Continuem al carrer de Mallorca, en ple Camp de l’Arpa. Excepte per la Formiga Martinenca gairebé no tenim elements d’interès entre Rogent i la Meridiana. El més curiós és consultar mapes antics, reveladors d’una morfologia rural i distinta, traçada amb enllaços desapareguts fins i tot a les fonts més recurrents, com si la seva existència hagués sigut més que anònima o irrellevant, dissipada un cop entraren nous elements a l’equació.
El més suculent té sigles gracioses. GRATSA. Garatges, Representacions i Tallers. Amb tota probabilitat el moment d’expansió d’aquesta empresa es xifrà als anys setanta, si bé abans, almenys des dels cinquanta, ja tenia un establiment a la cruïlla de Sepúlveda amb Casanova, a un dels rovells de l’ou de l’Eixample.
Amb el pas del temps els aparcaments GRATSA sonen a una altra era. El de passeig Maragall fou un dels colofons per a desmantellar allò rústic del tram inicial d’aquesta avinguda, quan es conjugà la inauguració del metro de Camp de l’Arpa, l’enderrocament de la masia de Can Ferrer i les bases per a generar un altre tipus de mentalitat en aquesta zona de frontera entre el Camp de l’Arpa i el Guinardó.
En canvi, el del carrer de Mallorca fou l’aplicació d’una sentència de mort per a dos carrers amb funció d’enllaç a Degà Bahí. El primer, si passegem des de Rogent, seria el de Palafrugell, sens tan sols una trista nota a l’hemeroteca, si bé el seu rastre pot sondejar-se al present.
Una sospita d’arqueologia es troba al 8 de Degà Bahí, una porta sempre tancada com a hipotètic accés a la forma d’aquest fantasma, resistent a batzegades a la vora de la caseta del controlador del pàrquing, fart de veure’m voltar a l’interior el seu regne, fins als nassos de comprovar com repeteixo cada dos per tres l’acte de posar-me de puntetes i alçar el cap per a fotografiar aquestes ruïnes segrestades pel mastodont automobilístic.
La visió de les mateixes és bella al mostrar-nos com el passat es resisteix a anar-se’m, quelcom comprovable a l’altre carrer engolit per aquestes instal·lacions, el de Serraclara, nul en successos amb una excepció ocorreguda el dimecres 6 d’agost de 1913. Abans, quan ningú gaudia de vacances pagades, la Història de les revoltes era estiuenca, qui sap si per la xafogor barcelonina. La dècada dels 10 del Nou-Cents anà plena d’episodis d’aquest tipus.
El 1913 arribà el torn per a una llarga vaga del sector tèxtil, repartit per tota la ciutat, però amb densa concentració al vell municipi de Sant Martí de Provençals. Aquell matí els treballadors es dirigiren a la fàbrica d’aprests i acabats dels Rius al carrer de Santa Clara, dispersats per un amagament de càrrega de la Guàrdia Civil, ben posicionada per a protegir les possessions del capital.
Per desgràcia no he pogut localitzar més informacions sobre aquests dos extints carrers, no com amb l’altra recta per a unir Mallorca com els trams superiors del barri, Fontova, preciosa a la seva simplicitat, angosta i d’antuvi filada no només com una drecera cap a Degà Bahí i els terrenys de Can Robacols, doncs era naixement d’una petita travessia, el carrer de Vinyeta, indetectable a l’actualitat.
Fontova pot prestar-se a un problema habitual del nomenclàtor: la dualitat. Aquesta es comprova a l’hemeroteca i té una explicació com a preàmbul deguda a com el nom sol fer la cosa. El 28 de desembre de 1890 morí l’actor Lleó Fontova, un imprescindible de les taules catalanes durant la Renaixença. Al segle XXI molts poden sorprendre’s si caminen pel parc de la Ciutadella i donen amb un bust honorant-lo, obra d’un jove Pau Gargallo i membre a dreta llei de la col·lecció escampada per tot l’espai on es celebrà l’Exposició Universal de 1888, des del meu punt de vista remodelat a posteriori amb la clara intenció de ser una mescla entre els parisencs jardins de Luxemburg i quelcom molt sui generis, el Saturno Park, en cert sentit el Port Aventura comtal dels nostres avis.
La fama de Fontova era gegantesca. Al Poble-Sec l’homenatjaren amb un carrer, replicat al dels nostres desvetllaments, segons l’Ajuntament amb aquesta denominació des de 1929 perquè abans feia referència a Narcís Monturiol.
El carrer del Poble-Sec mutà per a immortalitzar a un company de Fontova, Teodor Bonaplata. Això no impedí la seva permanència als anuncis dels diaris durant els anys trenta per a complicar-me la investigació, solucionada a partir d’un parell d’articles datats entre 1913 i 1914.
El primer és una queixa dels veïns a l’Ajuntament pel deplorable estat del carrer, amb molts sotrac, fang i brutícia a les voreres i omnipresència de gèrmens i insectes per culpa de tot allò enumerat anteriorment.
En aquest text, la seva ubicació és bastant imprecisa, no com al segon, en realitat una invitació a la conferència de Joan Coloma a l’Antiga Cooperativa del Camp de l’Arpa amb el tema “els cooperadors i els cooperativistes davant l’actual conflicte econòmic.”
Aquest paràgraf és or per concedir-nos una cronologia sense moltes fissures de Fontova, racó de magatzems, enginys i impremtes on, a vegades, passaven greus accidents, com el de l’aprenent Alfonso Palomo el 1953, qui perdé un braç quan aquest quedà pres d’una màquina plana.
A la Fontova de la contemporaneïtat la presència de la cooperativa, a declarar amb urgència patrimoni del tipus que sigui, deixa ensumar aquells aromes pretèrits junt a un edifici adjacent. La resta es cenyeix a un guio anodí, amb vivendes i una cansaladeria a la cruïlla amb Degà Bahí.
A la mínima solc pujar por Fontova entre el record de quelcom no viscut i la panoràmica envers el carrer de Josepa Massanés, ara nítida, abans un maldecap per la presència del carrer del Infante, tan estirat com per a ofegar Degà Bahí deixar-lo sense respir ni alè, com si així hagués volgut riure abans de morir, com si allò vetust prengués el pel a les asèpsies benamades pels urbanistes barcelonins.
Catalunya Plural, 2024 
