A les eleccions de França o a les d’Andalusia hem tornat a veure l’absència a les urnes de diferents sectors de la societat. Les persones joves, les persones amb menys recursos… Persones que semblen necessitar de la il·lusió per anar a votar. Ho hem vist en altres convocatòries electorals. Ho hem vist a diferents societats. Hem vist també què passa quan hi ha alguna il·lusió que s’estén per una societat: de cop i volta sectors que feia temps que no votaven ho fan i es poden produir canvis. Sembla que no hi ha res més poderós que una il·lusió. Sembla que si el teu projecte no pot ser el de la il·lusió l’objectiu serà que no ho sigui cap altra.
Vivim temps de manca d’il·lusions, fins i tot podíem dir que són temps de resignació i desesperació. Quan més falta ens fan les il·lusions més les troben a faltar. La pandèmia ens havia de servir per pensar en què ens havia portat fins a ella per evitar-ho i per sortir-ne millor. Però ja no ho havia aconseguit fer l’emergència climàtica que patim. La guerra ha portat a parlar de més inversió militar, de nous fronts de batalla, d’enemics a vèncer, i a passar pàgina ràpidament de totes aquelles necessitats socials que la pandèmia havia contribuït a situar en primer pla. Ens tornen a parlar de l’OTAN com a futur, com a solució a uns problemes que estan causats pel militarisme.
El “No hi ha alternativa” de Margareth Thacher (TINA: There is no alternative) sempre hi ha qui el vol fer funcionar. Ho fa de manera explicita o implícita, ens ho demostra amb paraules i fets o només amb fets i utilitzant paraules que amaguin la realitat. No hi ha alternativa a la guerra. No hi ha alternativa a l’OTAN. No hi ha alternativa a les fronteres on matem a qui vol entrar al nostre país. No hi ha alternativa als desnonaments. No hi ha alternativa als preus dels lloguers que ens fan marxar de les nostres localitats. No hi ha alternativa a la precarietat laboral. No hi ha alternativa a la crisi ecològica. No hi ha alternativa a les violències i opressions que vivim. No hi ha alternativa a que no et fem cas…
Una part d’aquestes persones que ja no van a votar ho fan assumint o resignant-se al “no hi ha alternativa” o dit de forma més propera: “és el que hi ha”. El creixement de l’extrema dreta s’ha d’entendre també en aquest escenari. L’extrema dreta aporta il·lusions. També el Procés va aportar il·lusions, i el 15M, i el Brèxit… En el cicle anterior de les il·lusions moltes persones van votar i participar activament en favor d’allò que les il·lusionava. Les il·lusions poden comportar desil·lusions. En una recent entrevista la Gabriela Serra era autocrítica i crítica amb les il·lusions generades des del Procés. Necessitem ser crítiques i autocrítiques sempre amb les il·lusions. No caure en enganys i tampoc llençar la criatura amb l’aigua bruta. Cal valorar allò que s’aconsegueix en cada onada il·lusionada que aconsegueix produir canvis.
“No me llames iluso porque tanga una ilusión” cantava La Cabra Mecánica. Francisco Fernández Buey, que va dedicar molt més que una obra a les il·lusions i les utopies, deia que calia distingir entre tenir il·lusions i fer-se il·lusions. Necessitem tenir il·lusions, que cal fonamentar bé i que no deixarem de treballar. Il·lusions que molta gent ens dirà que són irrealitzables, utopies, truites somiades. Aquestes il·lusions seran utopies, no en el sentit negatiu que s’ha anat imposant per parlar de realitats impossibles. Aquestes il·lusions seran utopies en el sentit d’allò que encara no és però que millorarà la nostra societat quan sigui. Aquestes il·lusions seran utopies com ho van ser abans de que existissin els drets que ara tenim. Aquells drets que molta gent va dir que mai serien, que mai podrien ser. Els drets d’avui van ser utopies ahir i les il·lusions d’avui, les utopies d’avui, seran els drets de demà.
Aquesta setmana té lloc una nova edició de la UPEC i dedica la divuitena Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya a la possibilitat del pensament utòpic, a la necessitat d’obrir nous horitzons…. No és un mal lloc on anar a trobar-se amb gent diversa i plural per generar i fer créixer les il·lusions que necessitem que siguin realitats.
Catalunya Plural, 2024 
