L’agrupació electoral “Ensemble”, liderada pel recent president electe Emmanuel Macron en el seu segon mandat, ha guanyat, però ha quedat ben lluny de les previsions inicials i, per descomptat, de la gran majoria dels darrers cinc anys. “Ensemble” és “l’extrem centre”, com a mi m’agrada de definir la coalició de Macron, que és una mena de combinació de partit de “quadres” o “notables” amb poca connexió amb la població i, alhora, una espècie de catch-all-party, és a dir, un partit de centre amb fronteres ideològiques molt febles que ha estat capaç de nodrir-se de sectors de la dreta i de l’esquerra moderada, amb una forta cultura institucional però poca connexió amb els sectors més febles de la població. Guanyadora de les eleccions legislatives, lluny però de la majoria absoluta a què aspirava.
En segon lloc, el partit que ha guanyat —quasi per sorpresa— ha estat el RN de Marine Le Pen. Tot i que en els mitjans de comunicació és comenta el segon lloc de NUPES (la Nova Unitat Popular Ecològica i Social), de Jean-Luc Melenchon, els acords de constitució de la coalició estipulen que cada família política tindrà el seu grup parlamentari, de manera que els 144 diputats de la NUPES es dividiran en 75 per al grup de Melechon, 30 per als socialistes, 15 per als ecologistes i 10 per als comunistes. Aquest acord, que podria revisar-se —com ha demanat Melenchon l’endemà de saber-se els resultats—, comporta que el partit de Marine Le Pen es converteixi en el principal partit de l’oposició amb 89 diputats. Durant la campanya, els mitjans no donaven cap bon resultat al partit de Le Pen, seguint el relat hegemònic imposat en els mitjans per Melenchon, que deia que ell era l’alternativa. La realitat, tossuda, ha mostrat com l’RN és un partit amb gran implantació en determinades zones de França, amb un electorat fidel, de classe obrera i rural, antiimmigració. Le Pen ha demostrat que el seu partit ha emergit per quedar-se en la cambra legislativa i assumir un paper central d’oposició.
La coalició NUPES ha fet un bon resultat, inferior al de les previsions, i ha permès que el partit “La France Insubmise”, de Melenchon, obtingui 75 escons. De tota manera s’han de veure dues coses: si la coalició, com deia, es fracciona i, en segon lloc, en cas de produir-se, veure si existeix una unitat d’acció entre els tres o quatre grups que en poden sortir. Hi ha la possibilitat que Macron, amb 249 escons, a 45 de la majoria absoluta, intenti amb els socialistes i amb els ecologistes construir una majoria de centre-esquerra a l’Assemblea Nacional, deixant a Melenchon el paper propi de “l’extrema esquerra” que representa. Socialistes i ecologistes són partidaris de la Unió Europea i de l’OTAN, i en aquests aspectes dissenteixen de Melenchon.
Però Macron pot optar per un pacte amb els Republicans, que han obtingut un resultat notable, amb 61 escons, i que demostra la presència territorial del partit històric de la dreta francesa. Aquesta seria l’opció més fàcil de Macron, però que el decantaria cap a la dreta trencant els malabarismes que ha dut a terme durant aquests darrers cinc anys. Els Republicans ja s’han expressat de manera contradictòria: uns volen el pacte i uns altres anar a fer de dura oposició.
Independentment del que pugui passar, jo apunto a un pacte amb socialistes i ecologistes, que consolidaria un centre-esquerra, i aquesta Assemblea Nacional seria una representació més real de la França actual. “L’extrem centre” va ser un miratge de fa cinc anys que va destruir el sistema de partits i que només s’explicava per la crisi interna del PSF i dels Republicans, a més del lideratge d’un jove Macron que trencava la lògica institucional política fins i tot presentant-se com un “anti-sistema”, això sí, de “luxe”.
Al meu entendre, la ruptura a França no és de les ideologies —els programes de la NUPES i Le Pen tenen molts punts en comú—, sinó, per un costat, la ruptura entre la França urbana, de classe mitjana, dels professionals i “quadres” que prosperen gràcies a la globalització i a la Unió Europea, i, per altre costat, la França dels suburbis, del món rural, progressivament empobrida en part com a conseqüència de la globalització, fastiguejada per la immigració musulmana que tendeix a ocupar l’espai públic amb els seus legítims valors i cultura i que provoca un xoc cultural amb la França nacionalista, blanca i de toujours.
Rassambler la França és o hauria de ser l’objectiu primer de l’actual president i de la majoria parlamentària que neixi d’aquest parlament, fidel representació d’una França desorientada i dividida.
Catalunya Plural, 2024 
