«Viurem saborós, estic votant (…) perquè la meva gent no hagi de caminar amb por», va declarar aquest diumenge la ja eleita vicepresidenta de Colòmbia, França Márquez, després de dipositar el seu vot a Suárez, el seu poble natal.
Tres setmanes abans, al capvespre, dues dones i quatre nens s’asseuen a terra de l’estada, al voltant de la tele. Aquest dia hi ha hagut sort i el generador elèctric ha començat a funcionar abans que comenci la telenovel·la, el moment que esperen tot el dia. Aleshores, a la pantalla sorgeix un món que, aquí, a la cabanya construïda pels seus propis habitants amb taules de fusta, resulta tan irreal com obscè. Els membres de la família protagonista –molts blancs tots, molt prims tots, molt retocats tots– viuen en un enorme apartament de mobles impol·luts i parets blancs. Es desafien i enganyen pels seus amants, pels seus negocis, pels seus secrets, mentre els televidents valoren en veu alta els seus comportaments, els aprofiten per advertir les nenes dels perills de ser dona en un món masclista,
L’escena té lloc a la Zona Humanitària Nova Esperança en Déu, un poblat situat a Cacarica, al departament del Chocó, a la frontera nord de Colòmbia, tocant amb Panamà. El centenar de famílies que l’habiten van arribar fins aquí després de ser expulsades dels seus pobles per l’Exèrcit i els paramilitars als anys 90. Després de quatre anys vivint en un poliesportiu de Riosucio, la ciutat més propera i una de les més violentes del país , van decidir retornar i fundar diverses comunitats de pau en aquestes terres públiques. Cada vegada que la guerrilla, els paramilitars o l’Exèrcit intentava entrar a les seves terres, s’hi enfrontaven amb l’argument més irrebatible de tots: si s’instal·laven o passaven pel seu territori, la seva població esdevindria objectiu de l’actor armat contrari i el seu població civil acabaria veient-se afectada de nou. Durant anys, els van acompanyar voluntaris d’organitzacions internacionals com Brigadistes per la pau per contribuir amb la seva presència i vigilància a la seva seguretat. La mort d’un estranger encén focus d’atenció que ningú no vol.
I segueixen, enmig d’un territori en disputa encara entre paramilitars, grups criminals i dissidents de les FARC i l’Exèrcit. I després de 20 anys de lluita, l’Estat no s’ha dignat a portar-los aigua potable, ni a destinar un treballador o treballadora sanitària que els pugui atendre, ni tan sols a reparar les aules de fusta que la comunitat va construir amb els seus propis mitjans. Aquí l’Estat només és visible per la seva ostentosa absència: per arribar fins a Nova Esperanza cal fer-ho en canoa, a través del riu Atrato, on es van succeint els llocs de control de les Autodefenses Gaitanistes de Colòmbia, el grup paramilitar més important del país. Amb les sigles pintades als habitatges i arbres que se succeeixen al llarg de desenes de quilòmetres, són ells els que donen permís per entrar i sortir d’aquest territori dominat pel narcotràfic i el cultiu de coca.
La pobresa extrema
Les dones i nenes que, amb tot just un plat de civada i llet, veuen la telenovel·la són víctimes directes de la guerra que Colòmbia pateix des de fa més de 60 anys. Només tenen el que aconsegueixen cultivar i pescar, són negres i la seva gran esperança en aquell moment era que de les urnes sortís, per fi, un govern que sabés com viuen, com s’inunda diàriament el seu poble, com passen les nits en vela quan l’aigua es fica entre els taulers i cal estar pendent que les serps no es colin i piquin els nens; com aquests han de deixar d’estudiar quan arriben a l’adolescència per la manca de centres educatius de batxillerat a tota la regió; com quan algú malalta han de trucar a la canoa que fa les vegades d’ambulància mentre els seus familiars resen perquè aguanti les cinc hores que hi ha fins al centre de salut més proper.
Ahir a la nit ia tota la comunitat, com a tantes llars d’altres comunitats, pobles i ciutats, els televisors il·luminen l’estada mostrant com viuen els que han governat fins ara el país: l’oligarquia del segon més desigual d’Amèrica Llatina, només darrere del Brasil , que històricament ha concentrat la propietat de la terra, de les finances i, com si fos la seva extensió natural, del poder polític.
Diumenge passat, Colòmbia va viure un canvi molt més profund que el que pugui projectar a la imaginació la frase que el descriu: que, per primera vegada, en els seus dos segles d’existència, Colòmbia tindrà un govern d’esquerres. Fins arribar aquí, el poble colombià ha patit la violència a mà dels actors més diversos i en totes les seves formes: paramilitars, guerrilles, l’extermini sistemàtic d’opositors polítics, de periodistes, de mestres i mestres, de sindicalistes, de líders socials, de defensors i defensores de drets humans.
La lluita contra la «parapolítica»
La candidatura vencedora dels comicis n’és la representació. El president electe, Gustavo Petro, economista, exguerriller de M-19 –creada després del robatori de les eleccions presidencials del 1970–, ha estat un dels polítics més incansables en la lluita contra l’anomenada parapolítica, l’aliança entre part de la dreta política i el paramilitarisme. La vicepresidenta França Márquez, feminista afro, advocada, defensora dels drets humans, activista contra la mineria industrial, mare soltera i extrabaixadora domèstica. La seva aliança, no exempta de tensions i diferències, aplega bona part del que defineix la majoria social de Colòmbia.
Per primera vegada, els mandataris del país s’assemblaran a la majoria dels habitants. I, el més important: sabran i hauran vist que a molts llocs del país la gent té bidons fora de les cases per recollir l’aigua de la pluja per tenir què beure i amb què banyar-se; que a ciutats com Medellín, molts dels seus habitants van diàriament a les botigues enreixades del barri perquè no tenen més que per a l’arròs i l’ou del dia; que una part important de la població del Pacífic segueix havent de fer les seves necessitats en cubs i escopidores; que a Buenaventura, on es troba el port industrial més gran de Colòmbia i un dels més importants del continent, els seus habitants han perdut el compte dels cadàvers que han vist al llarg de les seves vides, i que molts altres han abandonat els seus palafits per estar massa a prop de les cases de pique –anomenades així per ser el lloc on les bandes esquarteren les seves víctimes–. Precisament ha estat en aquests departaments perifèrics, els més castigats per la discriminació institucional, on majoritàriament han votat per l’opció progressista, de la qual Petro prefereix parlar.
Però, també, Márquez i Petro saben bé que Colòmbia té el teixit associatiu més imbricat, format, polititzat i compromès d’Amèrica Llatina. El coneixen perquè han sorgit els seus lideratges. Seixanta anys de guerra han generat una societat civil on les víctimes s’han aliat amb diverses generacions de llicenciats en sociologia, dret, antropologia, història, psicologia i periodisme especialitzats en la defensa dels drets fonamentals. Per això, l’expresident Álvaro Uribe Vélez els qualificava de “terroristes dels drets humans”, per equiparar-los amb els guerrillers i assenyalar-los així davant l’espiell paramilitar.
La derrota de l’uribisme
Uribe és, precisament, el veritable perdedor d?aquestes eleccions, en quedar en evidència que, al contrari que en anteriors comicis, ja no és ell qui escull els seus successors a la Casa Nariño. El mestre de la política de la por, el que equipara qualsevol que parli de justícia o dignitat amb els guerrillers, l’artífex del ‘No’ al referèndum dels Acords de Pau, el que ha convertit el seu compte de Twitter en una màquina del fang contra la democràcia, la convivència i la justícia, el que s’enfronta a un judici per falsedat testimonial i frau processal.
Durant tota la jornada de diumenge, van anar apareixent a les xarxes socials fotografies de llargues cues per votar a les zones més desafavorides del país, barcasses amb desenes de persones dirigint-se a taules electorals a diverses hores de distància de navegació; comunitats delmades per les polítiques criminals de l’Estat, com els pobles originaris, celebrant amb emoció la victòria de la candidatura de Pacte Històric.
Molts dels seus votants saben que és impossible afrontar grans reformes en els quatre anys de mandat que limita la Constitució. Entre els defensors i defensores de drets humans està estesa la convicció que l’arremesa dels grans poders del país s’acarnissarà especialment amb ells, que es multiplicaran els assassinats d’activistes i que enfonsaran econòmicament el país per estendre el seu fuet electoral que ‘Petro convertirà Colòmbia a Veneçuela’, com han repetit fins a la sacietat polítics i analistes durant la campanya als mitjans de comunicació.
I, tot i així, aquestes eleccions han viscut com l’única possibilitat de començar una transició cap a una Colòmbia menys desigual, menys violenta, menys pobre. De tant emprar-ho, es va desgastar la por als que representen el canvi, però també a la virulència dels que intentaran impedir-ho per tots els mitjans. Entra altres raons perquè el 2021 va ser l’any amb més líders i líders, de defensors i defensores de drets humans des del 2010, segons l’ONG Som Defensors: 139 assassinats i gairebé mil agressions. Des dels Acords de Pau amb la guerrilla de les FARC el 2016, han estat finats 1327 líders i signants de l’acord, segons Indepaz.
“Em conformo que els jubilats tinguin una pensió que els permeti no morir-se de gana, amb què tornem a tenir un mínim servei públic de salut que permeti no morir-se sense assistència mèdica… Estem parlant d’aquests mínims”, em deia un periodista veterà que havia tornat a recuperar la il·lusió amb la possibilitat de tenir com a vicepresidenta França Márquez. Tot i que la vicepresidència a Colòmbia no té pes polític, l’arribada d’una dona negra, feminista, d’origen pobre i activista ha resignificat el càrrec amb la presència sola. Ara tocarà omplir-la de contingut. Però mentrestant, de la seva mà, Colòmbia entra al segle XXI polític i la situa a l’avantguarda en la lluita climàtica i per la igualtat amb el seu ideari ecofeminista. Entre els seus votants tenen clar que el que toca ara és celebrar una oportunitat tan gran.
Des de fora, és inevitable pensar en l’impuls que aquesta victòria pot donar al corrent progressista que s’ha obert a Amèrica Llatina amb les victòries recents de l’esquerra a Xile i Hondures. L’esperança i il·lusió despertada pel tàndem Petro i Márquez només és comparable a la que va generar el 2003 la victòria de Lula da Silva al Brasil i que, si es compleixen les enquestes, tornarà a guanyar a les del 2 d’octubre. També sembla previsible que els sectors més reaccionaris i poderosos de Colòmbia els ho posin igual de difícil que als líders del Partit dels Treballadors del Brasil. Hi ha una mica més perillós que guanyar: contagiar l’efecte que ‘sí es pot’, com corejaven dissabte a la nit els votants de Pacte Històric.
Aquest és un article de La Marea
Catalunya Plural, 2024 
