Les enquestes, aquest cop, no han fallat. Juanma Moreno ha aconseguit el que ningú havia aconseguit al PP d’Andalusia: ha guanyat les eleccions autonòmiques per majoria absolutíssima –58 escons– i podrà, per tant, governar en solitari. Els resultats, històrics per al PP –Javier Arenas va guanyar el 2012 amb 50 diputats, però no va poder governar– i per a una comunitat que va ser governada gairebé quaranta anys pel PSOE, confirmen Moreno a la presidència de la Junta, a la qual va arribar a 2018 gairebé de miracle, gràcies al suport de Ciutadans i l’aval de Vox, amb el pitjor resultat –26 diputats–.
Aquesta era la incògnita més gran resolta anit: Vox, encara que ha guanyat dos diputats –de 12 a 14–, no entrarà òbviament al Govern andalús, com va ‘amenaçar’ la seva candidata, l’alacantina Macarena Olona. Era el seu principal objectiu després de la seva irrupció a l’Executiu de Castella i Lleó. Però el més important és que perd el poder clau que ha tingut fins ara a Andalusia, on la ultradreta es va asseure per primera vegada a les institucions espanyoles el 2018, i on potser ha començat el seu declivi: el resultat, fins i tot amb aquests dos diputats més, suposa també un descens de set punts percentuals respecte a les dades de les legislatives del 2019 a Andalusia. La compareixença d’Olona, vestida de verd, no ha tingut res a veure amb les seves intervencions eufòriques dels últims dies. Ni amb aquell Vox que ara té un vicepresident a Castella i Lleó.
Es tracta, doncs, d’una victòria absoluta de Juanma Moreno, molt més que del PP. Ell mateix va dir durant la campanya que la gent tenia més inconvenient a votar les sigles del seu partit que a ell, amb nom i cognom. Juanma Moreno –i no Moreno Bonilla, com ho solen anomenar des de l’oposició– s’ha llaurat durant aquests tres anys llargs de legislatura –va avançar les eleccions– una imatge de polític moderat, fins i tot en sectors de l’esquerra, tot i adoptar polítiques tan de dretes com les d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid.
El seu tarannà, però, no té res a veure amb els exabruptes de la presidència madrilenya. I també ha comptat amb el temor a la ultradreta –escenificada per intervencions histriòniques d’Olona–, que li ha valgut ser considerat per primera vegada com a vot útil. El seu triomf absolut suposava deixar fora de joc a la ultradreta i, de fet, el resultat, malgrat ser un cop de maça per a l’esquerra, és alhora vist com un alleujament entre la mateixa esquerra. A això s’hi ha sumat la destrucció de Ciutadans, el mateix desconcert del PSOE i la desunió de la resta de partits a l’esquerra.
“Els andalusos han donat una lliçó a tot Espanya”, ha dit la dirigent del PP Cuca Gamarra des de Gènova. A la seu el PP a Sevilla, al carrer San Fernando, onejaven les banderes d’Espanya i d’Andalusia, tot un símbol del canvi de cicle quaranta anys després de les primeres eleccions autonòmiques que es van celebrar a la comunitat, a les quals les dretes , des de Madrid, li van voler negar a la bandera, el seu lloc.
«Gràcies, Andalusia», diu la pancarta que el PP ha penjat aquesta nit electoral del 19-J al balcó de la seva seu. I és el primer que ha dit Juanma Moreno, avui sense corbata: «Gràcies, Andalusia […]. Només poden els que creuen que poden». «Un somni fet realitat», amb la música de fons de Manuel Carrasco, que fa uns dies va arrasar també al concert de Sevilla. «Em sento orgullós de ser andalús», ha afegit, com una resposta en el temps a aquell eslògan d’Iñaki Gabilondo a la SER: «Andalusia és una terra gran, bella, vella i sàvia. Senti’s orgullós de ser andalús». És, quaranta anys després, amb altres actors i amb altres polítiques, la nova crònica d’un somni.
La maquinària del PSOE andalús ja no funciona
El PSOE ha acabat de dilapidar el seu capital electoral en aquests comicis amb el pitjor resultat de la seva història a Andalusia: 30 diputats, tres menys que els aconseguits a les anteriors autonòmiques amb Susana Díaz al capdavant, que, malgrat haver guanyat en aquella ocasió , no va poder governar.
El nou candidat, Juan Espadas, que va vèncer a les primàries Díaz, no ha connectat amb l’electorat i les dades envien també un missatge a Ferraz, a Pedro Sánchez, que va avalar la seva candidatura. La maquinària del PSOE andalús ja no funciona. I, si fa uns anys, el problema del PP era la manca de líder, ara la manca de líder és el problema del PSOE andalús.
Ni tan sols Espadas, exalcalde de Sevilla, ha conservat la històrica fortalesa socialista que ha estat sempre la capital andalusa. «Els andalusos han parlat i ara toca ser coherent i treballar per casa nostra. Defensarem els pilars sobre els quals volem continuar construint Andalusia des d’una oposició útil», ha afirmat Espadas.
Les esquerres no sumen ni juntes
Amb Inmaculada Nieto al capdavant, les esquerres unides a Per Andalusia –Esquerra Unida, Podem, Més País, Iniciativa del Poble Andalús i Equo–, que van començar a trompades la campanya i amb retard al registre, han obtingut cinc escons, 12 menys que la coalició liderada per Teresa Rodríguez, llavors de Podem, el 2018, que va obtenir 17 diputats.
Després de la seva expulsió del grup parlamentari, Rodríguez va decidir caminar en solitari amb el mateix nom, Adelante Andalucía, i ha aconseguit dos diputats. Sumats els escons de la candidatura d’Inmaculada Nieto –avalada per la vicepresidenta Yolanda Díaz, i que té previst arrencar motors el 8 de juliol– i els de Teresa Rodríguez no arriben ni cap a la meitat del 2018.
Ciutadans es queda fora
L’únic partit amb representació parlamentària que s’ha quedat fora de l’arc en aquestes eleccions és Ciudadanos. La tendència a la resta d’Espanya també s’ha complert a Andalusia i dels 21 escons del 2018 passa a zero. «El que m’agrada més és que Vox se’n queda fora», ha conclòs el líder del partit a Andalusia, Juan Marín, que ha anunciat la seva dimissió.
Aquest article és originald de La Marea
Catalunya Plural, 2024 
