José Montilla ha tingut una llarga trajectòria política a tots els nivells: local, autonòmic, i estatal. Nascut a Iznájar (Andalusia), va arribar a l’edat de setze anys a Catalunya amb la intenció de trobar una feina que li permetés albirar un futur millor per ell i la seva família; una feina que va compaginar en tot moment la militància política. Primer, en la lluita contra el franquisme. Després, amb la militància en el Partit dels Socialistes de Catalunya.
L’entrevista, que dura al voltant de dues hores, versa sobre qüestions diverses.
Preguntat sobre la seva relació amb els lobbies reconeix que “més d’un pols em van fer”, i que “algun el vaig poder guanyar” i que, en d’altres, “podria haver fet més”. Montilla, al ser preguntat sobre l’espionatge a l’independentisme considera que “ningú es pot saltar la llei, i l’Estat encara menys”. Creu, també, que l’actual relació entre ERC i el PSC no permet a dia d’avui la reedició d’un tripartit. Tot i l’evident tendència a la polarització i crispació política, ell defensa que s’ha d’intentar construir ponts amb els rivals polítics, que no enemics: “Igual és una mica ingenu, però aquesta ingenuïtat no penso perdre-la.”
Neix a Iznájar (Andalusia), i l’any 1971, a l’edat de setze anys, arriba a Catalunya. Llavors, en la darrera etapa del franquisme, Catalunya vivia un important auge econòmic — de la mà d’un increment migratori — provinent d’altres parts d’Espanya. Aquest conjunt de nouvinguts, dels quals Paco Candel parlava en la seva obra mestra “Los Catalanes”, van ser definits com a “xarnegos” — sovint amb un cert to despectiu — per part de la població local catalanoparlant. Com va sentir vostè aquest “xoc” identitari en els primers anys a Catalunya?
Amb setze anys aquestes coses no te les planteges. Reflexiones i tractes de recordar — i recordes —, però passat un temps, quan ets conscient de més coses. Jo tenia família aquí, havia estudiat i coneixia la història i la singularitat de Catalunya. Jo vivia a Sant Joan d’Espí al barri de les Planes amb la meva família, que va arribar un mes després de la meva arribada, en un bloc principalment format per nouvinguts com jo, i de seguida em vaig posar a treballar al torn de nit. Al cap d’un temps vaig decidir que havia de continuar estudiant i vaig canviar de feina per poder-me matricular al batxillerat nocturn. Allà vaig començar a prendre més consciència de les coses. No vull dir que no tingués consciència social, perquè aquesta, diguéssim, ja em venia de la tradició familiar —el meu avi havia estat oficial de carabiners, el seu germà fou capità a l’exèrcit lluitant al bàndol perdedor, i el meu pare fou un defensor dels treballadors en l’àmbit de la construcció — però a l’Institut de Cornellà nocturn on estudiava, la majoria dels estudiants érem treballadors. Allà és on entro més en relació amb els moviments i les organitzacions clandestines, que eren moltes llavors.
En quina d’elles?
El Partido Comunista de España Internacionalista, un grup maoista molt sectari, però que tenia una gran virtut i és que es llegia molt, tot i que algunes de les lectures que vaig fer llavors avui no les recomanaria. Però d’altres sí. Marx, Feuerbach, Kant. I dedicàvem moltes coses al debat. Això em va donar un cert bagatge cultural…
Llavors aquesta sensació d’alteritat que jo li comentava, sentir que hi ha una identitat cultural que és hegemònica respecte d’una altra més minoritària…
És clar que existia, però és que allà en els ambients on em movia la immensa majoria érem obrers i castellanoparlants. El primer acte multitudinari que recordo al carrer reivindicant la llibertat i l’autonomia per Catalunya, la majoria de gent parlava en castellà, segurament això hi ha molta gent que avui ho ha oblidat. Cal tenir present la realitat de determinades poblacions de Catalunya en aquell moment, molt diferents de la d’avui.
Com a persona que ha passat per un procés migratori i d’haver-se d’adaptar en una nova realitat, com se sent en veure que 37 persones han mort en intentar saltar una tanca (que no haurien de saltar, perquè hi hauria d’haver una oficina d’asil a l’entrada) Espanya?
Colpit. Desgraciadament és igual si intentant saltar una tanca o creuant el Mediterrani. Malgrat els problemes que tenim a Europa, que no són pocs, molta gent té la idea que aquest pot ser el seu paradís. Alguns fugen de les guerres i de les persecucions polítiques, és cert, però la immensa majoria són persones que fugen de la manca de perspectives vitals, fruits de les estructures que tenen però també d’altres fenòmens, com el canvi climàtic.
Comparteix la crítica sobre el sistema migratori espanyol com a racista, quan, per exemple, s’estableix la comparació entre com s’ha atès la crisi migratòria derivada de la crisi amb Ucraïna amb els fets de Melilla?
Jo no crec que sigui estrictament racista. Crec que té alguna cosa a veure amb la proximitat, malgrat que segurament el Sudan no estigui molt més lluny que Ucraïna. Però Ucraïna és percebuda com a més propera, i no ho dic pels països del sud d’Europa, que jo crec que hi ha més sensibilitat respecte del què passa a l’altra banda del mediterrani. No hi ha el mateix grau de solidaritat o de complicitat que amb el que està passant a Europa amb Ucraïna i Rússia, això, tot i que no ho dic que ho defensi, penso que és així.
Llavors diria que la discriminació és més cultural que racial?
És més cultural en un sentit ampli, que també inclou religiós, etc. Ja sé que existeix el racisme, però crec que s’ha anat superant. La por a l’altre normalment sorgeix del desconeixement i a vegades el problema és que no hi ha interès a conèixer a l’altre. Però aquesta és una altra qüestió.
La por a l’altre normalment sorgeix del desconeixement i a vegades el problema és que no hi ha interès a conèixer a l’altre
L’any 1978 és l’any que es funda el PSC i l’any que vostè hi comença a militar. Des d’aleshores comença una carrera política en què acaba exercint, entre altres càrrecs, l’alcaldia de Cornellà durant dinou anys, el ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç amb el govern de Zapatero, la presidència de la Generalitat de Catalunya i, finalment, el càrrec de senador a les Corts Espanyoles. ¿Quina opinió li mereix la crítica que va emergir ja fa uns anys de la mà de la “nova política” sobre la figura del polític professional com aquella persona desvinculada dels afers reals de la ciutadania i més ocupat en mantenir els privilegis propis de la classe política?
No estic d’acord amb la idea “polític professional” com si es tractés d’una expressió pejorativa. Crec que al polític se l’ha d’exigir com a qualsevol altre. Jo no em refiaria d’un advocat que no fos bon professional com a advocat. Si vas a un dentista i no fa bona feina no hi tornes a anar, doncs a un polític no el tornes a votar.
Però les llistes no són obertes. No es pot decidir no votar a un polític en concret.
Si hi ha un candidat a alcalde que has votat, i no ho fa bé, pots perfectament votar a un altre o directament no votar.
Això en el cas del candidat a l’alcaldia o la cara visible d’una llista. Però, per exemple, el número 8 de la llista? Em referia més aviat als càrrecs orgànics de partit, que van saltant d’un lloc a l’altre.
Jo també defenso els càrrecs orgànics, perquè soc un gran defensor dels partits polítics. Les democràcies més fortes són les que tenen partits més sòlids, i les democràcies més febles — i ara en els darrers temps ho estem veient — són aquelles on els partits són més volàtils, que generalment acaben sent més petits i més endogàmics. La nova política també ens ha portat això, i no crec que sigui una bona notícia. El important és enfortir el funcionament democràtic de les organitzacions polítiques, cosa que he intentat fer sempre que he tingut responsabilitat de partit. Vull recordar que les primeres primàries que es van organitzar les va fer el PSC a la ciutat de Badalona amb la participació de tots els afiliats per escollir un candidat. Dic això per rebatre l’argument que els aparells dels partits només fan mogudes per tractar de reforçar el seu paper i blindar-se davant de procediments més democràtics.
defenso els càrrecs orgànics, perquè soc un gran defensor dels partits polítics. Les democràcies més fortes són les que tenen partits més sòlids
Amb aquesta extensa carrera política vinculada al PSC… Què significa, per vostè, ser socialista avui dia?
Ser socialista és, en una frase, tractar de combatre la desigualtat. Mentre hi hagi desigualtats — majoritàriament desigualtats d’oportunitats, però també d’altres — la tasca del socialista és tractar de reduir-les. Això és, també, la justícia social. També de la llibertat, perquè sense aquesta no hi ha igualtat. D’això n’estic absolutament convençut.
Sovint des de l’independentisme d’esquerres es critica que des de la comunitat autònoma de Catalunya no hi ha la capacitat competencial per fer polítiques redistributives. Vostè que ha estat president de la Generalitat, creu que no es pot fer, des de Catalunya, una política de redistribució efectiva?
Crec que es pot fer una política redistributiva, però és clar, incompleta si ho comparem amb la que pot fer un estat. Dit això, i com que també he tingut d’altres barrets i he format part del govern d’Espanya, els estats també tenen uns instruments limitats per fer polítiques redistributives. És una evidència que el procés de globalització s’ha accelerat en les darreres dècades i que el marge per fer polítiques econòmiques globals que tenen els estats és molt limitada. I ho fem perquè volem tenir unes xarxes de protecció i perquè no volem tornar a l’autarquia; això vol dir que per tal de tenir els beneficis associats a la pertinença, per exemple, a la Unió Europea, comporta passar de la decisió a la codecisió.
Es pot fer una política redistributiva, però és clar, incompleta si ho comparem amb la que pot fer un estat
Creu que aquest procés de globalització que implica, com vostè ha explicat, “passar de la decisió a la codecisió” degut a que moltes de les decisions rellevants es prenen per exemple, a Nova York i a Brussel·les, explica part del descontent ciutadà amb la política representativa?
Algunes es prenen al Kremlin…
També, també.
Jo crec que el ciutadà és conscient que no es fa tot el que es podria fer, però el que es pot fer està limitat no només per aquestes condicions externes — el tipus de canvi no està en les teves mans, els tipus d’interès no pujaran el que digui el Banc d’Espanya sinó el Banc Central Europeu, etc. —El problema ve perquè els problemes que les societats contemporànies estan tenint són cada vegada més complexos, les societats més dividies i fragmentades, amb més sensibilitats, i als governs se’ls hi demana coses que no poden fer, sovint perquè no se’ls hi ha donat la majoria per poder-les fer.
Crec que el ciutadà és conscient que no es fa tot el que es podria fer
Vostè, com comentava abans, ha tingut diversos barrets: alcalde de Cornellà, ministre d’Espanya, president de la Generalitat… En els darrers anys, a Catalunya, ha estat en voga la reivindicació que l’estat no compleix amb les inversions pactades, sobretot en infraestructures, fet que explica el dèficit…
El problema és que quan s’analitza perquè no es fan aquestes inversions, molt sovint et trobes amb sorpreses.
Com quines?
Primer, a mi em va sorprendre l’afirmació del “descobriment” del fet que s’havia executat al voltant del 40% del que s’havia pressupostat a Catalunya. I em va sorprendre perquè això és molt fàcil de comprovar. Qualsevol diputat o senador té accés a l’Oficina Pressupostària del Congrés, i les dades s’actualitzen cada mes. Es poden consultar els ingressos i les despeses.
M’està dient que hi ha un ús instrumental de la informació per usos partidistes o propagandístics.
Sí, suposo que si ensenyes les dades cada mes l’impacte és menor. No es preocupi que aquestes dades tornaran a ser reivindicades per alguns… el mes abans de les eleccions municipals de l’abril de l’any vinent.
Quines altres?
Les inversions no és una xifra, sinó que tenen noms i cognoms, a diferència, per exemple, de les despeses en personal. A vegades hi ha projectes sense projecte. És a dir, en el pressupost figura un “projecte x”, però després resulta que no està el projecte fet; no estan fetes les expropiacions, no s’ha fet la declaració d’impacte ambiental, el projecte executiu, etc. Llavors el projecte es paralitza. Fer una obra és una cosa complexa, fins i tot quan tens els diners. I hi ha projectes que es posen en el pressupost quan tothom sap que no s’executaran.
Les inversions no és una xifra, sinó que tenen noms i cognoms, a diferència, per exemple, de les despeses en personal
Li plantejo una hipòtesi que, amb la seva trajectòria professional, m’agradaria que me l’acceptés o refutés: sovint es parla del paper dels lobbies com un “govern a l’ombra”; part del descontentament de la ciutadania vindria de la sensació que els grans poders econòmics controlen el poder polític, cooptant-ne part de les principals figures i ubicant-les en consells d’administració amb grans sous. És a dir: que el poder econòmic és contraproduent pel bon funcionament democràtic d’un Estat.
El poder econòmic intenta influir en la política. Hi ha estat sempre, i depèn el organitzat que estigui té més capacitat per influir en la presa de decisió. Això és així. A vegades, massa. Jo personalment amb algunes m’hi he pogut entendre, i amb d’altres m’he barallat. Algun pols em van fer.
I el va aguantar?
Doncs algun el vaig guanyar, i algun altre crec que podria haver quedat millor per l’interès general.
Sí?
Sí, perquè això va de correlació de forces. És el problema que té el poder democràtic, que una de les seves virtuts — però també febleses —, les coses s’han de parlar amb molta gent. A vegades conciliar tots els interessos no és senzill.
Li preguntava aquestes qüestions amb la intenció d’analitzar el canvi de paradigma que estem vivint des de l’any 2008 amb l’inici de la crisi econòmica fins a l’actualitat: la polarització, el naixement de nous partits, un cert debilitament de les estructures clàssiques del règim de partits, un increment de la desigualtat global fet que haurà alçat el poder econòmic per damunt del poder democràtic, tot provocant, com a conseqüència, un descontentament general cap al sistema polític.
Una part del descontentament ve d’una cosa que és objectiva que és el repartiment de la riquesa. Les rentes del capital, durant aquest període, han guanyat molt pes proporcional respecte les rendes del treball. Això vol dir més desigualtat, amb tot el que comporta la desigualtat. El que no estic segur és que aquest malestar social es canalitzi de manera adequada. A vegades hi ha populisme amb propòsits espuris que se n’aprofiten, i després la sortida tampoc és inhibir-se i no participar. La baixa participació, el desinterès… és letal per la democràcia. La desigualtat és causant, i debilitat la democràcia. Però considerar que el problema ve pel sistema de partits o per la mateixa democràcia, debilita la democràcia i reforça els elements que possibiliten l’increment de la desigualtat.
hi ha populisme amb propòsits espuris que se n’aprofiten, i després la sortida tampoc és inhibir-se i no participar
Part d’aquestes temàtiques són les que aborda el “Manifest en defensa de la qualitat democràtica” promogut per la Fundació Catalunya Europa, la Fundació Josep Irla, la Fundació Nous Horitzons, la Fundació Sentit Comú, la Fundació Cipriano Garcia-CCOO Catalunya i la Fundació Rafael Campalans, que vostè mateix presideix, on també identifiquen un altre problema o causant de la situació: la pèrdua de poder i confiança en els mitjans de comunicació.
Els que tenim una certa edat i coneixem a gent que s’ha dedicat al periodisme, sabem que el poder dels directors de mitjans de comunicació és deu vegades menor al que tenia un director d’un mitjà important fa trenta anys. Aquest també és un element que debilita la democràtica, perquè aquesta necessita mitjans forts i independents.
I per això és necessari que tinguin ingressos…
Sí, per descomptat. I després una altra cosa: abans els mitjans eren més prescriptors d’opinió que avui, inclús si parlem dels grans diaris. Avui “La Vanguardia” no té la capacitat de conformar opinió que tenia l’any 2010, i ja no et dic als anys vuitanta o noranta.
Avui “La Vanguardia” no té la capacitat de conformar opinió que tenia l’any 2010, i ja no et dic als anys vuitanta o noranta
Però d’aquest procés també se li ha dit “democratització” dels mitjans de comunicació, en el sentit que ara gràcies a l’accés immediat a les xarxes socials, no és necessària una gran estructura per penjar qualsevol cosa — una notícia, un text —, informant sobre un fenomen d’actualitat, per exemple.
Sí, sí. Però alhora s’està fent passar per periodisme coses que no ho són, perquè el periodisme és una professió. Penso que no ajuda a fer una societat més madura, més crítica. Les xarxes socials, que tenen molts avantatges, són nefastes per a construir pensament crític.
Sobre les escoltes als líders — i no líders independentistes —. En una entrevista recent al FAQS a Villarejo defensava, com després han fet càrrecs del PP i VOX, que tot s’hi val per protegir “la unitat d’Espanya”. Quina és la seva opinió?
No, jo no penso que tot s’hi valgui. De cap de les maneres. Valen aquelles coses que col·lectivament hem decidit que valen, és a dir, aquelles que estan a les lleis. El que no permetin les lleis ha d’estar perseguit.
Però gran part de l’activitat del CNI és operar abans de la llei…
Però això està previst a la llei. Els serveis d’espionatges els tenen a tots els països. Els espies espien.
Tanmateix, una cosa és espiar a algú sota una ordre judicial i una altra és per investigacions prospectives sense el coneixement d’un jutge…
Exacte. Aquí la qüestió és si qui ha espiat — el CNI posem per cas — ho ha fet amb ordre judicial o no, i si aquesta ordre està ben motivada, o no. Per altra banda, no entenc com se sorprenen que en aquell moment fossin espiats. Jo no entenc com se sorprenen que en aquell moment fossin espiats… és comèdia. Ara bé, i em reitero aquí: encara que estigui justificat fer-ho, s’ha de fer d’acord amb la llei. Ningú es pot saltar la llei, i l’Estat encara menys.
Ningú es pot saltar la llei, i l’Estat encara menys
L’Estat menys?
Menys, sí, perquè les persones que tenen responsabilitat pública tenen l’obligació de complir i fer complir la llei.
Acabo ja: vostè va ser president en el segon tripartit conjuntament amb Iniciativa Catalunya els Verds i ERC. En les darreres eleccions, el PSC i ERC es van excloure mútuament d’un possible pacte. Veu possible un tripartit en el futur?
En un futur no ho sé, però el que dic jo és que ara no és possible. Jo el que desitjaria pel meu país és un govern que governés i que intentés resoldre els problemes de la gent pensant en els set milions i mig, no en la gent que els ha votat. I, de ser possible, tractant d’aixecar ponts amb els adversaris polítics, que no enemics. Jo ho vaig intentar. Igual és una mica ingenu, però aquesta ingenuïtat no penso perdre-la.
El que desitjaria pel meu país és un govern que governés i que intentés resoldre els problemes de la gent pensant en els set milions i mig, no en la gent que els ha votat
Catalunya Plural, 2024 
