en contra, àrbitres casolans, gespa seca i per sobre de la seva mesura i comentaristes que infravaloren les seves oportunitats i engrandeixen les del rival. Una cosa així s’està trobant l’espai confederal en la seva primera experiència de govern a l’Estat, on els seus assoliments queden empetitits pel soroll eixordador que es genera al voltant de la seva acció de govern i fins i tot es qüestiona constantment que tingui dret a jugar la competició.

L’esquerra del canvi juga a tenir la pilota i al joc de posició. Va ser el cas del període que va ser de 2014 a 2018 fins a la moció de censura quan hi havia un esquema de joc clar i es desarborava el joc rival, fins i tot el de l’actual soci de govern. No obstant això, l’altre equip juga al contraatac, replegat en la seva àrea buscant l’error del contrari, llançant pilotes llargues tractant de saltar les línies de pressió i buscant l’esquena del rival. És un joc més aeri, de neutralització, que alhora permet llançar atacs ràpids i desprevinguts, moltes vegades sense respectar si més no les regles del joc, com hem vist amb la renovació del CGPJ o amb els indults als presos pel procés. L’esquerra, per contra, ha de mastegar el joc i necessita que la pilota vagi ràpida per a trobar llocs en defenses nodrides pel que es veu obligada a atacar en estàtic i utilitzar el regateig mentre aquestes defenses poblades utilitzen ardits, els agafen de la samarreta i tallen constantment el joc sent molt difícil ja no generar ocasions de gol, sinó senzillament portar la iniciativa del partit.

És evident que d’algun temps ençà l’espai confederal no troba el seu joc, no sap donar amb la tecla adequada per a eludir les defenses rivals. Abans tenia una variant per a cada situació de partit que feia les seves victòries inapel·lables, fetes amb imaginació i audàcia, inclosa l’abdicació del rei Joan Carles I, entre altres grans victòries. Però el rival també juga i té eines poderoses. Ara, l’espai confederal, des de posicions de govern, a cada gol que fica, que han estat uns quants en aquesta legislatura (ERTES, SMI, Reforma Laboral, i un llarg etcètera), fa la sensació d’estar permanentment en fora de joc. Per contra, qualsevol cosa que s’allunyi del seu estil s’explota com una falta de coherència brutal o una contradicció insuportable narrada per locutors parcials que magnifiquen l’error i resten mèrit als encerts. Fins i tot gols que valen partits com la Reforma laboral es canten com a derrotes, mentre que tampoc s’és capaç de transmetre amb el joc que es té un pla per a guanyar la competició. La impressió general és la d’haver ficat un bon sac de gols però, no obstant això, sembla que, per les mateixes condicions en què juga, vagi perdent per golejada.

El problema és de base i té a veure amb la lògica del poder heretada. El PSOE va poder canviar-la amb les seves majories absolutes però va decidir prioritzar la raó d’estat sobre la raó dels vots, tal com deia Vázquez Montalban. I mentre els assoliments de l’Espai confederal van ser incontestables i van ser capaços d’aixecar al públic forà, com Ronaldinho al Bernabéu o silenciar-lo com Raúl al Camp Nou, l’altre bloc no va poder fer res.

No obstant això, a força de jugar a camp contrari amb regles contràries, mentre el seu soci de coalició no qüestiona el desequilibri i la injustícia, aquestes regles que per un moment van semblar trontollar-se es tornen a solidificar fins al punt de convertir-se en inqüestionables i gràcies a això l’esquerra del canvi corre el risc que s’instal·li en una èpica de la derrota o que la cinquena graderia, aquesta on s’allotgen els seguidors de l’equip forà, quedi buida malgrat les seves innombrables jugades memorables i gols mereixedors del premi Puskas.

En aquesta lògica del poder existeix l’adhesió incondicional i acrítica, cosa que genera que qualsevol discrepància en el si de coalició es percebi com una gàbia de grills, no existeix una cultura de la negociació i qualsevol diàleg es percep com a cessió al xantatge. Dins d’aquesta lògica hi ha partits que no són benvinguts, ja que l’espai confederal és percebut com un outsider que no reuneix les condicions per a participar del sistema, perquè qüestiona l’articulació territorial, la noció neoliberal de l’Estat i, en definitiva, la pròpia idea hegemònica d’Espanya. Evidentment, a l’espai confederal se li deixa participar políticament perquè no hi ha més remei no perquè se li hagi acceptat com un membre més de ple dret. I això ho converteix en l’únic partit antiestablishment d’Espanya, encara havent abraçat aquest espai postulats com la pertinença a la Unió Europea en les condicions actuals i no qüestioni l’economia de mercat, entre altres. Tot això encara que s’hagi intentat en el camp i en els despatxos treure’l d’enmig amb totes les eines disponibles i cada dia es tracti d’empetitir els seus assoliments i engrandir les seves febleses.

Tot això ve a demostrar que no existeix igualtat d’oportunitats i que les regles del joc estan viciades amb el que la competició està adulterada. Cal canviar la lògica del poder i amb això el funcionament dels òrgans d’Estat per a fer-los més oberts i participatius, alhora que més lleials amb la democràcia espanyola. No val, simplement, canviar uns noms per uns altres com ha ocorregut recentment amb el CNI. El que va servir en el seu moment no serveix ara, perquè, a diferència de fa quaranta anys, ja no existeix l’amenaça d’un cop d’estat per part dels militars i la societat espanyola poc té a veure amb la de llavors. Amb la reacció en marxa i la Restauració del Règim en camí, fa falta més que mai que reclamem una altra lliga amb regles imparcials per a deixar de jugar, eternament, en camp contrari.