Alguns dies no puc evitar recordar la pel·lícula ‘I, Daniel Blake’ de Ken Loach. Sobretot, aquests records apareixen mentre treballo en l’Oficina dos Dereitos de la Marea Atlántica a la Corunya. En aquesta oficina ens dediquem a assessorar, secundar i acompanyar a persones en situació de vulnerabilitat perquè puguin accedir a prestacions i altres serveis derivats de les polítiques socials.
Per a qui no hagi vist la pel·lícula, us faig una breu sinopsi. Daniel Blake és un fuster anglès de 59 anys que es troba de baixa mèdica després de sofrir un infart. No aconsegueix, malgrat això, que l’Administració li reconegui la discapacitat i, mentre espera la resolució del recurs, s’enfronta a una infinitat de traves burocràtiques.
Tornem a la realitat. Fa uns dies, vaig acompanyar a Ana (nom fictici), una dona víctima de violència de gènere, a una cita en el servei d’ocupació pública de Galícia. El seu objectiu era sol·licitar una prestació que li permeti complementar els baixos ingressos que té. En haver esgotat la Renda Activa d’Inserció (RAI) i no poder tornar a demanar-la, només té la possibilitat de sol·licitar el Subsidi Extraordinari per Desocupació (SET). El motiu de sol·licitar aquesta prestació del SEPE és el desesperant retard que acumulen els tràmits de l’Ingrés Mínim Vital. Ana no pot esperar sis, set o vuit mesos al fet que li donin una resposta.
En l’oficina d’ocupació de la Xunta de Galícia, la funcionària, amb molt bones formes, li comptava a Ana com ha d’acreditar la BAE (Cerca Activa d’Ocupació). Aquesta és condició indispensable perquè pugui accedir al SET, a pesar que té una incapacitat total permanent reconeguda i no pot treballar. La BAE són una sèrie d’accions que ha de dur a terme per a poder percebre la prestació. Li vam dir a la funcionària que Ana té una incapacitat permanent total, però encara així, i després de consultar-ho amb el seu superior, li van dir que no hi ha una altra manera d’accedir a aquest subsidi.
Com a Ana li demanen tres accions per a poder acreditar la BAE, podria presentar 6 currículums (2 vegades l’acció de presentar CV) i donar-se d’alta en una Empresa de Treball Temporal. Per a acreditar l’haver realitzat aquestes accions, ha de presentar els 6 CV davant el servei públic d’ocupació de Galícia, segellats per l’empresa que ho rep, amb totes les dades. Imagineu la gràcia d’haver de “molestar” a una empresa perquè t’agafin el CV i et facin un “vaig rebre” conforme el vas presentar. El més absurd és que Ana sap que no podrà treballar en cas que la cridin.
La qüestió no és haver de presentar tres, sis o vint currículums. El rerefons és pervers. Has de demostrar que mereixes cobrar el subsidi. Que t’has esforçat prou perquè l’Administració et concedeixi aquest privilegi. En aquest moment els drets passen a segon pla i les obligacions són les protagonistes.
La pregunta que em faig és la següent: val la pena estigmatitzar a les persones obligant-les a mendigar rebeu per a percebre una prestació que, en el millor dels casos, no arribarà als 500 euros? És aquest el model de polítiques socials desitjable?
La visió neoliberal que ens porta el model del workfare i les seves polítiques actives d’ocupació, sosté que només l’ocupació és garant d’una vida digna i de l’accés a polítiques socials derivades de l’ocupació, com les prestacions per desocupació.
Aquesta dinàmica porta a una descomposició de les polítiques de rendes i, per tant, dificulta que persones que no estan en situació de poder treballar puguin accedir a elles. Fins i tot encara que vulguin treballar, no poden per diferents motius, com l’edat, la raça o el sexe, entre altres.
Val menys la dignitat d’Ana? Podem i hem de permetre un model de polítiques de renda que obligatòriament van lligats a itineraris d’inserció que fa anys que sabem que no insereixen ni laboral ni socialment? El maltractament institucional sistèmic d’aquest model porta al fet que moltes ni pensin si més no a sol·licitar aquest tipus de prestacions per l’estigma que poden implicar.
Quants i quantes Daniel Blake hi ha en l’Estat espanyol? Quants i quantes es queden pel camí? Normalment, la gent té molt aguant i sofreix dinàmiques perverses que haurien de ser cosa del passat.
Necessitem un canvi de rumb urgent en les polítiques socials. Un canvi que passi per dignificar a les persones en situació de vulnerabilitat i convertir-les en subjectes de drets, no sols de deures. Coneixem perfectament les polítiques treballistes i els seus subsidis escassos i ineficaços contra la pobresa, així com les rendes condicionades autonòmiques, que des de fa més de 30 anys no són capaços d’acabar amb la pobresa.
Ha arribat l’hora d’apostar per un model innovador de protecció social. Apostem per la Renda Bàsica perquè deixem de ser suplicants de les engrunes d’un Estat del Benestar esgotat i que ja no garanteix vides dignes a través de l’ocupació. La Renda Bàsica, un ingrés pagat per l’Estat a tota la ciutadania pel mer fet d’existir, ens donarà un sòl des del qual poder plantejar-nos vides diferents, en les quals puguem ser protagonistes i no espectadors. Aconseguim que Daniel Blake deixi de ser el nostre veí i la nostra veïna, i que només existeixi en la ficció cinematogràfica.
Catalunya Plural, 2024 
