Fa tan sols uns dies trenta-set persones que van intentar creuar la tanca de Melilla per a accedir a Espanya van morir a conseqüència de la violència policial. Malgrat l’evasiva de la Delegació del Govern a contestar si s’havien produït devolucions en calent, diverses imatges i vídeos difosos en premsa constatarien que va haver-hi un paper actiu de les forces públiques espanyoles expulsant migrants de tornada al Marroc una vegada havien passat la frontera.
Aquesta massacre i vulneració de Drets Humans va tenir lloc mentre en diversos punts d’Espanya se celebrava l’Orgull LGTBIQ+. En més de 70 països, ser part del col·lectiu és un delicte, en uns altres, malgrat no ser il·legal, l’estigma i l’odi poden propiciar escenaris de violència dels quals moltes persones han d’acabar fugint.
En més de 70 països, ser part del col·lectiu és un delicte
Malgrat que no existeixen dades oficials sobre el nombre de sol·licitants d’asil que formen part del col·lectiu, l’entitat Kifkif —que treballa per a promoure els drets i la inclusió social de les persones LGTBI migrants i refugiades a Espanya— calcula que és 1 de cada 4. Segons dades del Ministeri d’Interior, els principals països d’origen de les peticions són llatinoamericans: Veneçuela, Colòmbia, Hondures, el Perú i Nicaragua. Precisament és el lloc que Amnistia Internacional apunta com molt perillós per a les persones LGTBIQ+, ja que almenys 287 persones trans i de gènere divers van ser assassinades a Llatinoamèrica durant el 2021. La Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) data l’esperança de vida de les dones trans en 30 i 35 anys d’edat.
Llei d’Estrangeria, Llei Trans
El maig passat l’ONU feia una petició sense precedents on instava a tots els països a garantir els drets de les persones migrants LGTBIQ+, reconeixent alhora a través de diversos relators com aquesta població és vulnerable a patir diferents tipus de violències i discriminacions.
Les mancances de la Llei d’Estrangeria espanyola, recentment reformada per a intentar rebaixar la rigidesa que presentava en àmbits com la inclusió a l’àmbit laboral de les persones migrades, o l’optimització del funcionament de les Oficines d’Estrangeria per a facilitar més ràpid els tràmits i obtenció de permisos, troben el seu complement perfecte en el recentment aprovat avantprojecte de la “Llei Trans”. La ministra Irene Montero afirma que les persones LGTBIQ+ que ho desitgin, “podran canviar els documents a Espanya si al seu país d’origen no ho tenen garantit”. Aquest pas suposa un precedent històric que obre la possibilitat de noves fronteres per a altres països, posant a Espanya com a referent internacional: The Council for Global Equality, òrgan estatunidenc per a les polítiques d’igualtat efectiva LGTBIQ+, ha posat l’ull en la nova llei espanyola, instant que se segueixi el model de consecució de drets. La Llei Trans, que en un primer esborrany presentava llacunes en quant a la inclusió de les migrades LGTBIQ+, finalment s’ha modificat en favor del seu reconeixement com a subjectes de ple dret.
Les persones LGTBIQ+ que ho desitgin, “podran canviar els documents a Espanya si al seu país d’origen no ho tenen garantit”
Un passet cap endavant, un passet cap endarrere
Mentre en l’Avinguda Maria Cristina de Barcelona milers de persones gaudien dels concerts de La Zowi, Kate Ryan, Luna Ki o Rebeka Brown emmarcats en el programa del Pride BCN, a Melilla es posava de manifest una vulneració explícita dels drets de les persones.
Precisament l’esdeveniment Pride BCN, consta amb Vueling com una de les seves patrocinadores. Al juliol de 2017, en un vol de l’aerolínia low cost amb origen al Prat i destinació a Dakar, un grup d’usuaris s’amotinava en l’avió després de descobrir entre ells a un home senegalès que estava sent deportat en calent. I és que l’empresa és una de les quals accepta efectuar deportacions, malgrat que després de la polèmica, Iberia —propietària de l’aerolínia— va demanar discretament el cessament durant l’estiu de la pràctica. No va aplicar això per a AirNostrum ni Vueling.
En la mateixa línia, la hipocresia s’estén a empreses i governs que durant el mes de juny llueixen els seus logos amb la bandera LGTBIQ+, no obstant això, no apliquen en activitat real allò de què s’abanderen. En el 2020 l’àrbitre noruec Tom Harald Hagen sortia de l’armari en una entrevista, el professional havia participat en competicions europees i classificatòries per a la Copa Mundial de la FIFA. Al poc, la pròpia FIFA declarava que “lloa a Hagen per aquesta decisió tan valenta”.
La hipocresia s’estén a empreses i governs que durant el mes de juny llueixen els seus logos amb la bandera LGTBIQ+
El logo de la federació en Twitter llueix al juny amb la bandera LGTBIQ+. Tot molt friendly, excepte l’organització de la copa a Qatar del 2022, on el públic tindrà prohibit l’exhibició de la bandera de l’arc de Sant Martí. A més d’això, el diari The Guardian va xifrar en 6.500 el nombre de morts d’obrers migrats que treballaven en la preparació del mundial, basant-se principalment en les dades proporcionades pels països d’origen dels treballadors: l’Índia, Bangladesh, Nepal, Sri Lanka, el Pakistan, com apunta Amnistia Internacional.
El mes de l’orgull LGTBIQ+ es converteix en un detector de rentades de cara, i malgrat que encara s’estigui lluny de la garantia absoluta de drets del col·lectiu i de les persones migrades, cal reivindicar els avanços i mai apagar aquest “born this way”.
Catalunya Plural, 2024 
