Causen tristesa les declaracions del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, felicitant el Marroc per una actuació policial en què han mort més de trenta migrants, quan un nombrós grup intentava saltar la tanca de Melilla; produeixen tristesa perquè aquestes morts se sumen a les moltes que hi ha hagut durant anys a mans de les forces marroquines.
Perquè la història de les tanques de Ceuta i Melilla és la història del terrible patiment que sofreixen els migrants i refugiats que viuen a les muntanyes properes a l’espera de trobar una manera d’entrar a Espanya. És ben conegut el terror que practiquen les forces marroquines i mai no haurien de ser felicitades per utilitzar-lo.
El 2015 vaig estar diversos dies visitant els campaments de misèria que munten els migrants a la muntanya Gurugú, proper a la tanca de Melilla, i vaig poder comprovar la desesperació i el patiment d’unes persones que havien travessat el desert del Sàhara per arribar-hi, que ho havien perdut tot i que, si no aconseguien saltar la tanca, no tenien cap vida per endavant, ja que no hi havia cap possibilitat de tornar enrere. Molts d’ells feia uns quants anys que havien sortit del seu país, i molts feia mesos que eren, o també anys, a la muntanya Gurugú, patint una repressió brutal per part de la policia marroquina cada vegada que s’acostava als campaments.
Alguns dels que portaven més temps ja havien entrat a Melilla més d’una vegada, però havien estat retornats per la Guàrdia Civil espanyola i lliurats a les forces marroquines; unes devolucions anomenades “en calent” que cal dir que són il·legals perquè no segueixen els procediments que la llei estableix.
També produeix tristesa, i ràbia, que es parli d’“assalt violent”. Sempre que hi ha migrants morts, el primer que ens diuen és que va ser un assalt molt violent a la tanca; o sigui, que els violents van ser els migrants. Sens dubte, sobre violència podríem parlar molt, i no començaríem amb la que practiquen les forces marroquines i la Guàrdia Civil espanyola, sinó que podríem remuntar-nos força més enrere.
Violència és la manera com se sotmet a la pobresa les poblacions d’uns països on les multinacionals europees de la pesca, l’agroindústria, la mineria i el petroli estan exhaurint tots els seus recursos; violència és el desenvolupament d’uns conflictes bèl·lics en què els interessos de les potències europees i occidentals són profundament presents; violència són unes polítiques migratòries que obliguen migrants i refugiats a jugar-se la vida en trajectes perillosos (cada any hi ha entre tres mil i cinc mil morts a la Mediterrània).
Moltes de les persones que moren en aquests trajectes, i potser algunes de les que van morir ahir a Melilla, havien fugit de conflictes bèl·lics i, per tant, d’acord amb la Convenció de Ginebra sobre Refugiats i amb les nostres lleis d’asil, els assistia el dret d’haver comprat un bitllet d’avió o ferri i haver sol·licitat asil a qualsevol aeroport o port europeu. Però Europa ha externalitzat les seves fronteres i paga països tercers (el Marroc, Mauritània, Líbia, Egipte, Turquia…) perquè tallin el pas a aquestes persones.
Hi ha una clara responsabilitat criminal dels governs europeus en moltes de les morts que es produeixen a la Mediterrània o tractant de saltar les tanques, perquè són persones a qui els assistia el dret d’haver entrat de manera segura. Deixar que morin les persones als trajectes migratoris és una part troncal de la política migratòria europea. Això sí que és violència.
Després del que va passar ahir a les portes de Melilla, el Govern espanyol hauria de trencar l’acord migratori amb el Marroc. Espanya i altres països europeus poden gestionar les migracions d’una altra manera, sense vulnerar constantment els drets humans. A més, és imprescindible que s’obri una investigació sobre les morts produïdes ahir a Melilla. Ja hi havia massa morts impunes a la frontera sud. Esperem que aquestes no se sumin a aquest còmput luctuós.
Catalunya Plural, 2024 
