És dijous per la tarda i després d’un divertit dinar de feina, els millors, cometo l’acte masoquista de passejar fins el Guinardó, amb la calor menjant-me perquè vaig sortir de casa amb americana i no tinc on guardar-la.
Una altra persona hagués agafat el metro i s’hagués quedat tan tranquil·la, però vaig amb la càmera de fotos i un defecte de forma al meu cervell m’obliga a documentar-me.
Després d’acomiadar-me de la meva sòcia Cristina, qui reapareixerà en breu amb més detalls, decideixo ascendir pel carrer de Rocafort i topo a la seva cruïlla amb Còrsega amb l’Hort La Lola, amb varis murals urbans i molts indigents, possibles borratxos del Primavera Sound, als bancs dels seus alentorns.
No és indici de res perquè duc diverses setmanes amb la ment preparada per a escriure sobre l’art de les parets i el mobiliari de Barcelona. Ho faré amb cert ordre mitjançant un mosaic de caminades, sense voler ser absolutista en les meves intencions, més aviat relacional perquè les peces captades per la retina solen encaixar amb lògica, sense gaire esforç.
Aquell dijous vaig encarar el carrer d’Alfons XII, vaig deixar enrere la plaça Molina i al cap d’una estona vaig avançar pel carrer de Ballester. A plaça Lesseps vaig entomar la travessera de Dalt fins a donar-me el gust de passar una estona pel carrer de la Salut, doncs em venia de gust fer fotos de la seva església, restaurada i cada cop més rara per la destrossa d’aquest entorn destrossat i menystingut per l’Ajuntament.
A poques passes, a un solar d’obra, llegeixo una plantilla on algú ha emprat la ironia sobre aquest fenomen contemporani. Si això fos de Bansky ja seria milionària. Tampoc cal exagerar.
Al cap de cent metres descendeixo fins a plaça Sanllehy. Enlloc de la vella Quirón veig un mural del brasiler Claudio Ethos, realitzat el 2015 amb motiu de l’Open Walls Conference.
Durant el mateix event, però just un any després, Sixte Paredes en traçà un altre a la plaça sense nom del torrent del Lligalbé al Baix Guinardó, destinat a desaparèixer a la lenta reforma d’un entorn molt maltractat, únic al ser el darrer mohicà identitari d’aquest barri. On abans em seia amb el José Luis a prendre la darrera, on abans el senyor Paco tenia un hort i la Granja Guillén, on com a mínim des de 1158 fluïa el torrent de Lligalbé ara hi ha dos horribles aparcaments a l’aire lliure, complementats amb un tercer al darrer racó d’aquest possible eix de barriada: els passatges de Boné i Sant Pere.
L’arquitecta Cristina Goberna i servidor hem format la CIAH, Cèl·lula d’Intel·ligència d’Arquitectura i Humanitats. La nostra primera acció fou presentar al Districte d’Horta-Guinardó un pla per a rehabilitar l’indret, donant-lo als veïns. Els pàrquings serien àrees verdes i les casetes amenaçades, el mur d’unes amb un altre mural de Miss Van, podrien ser espais per a la ciutadania, tot això ben amanit amb pedagogia urbana per a permetre conèixer la seva Història a veïns i vianants.
La resposta municipal s’excusà amb la burocràcia a pas de tortuga dels projectes i una improbable unanimitat. El mural del Lligalbé s’observa des del Carmel, policrom, formós i gens efímer malgrat la seva condemna a desaparèixer, sense considerar-lo com un valor perquè aquest tipus d’art encara es jutja com quelcom provisional quan confereix vitalitat, com demostren determinades iniciatives, per exemple pintar les persianes dels negocis per a preservar-les d’un altre espècie de pintades menys estètiques i molt més vandàliques.
En un altre dels meus recorreguts em vaig apropar a Mercat Nou per a contemplar la darrera aportació del combatiu Blackblock al 54 del carrer de la Riera de Tena. Aquest encàrrec sorgí perquè Carles Pageo volgué homenatjar el passat agrícola de Sants a una mitgera, ara espectacular i emotiva tot reproduint una fotografia familiar de 1941, amb els seus avis al camp, digníssims junt als més petits de la llar i un carro arrossegat per un cavall.
Blackblock és reivindicatiu. Abans de fotografiar la seva darrera joia m’aturo per enèsim cop davant una altra més antiga a Can Vies, centre social pioner en aquell breu període rebel dels barris entre els estretors de l’alcaldia de Trias y el debut d’Ada Colau a la plaça de Sant Jaume. L’alcaldessa també té la seva mitgera, disponible fins i tot als Gifs de Whatsapp, a la rambla de Guipúscoa, no gaire lluny de la policia i la flamant Biblioteca García Márquez.
Barcelona en Comú no és gaire ben rebuda a Vallcarca. El nucli antic d’aquest barri, amb el carrer de la Farigola com a referent, té altres murals on Núñez y Navarro, principal obstacle per a la conservació d’aquest patrimoni primordial, és dibuixat com si fos una horrible paparra.
Un xic més enllà, a la Kasa de la Muntanya del carrer de Sant Josep de la Muntanya, Blackbloc ens ha llegat una miliciana de 1936, i no, no es tracta de Marina Ginestà i el seu immortal posat a l’Hotel Colón.
Els murals poden ser símbol de resistència de la piconadora anomenada BCN, sempre en contrast amb Barcelona, la capital pels seus habitants, un món mig perdut quan hauria de ser prioritari recuperar-lo sense pensar tant en com ens analitzen des de l’exterior, encara més després de la pandèmia i en plena emergència climàtica.
L’art urbà transmet missatges. Alguns d’ells s’han concebut per a crear soroll a les xares socials i vendre la moto d’allò guai, com fogonades. El més gran apòstol d’aquesta tendència, mai més ben dit, als murs comtals és tvBoy, un italià potser resident al Baix Guinardó, on adora deixar petjades mig ocultes al passatge innominat que va de Pau Alsina a Sardenya, entre el Camp de l’Europa i la mola de Francesc Mitjans.
Una de les seves darreres contribucions a la seva causa, aplaudida a mitjans i als likes, es troba al Cinc d’Oros, a la cruïlla de passeig de Gràcia amb Diagonal, o si prefereixen junt a la Casa FIAT. La ubicació i el centre indiquen a les clares com el transalpí pica l’ullet a un model i a la seva voluntat poc o gens iconoclasta de donar opi al poble sense intencions de protesta.
Rosalía y C. Tangana hi conviuen. Ella, víctima profitosa d’un insensat bombardeig poc revolucionari malgrat la massiva opinió del ramat, llueix un escut de Barcelona. D’aquesta manera esdevé una marca longeva, institucional, a partir d’aquest usar y tirar sempre lloat, mentre els altres elements exposat en aquest text no es mencionen gaire perquè, fins i tot durant aquestes legislatures a priori molt d’esquerres, els barris i les veritables preocupacions dels habitants de la meva ciutat segueixen fora de focus, fins al xiulet final.
Catalunya Plural, 2024 
