No vull convertir en tradició això de començar amb la dificultat d’endreçar aquesta sèrie pel Camp de l’Arpa. Fa anys presumia, amb molta mentida entreteles, de conèixer per complert els carrers de Gràcia, quelcom possible fins a cert punt per com és d’enrevessada la seva morfologia.La de la nostra protagonista d’aquestes setmanes és potser més complicada per les seves desaparicions i metamorfosis. Em trobo en una d’aquelles cruïlles simbòliques on l’Eixample perd, pel moment, la seva senda expansiva. Provença mor a Rogent i s’inicia el carrer de Degà Bahí, travessat per petites i múltiples al seu camí fins al carrer de la Muntanya.
Avui escriuré sobre el seu primer tram, no sense abans confessar-vos la meva absoluta fascinació, una forma d’amor, per aquest carrer, fins i tot per haver pensat en construir un assaig per esgotar-lo, donades les escasses mencions existents a les meves fonts habituals.
La seva història s’ha d’explicar mitjançant els seus noms. Primer fou Pallàs, i segons el nomenclàtor, aquest nom tingué llarga vida. A un article de 1894 he localitzat, més o menys, quan aquesta denominació s’extingí, reemplaçada per Foment, quelcom meravellós per a confondre’ns encara més a les recerques, doncs aquest bateig es repetí a diversos punts de la capital catalana. A Gràcia, subsistí fins a l’adopció de Congost a un carreronet, mentre a Sants la seva supervivència degué ser menys breu, substituïda a la Bordeta per la mítica Hartzenbusch, una via preciosa per les seves casetes de la segona meitat del Vuit-Cents.
De Foment derivà, potser vora el 1925, a l’actual Degà Bahí, un patriota perseguit durant l’ocupació francesa, metge honorari del rei, suposat degà del col·legi d’advocats de la Ciutat Comtal i director del jardí botànic barceloní, tan sols per mencionar alguns dels seus molts mèrits.
El debut de la meva obsessió per Degà Bahí es determinà per si algun torrent hi transitava al seu tram final, junt a les casetes de Trinxant amb Meridiana. Errava de totes totes, mentre no crec fer-ho a la seva cantonada amb Rogent, on al cantó muntanya encara pot admirar-se una proliferació molt desafiant amb un mur. No s’ha de descartar, malgrat tingui por a ratificar-la sense pal·liatius, que sigui una reminiscència del torrent de Bogatell.
Aquest sector superior del carrer té altres pistes per a comprendre’l. Un immoble es desmarca de l’homologada alineació de la resta. Es tracta del comprés entre els números 11 i 13, segons el cadastre de 1861, de funció residencial i una façana amb ceràmica en honor a la verge de Vallivana, celebrada a Morella des de finals del segle XVII.
Aquest edifici obre, no pas casualment, la porta cap a l’abans nucli rural de Can Robacols des del carrer de Llagostera, despersonalitzat en gran part, excepte per algunes finques de planta poc després de la seva cruïlla amb Historiador Maians, qui el 1942 robà a Llagostera el doble domini nominal d’aquest entorn.
Aquestes passarel·les cap a Robacols, a examinar en profunditat a un altre lliurament, romanen complertes amb Josepa Massanés, abans Infante per a empetitir Degà Bahí fins a l’infart, i Pistó, a investigar amb més deteniment més enllà de la seva pacificació a hores d’ara. A Josepa Massanés un cul-de-sac pot ser, després dels recents enderrocaments a Horta del carrer de Crehuet, el passatge més angost fora muralla, i puc certificar-ho per haver realitzat més d’una vegada la prova d’estirar-me, fins a comprovar la impossibilitat d’encaixar el meu digne metre vuitanta-tres centímetres al seu ingrés.
Per a concloure amb tota aquesta plèiade d’enllaços des de Degà Bahí no està pas de mas enumerar dos tan sols intuïts, com són Palafrugell i SerraClara. A un document de 1960 de l’Arxiu Municipal, Els Rius, famosos des de la literatura per la saga ideada pel sempre controvertit Ignacio Agustí, sol·licitaven declarar com illa industrial la zona compresa entre Rogent, Degà Bahí, Fontova i Núria, aquesta darrera eixamplada poc després en favor del carrer de Mallorca.
Ignoro si la petició tingué el suport dels laboratoris farmacèutics Uriach. El seu enginy s’emmarcava entre Degà Bahí, Muntanya, Ripollés i Nació, destinat després de l’adéu de l’empresa als seus orígens a vivendes junt amb una plaça durada, dedicada a la poetessa Carme Montoriol, i un supermercat, tot de nova planta, si per això entenem tota construcció amb una antiguitat inferior a vint anys.
L’estretor de Degà Bahí sempre fou causa de conflicte. Durant la Segona República, com consta a la Gaseta Municipal, s’emprengué una insuficient ampliació. Als setenta, entre l’agonia del Dictador i la vinguda de la Democràcia, es feren transcendentals reformes entre la lògica i les protestes veïnals. S’esmicolà el món d’ahir, fins i tot amb un poni pel mig i la piqueta carregant-se la inconseqüència del carrer Infante, i el present irrompí entre blocs de pisos i sòls asfaltats per a modernitzar allò antic. Víctima i beneficiat per la iniciativa fou el passatge de Puig Madrona, fins a 1922 de Muntanya, accés des de Degà Bahí a Mallorca, amb algunes casetes amenaçades com a testimoni d’una època cada vegada més distant, sobre tot per la manca del seu estudi, si bé ara el repte de catalogar el patrimoni del Camp de l’Arpa pot ser l’ocasió per a reforçar més i més la seva identitat.
El meu delit amb Degà Bahí podria resumir-se en una qüestió centrada en com me’l miro, enamorant-me de la seva sinuositat i la perspectiva d’un horitzó on sempre albiro, a més d’algunes descastades dels anys trenta, una estranya estructura ataronjada des de fa uns anys, encara més seductora perquè a les meves visites a l’arxiu no he donat amb cap informació per a configurar el seu relat. Potser siguin els murs més fotografiats per la meva càmera, al·lucinada per com la seva longitud dinamitza el conjunt fins a topar, a Degà Bahí amb Muntanya, amb la casa Josep Sellarés, amb balcons correguts al primer carrer i individuals al segon, on honra, en aquesta façana de singular textura, a la Verge de Montserrat. Data de 1927 i el seu autor és Josep Masdéu Puigdemasa, un mestre d’obra molt actiu al perímetre a la fi dels anys vint, perfecta excusa per a agitar un xic més el nostre arbre i tornar a Rogent, alfa i omega per a abraçar tants miracles d’aquest barri extraordinari.
Catalunya Plural, 2024 
