El 29 de setembre del 2005, dos homes es desplomaven contra el terra de la tanca de Ceuta després de ser disparats per l’esquena. Un altre moria escanyat per les concertines que se li van embolicar al coll. El seu cos es va quedar suspès, en posició horitzontal, convertit tot en una ofrena a la necropolítica. Almenys dos més morien també sense que la causa hagi estat mai desvetllada. El Marroc va parlar de cinc persones mortes en total, però les ONG locals sostenen que van arribar a ser 14, inclosa una mare que va intentar enfilar-se el mur de filferros amb un nadó a l’esquena i de qui mai no es va tornar a saber res. Ningú pot dir que no va passar gràcies a les fotografies que va publicar El Faro de Ceuta.
Per posar-se fora de perill del tiroteig dels gendarmes marroquins, un guàrdia civil es va protegir en una garita que va ser assolida per les bales, mentre els ferits se continuaven acumulant als peus de la tanca. Segons la investigació realitzada també per El Faro de Ceuta, més de 200 van ser atesos a l’Hospital de l’antiga Creu Roja i en diferents centres de salut. Els enregistraments d’àudio a què va tenir accés aquest diari van revelar que el comandament suprem de la Comandància de Ceuta, Carlos Guitard, va ordenar: “Si es pot obrir la tanca i es poden rebutjar, ¡cap a fora!”. «Rebutjar» és l’eufemisme que va fer servir per a la ja vella pràctica il·legal d’expulsar de territori espanyol de manera indiscriminada i sense garantir el dret a sol·licitar asil.
Segons els testimonis recopilats llavors, l’intent per unes 700 persones de creuar a territori europeu va ser motivat per les batudes que feia setmanes que patien: centenars de policies marroquins els perseguien, robaven i pegaven a les ciutats properes a Ceuta i als campaments en què sobrevivien al bosc –i en què continuen sobrevivint–. Centenars de persones famolenques, esgotades, van ser acorralades per ordre del Marroc fins que no els va quedar cap altre remei que intentar saltar la tanca de Ceuta.
L’endemà van començar les anomenades “caravanes de la mort”. El Marroc va tancar a autobusos centenars de persones per traslladar-les a la frontera amb Algèria, a Oujda. Allí les abandonaven sense aigua ni menjar. L’ONG Metges Sense Fronteres i defensores de drets humans com Helena Maleno es van dedicar a buscar-les per auxiliar-los abans que es morissin. Ningú ho pot negar gràcies a les fotos que van fer, entre d’altres, Sergio Caro.
El llavors president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va qualificar els fets “d’incident”. Ni el Marroc ni Espanya van obrir una investigació sobre la matança ni sobre les devolucions en calent executades per la Guàrdia Civil. A diferents ciutats espanyoles es van celebrar manifestacions sota el lema de “Els immigrants són humans amb drets”, sense que rebessin cap mena de resposta institucional.
El 2014, a la platja ceutina del Tarajal, agents de la Guàrdia Civil van disparar pilotes de goma i gasos lacrimògens contra persones que nedaven cap a la platja. Quinze van morir ofegades i la causa ha estat arxivada sense que ningú hagi rendit comptes. El llavors president del Govern, Mariano Rajoy, es va referir als fets com “el que ha passat”, cosa que va ser criticada pel llavors candidat socialista, Pedro Sánchez.
Aquest divendres 24 de juny, el ja president Sánchez va veure “un assalt” “ben resolt” on, objectivament, el que es veien als vídeos publicats per la delegació de Nador de l’Associació de Drets Humans del Marroc eren centenars de persones fugint d’un país on normalment se’ls agredeix, explota i hostilitza, i on, des de feia setmanes, gendarmes marroquins els perseguien a les muntanyes i les ciutats, els robaven el poc menjar que tenien, els agredien i amenaçaven, segons els testimonis recollits per periodistes.
On Sánchez va veure un “assalt” “ben resolt” els que hem cobert altres crisis humanitàries, vèiem persones arriscant la seva vida, precisament, per salvar-la: s’esvaïen per les pedres amb què els policies marroquins els atacaven, s’asfixiaven aixafats per la torba , es regiraven a terra mentre els oficials els copejaven amb les porres i els donaven petades.
On Sánchez va veure un “assalt” “ben resolt” els que creiem en el respecte a la legalitat vam veure com agents marroquins passaven a territori melillenc per segrestar persones davant la mirada de policies i guàrdies civils espanyols i emportar-se-les extrajudicialment a un lloc desconegut. De nou, una versió encara més flagrant de les conegudes com a ‘devolucions en calent’, el ja referit ‘rebutjar’.
On Sánchez va veure un “assalt” “ben resolt” els qui creiem en la igualtat de totes les persones, vèiem com centenars d’homes, pel color de pell, el país d’origen i la classe social, eren obligats a romandre durant hores, tirats sota el sol. Barrejats morts amb ferits.
On Sánchez va veure un “assalt” “ben resolt”, els qui creiem en la decència només vam veure un governant elegit democràticament reproduir, una vegada més, els postulats supremacistes que ha fet seus, també, la ultradreta internacional per atacar la immigració.
On Sánchez va veure un «assalt» ben resolt» els qui creiem que no hi ha democràcia sense respecte als drets humans veiem com un president que es fa fotos donant la benvinguda a les persones refugiades ucraïneses justifica una matança contra homes negres pobres procedents de països en guerra , promovent així la ideologia de l’apartheid, que naturalitza la diferenciació de drets per origen i ètnia.
On Sánchez i la seva ministra portaveu, Isabel Rodríguez, veuen “màfies”, els qui sabem que les «màfies» són resultat de la política de tancament de fronteres només veiem refugiats morts i malferits com a recompensa als pagaments multimilionaris que Espanya i la Unió Europea li porten fent més de dues dècades al Marroc.
I la diferent interpretació és perquè Sánchez sí que és sincer quan diu que ell només veu un “assalt” “ben resolt” en aquests cossos desmaiats per als quals el regne alauita es va afanyar a obrir una rasa on enterrar-los i que així mai no es pugui saber qui són ni per què van morir. Perquè el Marroc ha tornat a fer gala que pot ser el millor mur contra la immigració per als seus patrons. Com regularment fa gala també que quan vol obre el pas i ens omple les pantalles de televisió d’imatges en bucle de l’èxode de la desigualtat. Perquè tampoc no se’ns oblidi de qui és el veritable patró.
Perquè el que ha passat a la frontera de Melilla el passat divendres no és una excepció: és la cara més visible i despietada de la guerra que Espanya i els estats membres de la UE lliuren contra les persones migrants i refugiades usant el Marroc com a mur de contenció. Però no la més mortífera. Si ampliem el focus més enllà de la nostra frontera sud, l’Organització Internacional de les Migracions ha comptabilitzat la desaparició de més de 24.000 persones a la Mediterrània quan intentaven migrar només des del 2.014. I l’ens adverteix que aquesta xifra només és la punta de l’iceberg. El cost reputacional és molt menor quan la feina bruta ho fa el mar.
Però també és sincer Sánchez quan parla de màfies. No perquè tingui el coratge per explicar que les màfies no existirien si totes aquestes persones poguessin sol·licitar asil a les ambaixades dels seus països, o mitjançant procediments telemàtics, o després d’agafar un avió o un ferri de manera regular. Si no perquè quan dos Estats com el Marroc i Espanya actuen en contra de la legislació més bàsica de tots els éssers humans es converteixen en Estats mafiosos. I, per tant, els governants que accepten matar a canvi de diners, en sicaris, i els que paguen per mantenir les mans lliures, en gàngsters. Així se’ls hagi triat a les urnes.
Però per seguir amb aquesta arrencada de sinceritat que, si més no, no digui que el perill per a la democràcia són els altres. Perquè en aquest país ningú no ha practicat una política fronterera contra les persones migrants i refugiades més dura que els socialistes. Així sigui amb algun «incident» sempre «ben resolt».
Catalunya Plural, 2024 
